Pedalada per la Serra de Cardó-El Boix (Baix Ebre).

Ermita del Coll d'Alba.

El dimecres, abanans que el govern decidís tornar al confinament comarcal, vaig sortir ben dinat direcció a Sant Carles de la Ràpita amb la intenció de passar uns dies per la zona. L'entrada en vigor del nou confinament em va fer tornar abans d'hora, però vaig poder gaudir d'un parell de dies a prop del mar, i d'una ruta en bici de carretera per paratges desconeguts.

Vaig rodar per la zona sud de les serres de Cardó-El Boix, concretament al Coll d'Alba (330 m.), per una pista força malmesa per a una bici de carretera, rodejat d'oliveres, masos, pins i molins de vent del Parc Eòlic del Coll de l'Alba. La meva intenció era creuar el parc entre l'Aldea i Bitem, però vaig comprovar que més enllà del Coll d'Alba la pista passava de l'asfalt a la terra i vaig haver de canviar de plans i baixar directament direcció Tortosa, i d'aquí cap a l'Aldea.

En la ruta també et trobes un parell d'ermites: la de Coll d'Alba, i la de Mig Camí, que com indica el nom es troba a mig camí de Tortosa i el coll.

Ermita de Mig Camí.

Escenes terrassenques.

 

Dissabte passat, baixant la Rambla per anar a comprar l'esmorzar, em vaig trobar aquesta escena al balcó d'un dels pisos d'aquesta emblemàtica artèria. Un nen assegut tranquil·lament contemplant el carrer. Em va impactar força, ja que avui dia costa veure infants entretinguts simplement amb la contemplació del transit (escassíssim) de vehicles i de persones. No sé l'estona que hi devia romandre en total allà quiet i contemplatiu, però no vaig poder resistir la temptació d'immortalitzar el moment amb el meu telèfon mòbil.

El "temazo" del dimecres. Zebda - "Tolouse".

 

Ahir va fer 25 anys d'un dels grans concerts de la meva vida. Aleshores tenia 25 anys, i estava de viatge amb un col·lega de la uni per Eukadi, l'Iñaki. Em vaig assabentar que es feia el festival juvenil "Gazte Topagunea", una mena d'acampada jove del jovent abertzale, a Zaldibia, un poblet guipuscoà on em vaig trobar un súper festival molt ben organitzat amb una carpa gegant per prop de 10.000 persones. Aquella nit tocaven els bascos Negu Gorrial, els nord-americans Body Count, els francesos Zebda, i els també joves bascos Dut. Vaig deixar al col·lega a Vitòria i me'n vaig anar en tren fins a Ordizia, i d'allà xino-xano fins a Zaldibia (uns 4 km. aprox.).

El concert va ser memorable. Vaig descobrir els Zebda que després vaig seguir en alguns concerts per Catalunya, i també els Body Count, que vaig poder tornar a veure uns anys després a la sala Bikini de Barcelona. Al festival em vaig trobar alguns terrassencs coneguts que no tenia ni idea que hi serien. Al final del festival, recordo que vaig haver de patejar els 4 kilòmetres de la carretera de nit i sol, tot i que alguns joves també van fer com jo per poder agafar el primer tren de tornada a Donosti.

Bon viatge Arcadi.

 

Avui ens ha deixat un gran home, l'Arcadi Oliveres, als 75 anys, víctima d'un càncer. Un economista d'esquerres (de debò), activista per la pau i la justícia social. Fa poc més d'un parell de mesos que la seva família va comunicar públicament la malaltia de l'Arcadi i la seva decisió personal de no enfrontar-la, i acabar el seus dies a la seva casa de Sant Cugat, rodejat per la família, i de molts amics que l'han volgut acomiadar en vida i mostrar-li els seu afecte.

No l'oblidarem, així com no oblidarem el seu llegat i els seus aprenentatges.

DEP

Sèries: "Una Confessió".

 

Acabo d'acabar aquesta mini-sèrie anglesa de 6 capítols basada en fets reals, esdevinguts a un poble proper a Bristol a principis de la segona dècada del segle 21. El típic thriller policial, amb la investigació de rigor d'una desaparició, jutges, advocats, sospitosos, i polis bons i dolents. No us vull donar pistes perquè la gaudiu al màxim. Només us diré que dissabte vaig veure 4 episodis d'una tirada, i ahir el parell que em faltaven. Les actuacions també són magistrals. L'escola britànica és de les meves favorites.

Pedalant pel Priorat i el Baix Camp.

 

Pedalar per terres catalanes és sempre un plaer, i cap al sud del principat, un autèntic luxe. Les carreteres ben asfaltades, plenes de revolts, i amb bones rampes, del Priorat (Serra del Montsant), o el Baix Camp (serra de Prades), m'han deixat ganes de tornar-hi. Aquests dies tan sols he fet un parell de sortides, ja que anava amb més gent i hem fet altres coses plegats, però segur que m'hi deixaré caure amb qualsevol excusa per conèixer noves rutes i nous camis. Amb la furgo ja vaig fer algunes carreteres que em temptaven a treure la bici.

La primera ruta, per terres del Priorat, em va portar d'Escaladei a La Morera de Montsant, Cornudella de Montsant, Poboleda i de nou a Escaladei (uns 30 km.).

La segona, al Baix Camp, sortint de Prades, em va portar a Capafonts, Mont-ral, La Mussara, La Febró i de nou a Prades (uns 45 km.).

Vinyes a la serra del Montsant, entre La Morera de Montsant i Cornudella de Montsant.

Capafonts

Tornant a gaudir amb l'esport en viu. Barça - Elverum de handbol.

 

Aquesta tarda he tornat a un recinte esportiu, concretament al Palau Blaugrana, per veure un matx de la Champions d'handbol entre el Barça i l'Elverum noruec (37-25). Segons m'ha explicat el noi de la porta d'accés tan sols han venut 500 localitats (de les prop de 8.000 que té el palau), i tot i que l'ambient ha estat força més fred que el que estava acostumat, ha estat força agradable tornar a gaudir d'esport d'elit en viu. A més, la plasticitat i espectacularitat de l'handbol és viu en pocs altres esports, i personalment hi vaig jugar al llarg de la meva infància, i m'ha quedat l'afició ben viva. Tant de bo puguem continuar gaudint de l'esport en directe en el futur immediat, i sobretot del futbol. No m'agradaria acomiadar Messi des del sofà de casa...