Intens cap de setmana casteller a les portes de Sant Fèlix.

3d9f dels Minyons a la Festa Major de Sants.

Aquest cap de setmana ha estat atapeït d'actuacions castelleres de gran nivell. Començant el dissabte a la tarda al Catllar, passant per l'Arboç del Penedès, Igualada, el barri de Sants, i Sitges. Entre totes elles s'han vist un bon grapat de castells de nou, i fins i tot una nova estrena en forma de 3d9fa per part dels Castellers de Vilafranca que demostren arribar a la seva festa major en plenes facultats. De la mateixa manera es presenta a l'actuació del 30 d'agost a Vilafranca la Colla Vella dels Xiquets de Valls, després d'encadenar unes grapat de "tripletes màgiques" en les seves darreres aparicions. Més dubtes planen al voltant de les altres dues colles, la Colla Jove Xiquets de Tarragona que ha patit algunes caigudes de castells de nou pisos al llarg dels mesos de juliol i agost, i la meva colla, els Minyons, que ens presentem a Vilafranca amb els deures fets per la nostra festa major a principis de Juliol, però amb una parada de prop d'un mes i mig (ja que la feina feta a Budapest no es pot considerar com a preparació) que implica un esforç doble per posar-nos a l'alçada de les expectatives generades. Tot i així, ahir diumenge vam demostrar un bon estat de forma al descarregar un 3d9f, i el 5d8 i 2d8f per partida doble, a Sants i a Sitges.

De cara a dijous, les diferents apostes de les quatre colles semblen bastant definides, tot i que ja se sap que sempre poden haver-hi sorpreses de darrera hora. Jo crec que els Minyons estaríem contents igualant l'actuació de la nostra festa major, amb el 3, el 4, i el 2 de nou. El cinc encara el veig una mica just, ja que tot just en portem cinc aquest any, però serà qüestió de veure que passa als assaigs... Les veus anuncien un Sant Fèlix sense 3d10fm per part dels verds. Una llàstima! Tot i així, diuen que es plantegen quatre "papinus" com el 3 i el 4 de nou amb l'agulla, el 2d8 net i el pd8fm. Suposo que a hores d'ara deuen estar resant al seu sant patró perquè cap dels seus pilaners titulars tingui problemes de darrera hora... Pel que fa a la Colla Vella, enguany arriben més forts i preparats que altres anys, tot i que amb la Vella es fa difícil fer apostes. Tant poden sortir de plaça amb els millors castells, si tot els va bé, com acabar amb més llenya que ningú si se'ls torça la cosa com en anteriors ocasions. Es comenta que tenen en cartera el 5d9f, el 9d8, el pd8fm, i no sé si algun altre gran castell, però cal recordar que fa temps que la Vella no ens ofereix una diada tan atapeïda de grans castells, i es fa difícil fer pronòstics... La Colla Jove de Tarragona surt, a priori, amb més dubtes que la resta. Les caigudes acumulades aquests darrers dos mesos, i la gran pressió que s'ha generat al seu voltant com a conseqüència d'haver estat la quarta colla convidada en detriment de la Colla Joves de Valls, després de quinze anys ininterromputs amb els vermells actuant a Sant Fèlix, generen molts dubtes al voltant d'aquesta colla tarragonina. Sonen veus però que els liles podrien assajar castells com el 5d9f i el 9d8 per portar a Vilafranca...

Tant avui com demà, els Minyons tenim assaigs especials per afrontar el màxim de preparats una de les jornades castelleres més esperades de l'any. La cosa pinta bé, i ahir vam demostrar que la feina feta a principi de temporada ha estat important. Llàstima el pilar, que sempre obre horitzons per arrodonir grans jornades, i que aquest any no podrem enlairar gaire amunt. Però crec que hem de anar al ritme dels assaigs i de les darreres actuacions, i no d'il·lusions. Encara queda molt temporada pel davant per recuperar els gran pilars, i d'altres estructures, i no cal córrer, ni estirar més el braç que la màniga. Sovint una gran colla no es defineix únicament per l'alçada dels seus castells, sinó per la capacitat de fer front a les adversitats i per la regularitat. Així doncs, esperem que enguany per Sant Fèlix, puguem oferir el màxim de les nostres possibilitats. 

