La bici d'hivern.

 

Quan arriba el fred costa molt més animar-se a sortir amb la bicicleta. Tanmateix, en dies assolellats del cap de setmana ve de gust treure la pols de la bicicleta de muntanya per sortir a pedalar per algun dels múltiples camis de la serra de l'Obac. El passat diumenge vaig quedar amb el Xavi per fer una volteta d'un parell d'hores que ens va portar fins a dalt de la urbanització dels Caus pel camí de la Pineda, per després baixar per la pista que surt de davant del bar El Teix i que et porta molt a prop de la font dels Caus i la font de la Cirera, fins a la riera de Gaià, i novament a Terrassa per la carretera de Rellinars.

El temassu del dimecres. La Banda Trapera del Rio - "Ciutat podrida".

 

El passat dijous moria als 64 anys, a causa de les complicacions derivades d'un transplantament de fetge, el cantant del grup punk de Cornellà La Banda Trapera del Rio, grup pioner en l'escena punk catalana, originals de l'any 1976, fa gairebé 50 anys. Van arribar a participar en la 4a edició del festival Canet Rock l'any 1978, i al llarg de tots aquests anys van intercalar les etapes d'activitat amb les d'inactivitat. De fet, el Morfi Grei (de nom real Miguel Angel Sánchez Tenedor) era el darrer dels components originals de la banda.

Molt recomanable la pel·lícula documental "Venid a las cloacas" sobre la trajectoria de la banda.

Aquesta "Ciutat podrida" es condierada la primera cançó punk en català.

Cavalcada passada per aigua.

 

Ahir era un dels dies més esperats per a molta canalla. El dia que arriben els Reis de l'Orient carregats de regals i desfilen pels carrers del centre de la ciutat acompanyats de bandes de música, i tot un seguici de patges regalant caramels als que surten a rebre'ls.

Malauradament, enguany la pluja va fer acte de presència just a meitat de recorregut, i va deslluir força l'espectacle. Té nassos que haguem estat setmanes i setmanes sense veure ni una gota de pluja, i que precisament ahir, el dia que més gent es mobilitza a la ciutat per veure passar els reis de l'orient, descarregués una bona ruixada.

Tanmateix, la cavalcada no es va aturar ni suspendre, i va continuar tot i que a mig gas. Algunes bandes musicals no tocaven els instruments; la gent no s'ajupia gaire a agafar els caramels que quedaven molls a terra; els pobres patges amb prou feines llençaven caramels tot xops i morts de fred...

Darrer dinar a La Mola?

 

Avui he pujat a acomiadar-me del restaurant de La Mola que tanca aquest mes de gener després que la Diputació de Barcelona no hagi volgut renovar la concessió de l'espai als propietaris que han regentat el restaurant els darrers 60 anys. Ara s'obre la incògnita de què passarà en el futur en aquest emblemàtic espai. Avui, potser per la gran quantitat de gent que està pujant aquests dies per acomiadar-se, no quedaven moltes de les coses que ofereixen a la carta. En tot cas, tenien el meu plat preferit, el xai a la brasa amb mongetes, amb el que he gaudit tot regant-lo amb el porronet petit de vi negre. Com ho trobaré a faltar...

El temassu del dimecres. Elai - "Joti".

 

A punt per agafar l'avió de tornada a Catalunya, us deixo amb el videoclip d'un artista albanès perquè us feu una idea de per on van els trets de la música albanesa.

Una història albanesa.

 

Colpit quan ahir un albanès em va explicar que el seu pare era un entre el prop de 20.000 albanesos que van segrestar aquest vaixell, l'agost del 1991, per anar a Itàlia.

L'any 1985 moria el dictador Enver Hoxha, i va començar una lenta transició cap a la democràcia que es consolidaria l'any 1992 amb les primeres eleccions democràtiques. Entre una cosa i l'altra el país va passar una profunda crisi amb escassetat de béns de primera necessitat, i això va provocar que milers d'albanesos decidissin anar a buscar-se la vida a un altre lloc. 

I per què Itàlia? En primer lloc per la proximitat entre els dos països, separats per unes desenes de quilòmetres (de la costa est italiana a l'oest albanesa). En segon lloc, perquè molts albanesos va descobrir Itàlia a través dels anuncis promocionals per al turisme de la tele italiana que veien a les seves cases (durant la dictadura les televisions estrangeres eren prohibides).

Així doncs arribem al dia que milers d'albanesos es presenten al port de Durres per segrestar un vaixell i ho fan amb un vaixell de càrrega que acabava d'arribar de Cuba amb sucre.

Davant l'allau de gent, i forçat a fer-ho, el capità del Vaixell va posar rumb a la costa italiana. Després de gairebé dos dies navegant, i la prohibició de les autoritats de Brindisi per atracar, van fer-ho finalment a Bari, on els ciutadans albanesos serien conduïts fins a un estadi de futbol en desús. 

Les autoritats italianes van fer tot el possible per retornar els albanesos al seu país, i amb un bon grapat ho van aconseguir, però molts altres van poder escapar (davant la passivitat/complicitat policial) i quedar-se al país.

De fet, en l'actualitat es calcula que a Itàlia hi viuen prop d'1 milió d'albanesos.

Hi ha més albanesos fora del país que al propi país (uns 2'7 M a Albània i uns quants més repartits pel món. Les principals comunitats albaneses, a banda d'Itàlia, es troben a Grècia, Macedònia del Nord, Alemanya, Suïssa, Anglaterra...)

Ah, i els kosovars que també són albanesos (1'8 M).

Acabo l'any a Tirana.

 

Façana del Museu històric nacional.

Ahir vaig arribar a Tirana, la capital albanesa, després de l'estada d'un parell de dies a Berat. El primer que he comprovat venint en el bus des de l'aeroport, on vaig anar a tornar el cotxe de lloguer, és que el trànsit és caòtic, tot i que la ciutat no arriba al milió d'habitants. 

Estic allotjat molt a un quilòmetre i escaig del centre neuràlgic de Tirana, a un dels pocs hostals que hi ha a la ciutat, el Blue Door Hostel. De moment a penes si m'he trobat turistes estrangers. Alguns italians, i suposo que alguns més dels països que fan frontera amb Albània (Kosovo, Macedònia del Nord, Grècia, i Montenegro), tot i que sóc incapaç de reconèixe'ls per l'aspecte o per l'idioma que parlen, que per cert m'ha explicat que l'albanès es parla també a Kosovo i a Macedònia del Nord).

Ahir vaig parlar una bona estona amb l'Armando, el propietari d'una cafeteria que parla una mica d'anglès i l'italià perquè va viure 31 anys a Rimini. Em va explicar que Albània és un país molt segur i que hi ha molt poca immigració. La majoria italians que venen a jubilar-se i viure aquí per quatre duros. Em va dir que aquí la religió és viu a les cases, però que en la vida pública és com si no hi fos. Això ho van imposar durant la dictadura i així ha quedat.

Per cert, que ahir vaig anar a dinar a un restaurant tradicional força popular i vaig tenir sort que em fessin un foradet perquè era ben ple. Vaig dinar unes costelles de xai al forn que es desfeien a la boca. Brutal.