A tope Minyons!!! 

Dia 17 - Què bonic és viatjar, què bonic és tornar.

Vista aèria de Terrassa, tot i que encara no tenim aeroport... afortunadament!

Aquest matí he arribat a la terminal 1 de l'aeroport del Prat a les 11:30 del matí després de prop de vint hores de viatge i dues escales incloses, a Singapur i a Istambul. Això de les connexions aèries és una de les creus dels viatges de llarg recorregut (i sembla que els d'Ibèria estan disposats a fer-nos passar per Madrid per anar a qualsevol lloc del món. Al final haurem de passar per Madrid per anar a Saragossa...). Espero que quan siguem un país normal, pugui viatjar pel món sense haver de fer tantes parades.

Tot i el cansament i les poques hores (mal) dormides, sempre reconforta tornar a casa després d'uns dies a fora. Tornar a menjar el que m'agrada. Tornar a veure als amics. Tornar a fer castells. Tornar a transitar pels carrers de la meva vida. Tornar a veure a la família. Tornar a veure la meva tele. Tornar al meu pis, al meu llit, al meu lavabo... En fi, tornar. Com diria aquell "y volver, volver, volver"...

Aquest vespre els Minyons comencem els assaigs especials per preparar Sant Fèlix. Aquest cap de setmana tenim dues actuacions d'alta volada a la festa major de Sants i de Sitges respectivament. També m'agradaria passar alguna nit als concerts de la FMA de Manresa, i el dia 30 sabré si començaré el curs escolar treballant o no, a més de suar la cansalada a la plaça de la vila de Vilafranca, en una de les més importants i tradicionals actuacions de l'any. Vaja, que m'esperen uns dies de fortes emocions. Emocions a l'alçada de les que es puguin viure viatjant als llocs més llunyans del món.

Ara m'inquieta saber com m'afectarà el canvi d'horari i les hores de viatge. Tot i el cansanci, no descarto despertar-me de matinada a qualsevol hora, o no aconseguir agafar el són de cap de les maneres. A sobre, la calor no ajudarà gaire. A Java no feia aquesta xafogor horrorosa.

Dia 16 - Visita llampec a Jakarta i tornada.

Parada ambulant de menjar a Jakarta.

Avui m'he despertat amb piles carregades després d'una bona nit a l'hotel on m'he allotjat a Jakarta. És un hotel de la cadena Tune. Me'ls va recomanar el Txals, que té la mà trencada en els viatges per la zona del sudest asiàtic, quan vam estar a Kuala Lumpur i Bali l'any passat, i pel que he vist a la web de la cadena ja en tenen un bon grapat d'hotels arreu del sudest asiàtic, sobretot, tot i que he vist que també en tenen a Londres, i no sé si algun altre lloc d'Europa.

 



Moto-taxi de Jakarta.

 

He esmorzat al sempre entranyable "7eleven", també molt popular per aquesta zona i que acostuma a tenir una mica de tot el que es pugui necessitar quan hi ha gana o set. Fins i tot birres, que en aquest país islàmic, no sempre són fàcils de trobar. UN cafè Mocca i una muffin de xocolata m'ha deixat el cos prou bé com per iniciar una ruta a peu per anar a veure algun lloc destacable d'aquesta super poblada ciutat. He visitat la gran mesquita d'Istiqlal, on m'han deixat entrar en calça curta, i fins i tot m'han fet una visita guiada ben profitosa, ja que el guia-segurata es defensava el necessari en anglès. Al final de la visita m'ha demanat la "voluntat" per ell i pel "compintxe" de l'entrada, i ho he arreglat amb 10.000 rúpies per barba.

 

 

La mesquita era força gran. M'ha dit el guàrdia-guia que hi cabien prop de 200.000 persones, i que era considerada una de les de major capacitat dins del món islàmic. No hem d'oblidar, que Indonèsia és el major país musulmà en quant a nombre d'habitants amb aquesta religió, per sobre d'altres com ara Iraq, Iran, Pakistan, Egipte... També m'ha assenyalat els llocs on podien resar les dones i els homes, i la cúpula de 45 metres de diàmetre.

 



Gran mesquita Istiqlal de Jakarta.



 

Després de veure la mesquita per dins, i la catedral per fora, he anat a veure el monument nacional. Una mena de pirulí de prop de cent metres, en record de la independència. Hi havia llargues cues (de prop de 3 hores m'han dit) per pujar en ascensor fins a dalt de tot, així que m'he limitat a fer una volta pels voltants, i per la zona interior baixa, on hi ha tot una sèrie de representacions de la història indonèsia fetes amb figuretes i maquetes bastant ben aconseguides.

 

Així doncs acaba el meu periple indonesi d'aquest estiu. Me'n vaig cap a l'aeroport que m'espera tot un dia de vols, connexions i trasllats. Ens veiem per Terrassa aviat, o per les places castelleres, o pels bars i concerts.

Dia 15 - El "temazo" del dimecres. Camarón - "Volando voy".

Com que avui no he fet gaire cosa d'interès  mes enllà d'anar enllacant transports per arribar novament a la capital, Jakarta, us deixo amb un dels temes mes populars cantats pel Camaron, tot i que ideat per Kiko Veneno, per uns dels millors albums de flamenc fussio que s'hagin fet mai: "La leyenda del tiempo". Quin no ha cantat alguna vegada aquest tema al ritme de les palmes...

 

Demà serà el meu darrer dia indonesi i tinc la intenció de fer  una visita llampec a la capital. Res, els edificis mes representatius, i algun basar. Demà us explico.

Dia 14 - Més terrassencs per Jogyakarta!!

L'Edit, terrassenca exiliada a Madrid per motius laborals, a la meva esquerra.

Ahir us comentava l'enorme alegria que m'havia endut al trobar-me al Marçal Roca amb la seva xicota i una amiga a Jogyakarta. No és gens habitual trobar-te coneguts, i a més a més de la mateixa ciutat, tan lluny de casa. Doncs bé, per si no havia flipat prou, ahir a la nit em vaig trobar a una altra coneguda terrassenca, exminyona, i actualment residint a Madrid per motius laborals. De fet, va ser ella qui em va reconèixer, ja que ens podríem haver creuat pel carrer i segurament jo no l'hagués reconegut. Però quan se'm va presentar i em va fer cinc cèntims del seu pas per la colla farà uns quinze anys, vaig començar a fer memòria. Tinc més vist a la seva germana Meritxell, que actualment viu a Terrassa i veig de tant en tant pel carrer i saludo. Totes dues eren de l'esplai Sant Valentí i devien entrar a la colla en l'època que van entrar tot un gruix de joves d'aquest esplai.

Si amb el Marçal i companyia vam fer un sopar ràpid al carrer, amb l'Edit i el seu xicot madrileny (del que tampoc recordo el nom), vam anar a un bar restaurant que regenta una noia basca amb el seu company javanès. Allà van començar a treure birres i vaig beure tot el que no havia begut fins aleshores al llarg de tot el viatge. La veritat és que les birres van entrar millor que mai, ben fredes, i amb bona companyia i animada tertúlia. Normalment en aquestes ocasions es comenten les anècdotes del viatge, així com d'altres experiències en d'altres països. A taula vam acabar juntant-nos dos catalans, tres madrilenys, una basca i un indonesi. Afortunadament, no va sortir en la conversa qüestions polítiques...

Ni José Tomás en el seu millor moment...

 Un dels moments divertits de la vetllada va ser quan ens van cridar l'atenció des de fora del bar (que estava tancat per vacances post-ramadà) per veure un ratot que acabaven de caçar al carrer. És curiós, però en aquest viatge encara no havia vist cap rata enlloc. Recordo els ratots que vam veure l'any passat a Tailàndia i a Malaysia, i se'm feia estrany que per aquí no n'hi hagués. Potser sí que aquest país és una mica més net en comparació amb els dos darrers.

Avui he fet la meva darrera excursió motoritzat, ja que avui havia de tornar la moto. He tornat a baixar cap al sud, a les platges del sudoest de Jogyakarta, a uns 35 quilòmetres. He visitat tres o quatre, molt semblants a la primera que havia estat. Grans explanades de sorra marronosa, negra (volcànic), aigua molt picada i perillosa, i zones amb zero gent, i d'altres de més turístiques. Aquesta setmana és festiva per a molt gent aquí, i això es nota en el transit per les carreteres i en la presència de gent a les zones turístiques. Jogyakarta mateix està quasi al cent per cent d'ocupació, i els preus de les habitacions s'han doblat o més.

Tradició i modernitat alhora.

Per sort, això dels increments de preus només es dóna amb l'allotjament. Perquè us pugueu fer una idea de quin nivell de preus tenen per aquí, ara us en donaré alguns exemples orientatius. Per exemple, el litre de benzina surt a 4.500 rúpies (és a dir, uns 33 cèntims d'euro el litre). Als súpers, l'ampolla de 300 cl. d'Sprite et costa unes 3.000 - 4.000 (25 - 35 cèntims d'euro). Ara, això sí, la birra de mig litre se la cobren "cara": 25.000 (2'15 euros). Un plat de menjar al carrer et surt entre 6.000 i 10.000 rúpies (50 - 85 cèntims). Connectar-te a internet de 2.500 a 7.000 l'hora, depenent de lo turístic que sigui el lloc (20 - 60 cèntims). Llogar una moto 50.000 o 60.000 rúpies al dia (4,25 euros)... Vaja, que no surt gaire car viatjar per aquest país. Si no et deixes estafar per algun dels suposats artistes de Batik (una tècnica de pintura molt colorista), no passaràs gaires maldecaps per motius econòmics aquí.

Tècnica oriental per treure la cera de les orelles. Ho vaig fer a Tailàndia.

Avui he volgut acomiadar-me de Jogyakarta amb una nova sessió de massatge. Aquest cop ha estat un massatge relaxant i amb oli. Res de dolor. Una bona manera d'acabar la meva estada en aquesta zona. Demà al matí agafo un bus de tornada a Semarang, des d'on he de volar cap a Jakarta. Espero que el transit no em jugui una mala passada, però m'he curat prou en salut, i tinc un marge de vuit hores per arribar al lloc. Tenint en compte que al baixar en va trigar quatre, espero que hi ha prou marge. Demà doncs m'espera una jornada de transports per arribar a Jakarta. Quina mandra!

Dia 13 - El món és un mocador, i Terrassa un gran moc.

Quatre terrassencs a Jogyakarta.

La cosa té dallonses. Com bé sabeu els que heu anat seguint el meu periple indonesi, aquest és el primer llar viatge que realitzo en solitari. En d'altres ocasions m'han acompanyat el Mai, el Leandro, el Rubèn, La Maria, el Mia, l'Altissen, el Jordi Alled, el Guillem, el Franc... Normalment en tots els viatges m'ha agradat fer la juguesca de si algú es trobava a alguna persona coneguda al llarg del viatge, els altres havien de pagar una consumició (alcohòlica) en aquell mateix viatge. Doncs bé, resulta que enguany que ningú m'acompanya he anat a fer la trobada tantes vegades desitjada i no aconseguida. Bé, de fet, no he estat jo qui ha trobat al personatge, si no el personatge qui m'ha trobat a mi. Estava jo xerrant amb l'holandesa de la que ja us havia parlat a la terrassa del seu hostel quan se m'ha apropat fent befa del meu anglès el Marçal Roca, un terrassenc, minyó de grans diades i cauero d'alta volada, que porta des de l'abril donant voltes pel sudest asiàtic, i ves per on, m'ha anat a trobar a mi per pura casualitat. El destí, vaja. Quina gran alegria! No us ho podeu imaginar. Només porto quinze dies fora de casa, però retrobar a un compatriota terrassenc d'aquesta manera sempre fa una especial il·lusió. A més, el Marçal és d'aquelles persones que transmeten confiança i bon rotllo. No el conec en profunditat, però d'entrada diries que és un bon paio.

I, evidentment, hem celebrat la trobada anant a sopar plegats. Cap sopar gaire especial. Un "warung" al carrer i unes sopes de fideus a 10.000 rúpies. Al Marçal i la seva xicota (perdonaran per no recordar noms, però és el que té ser un desmemoriat), se'ls ha unit per uns dies una amiga terrassenca, que coma bona amiga, els ha portat pernilet del bo embassat al buit, i unes ampolles de vi. D'això se'n diu enrotllar-se, i el demés són tonteries.

Tros de bosc que va devastar la lava del volcà Merapi el 2010.

Mentres que el Marçal i companyia marxaven avui mateix cap a Bali (26 hores d'autocar de Jakarta a Jogyakarta els van fer desistir de quedar-se per aquesta zona ni un dia més), jo me n'anava a visitar la zona afectada per l'erupció del volcà Merapi l'any 2010. He tingut la sort de que m'assignessin un guia jove que parlava l'anglès, a l'hora de fer una visita en moto per la zona. M'ha explicat com va anar tot i m'ha impactat bastant. He pogut veure el rastre que va deixar el riu de lava, que es va escampar fins a uns vint quilòmetres avall del sostre del volcà. He vist les cases destruïdes pels efectes del fum carregat de cendre a temperatures entre 600º i 1000º.



Nens javanesos que m'he trobat a la visita.

El guia també m'ha explicat que ell i la seva família van perdre la casa i van haver d'estar durant tres mesos allotjats a l'estadi municipal de Jogyakarta esperant que el volcà deixés de eruptar i deixar anar cendra. Ell i la família es dedicaven a cuidar bestiar i a munyir les vaques, i després de l'accident, van haver de replantejar la seva forma de subsistència. Ara es dediquen a viure del record de l'accident, fent de guies en excursions de turistes per la zona.

Tres en moto, sense casc, sense carnet, i menors d'edat? Ui si les pilla el Puig...

Bé, doncs així ha acabat l'excursió del dia, que ha tornat a ser un entretingut passeig en moto, i un bon aprenentatge, que espero no oblidar, com a mínim, en quinze o vint anys a ser possible. Però coneixent-me...

Dia 12 - Cap a la platja.

El propietari de la casa d'hospes on m'he allotjat a Solo.

Aquest matí m'he acomiadat definitivament de Solo, després de tres dies intensos. Ahir al vespre encara vaig tenir temps de viure una nova experiència i aprenentatge cultural. De cultura religiosa més concretament. Aquests dies de final de Ramada se celebren amb molta intensitat, com a mínim aquí a Java. Ahir al vespre tocava una celebració especial. No vaig acabar d'entendre el motiu però estava clar que alguna cosa amb la fi del Ramadà. Doncs ahir els nens llençaven petards i focs d'artifici, i des de totes les mesquites, petites o grans, es podia sentir un cant repetitiu i curt, que venia a dir "Alà és el gran Déu". Vaig coincidir amb el propietari de l'hostal a l'entrada d'una petita mesquita molt propera al hostal, i m'hi vaig quedar a veure que hi feien. En veurem allà, un noi em va treure una aigua petita i una bosseta amb xocolatines variades, perquè compartís amb ells la celebració. Em va impactar veure tot de famílies juntes jaient al terra de la mesquita com si fos una trobada social. Quan van començar els càntics, els adults van marxar i es van quedar els nens (no hi havia nenes) cantant a la rotllana la mateixa melodia una i altra vegada, i acompanyant-la del ritme d'alguna pandereta i tam-tam.

Mentres feia temps amb el propietari de l'hostal i alguns nanos que se m'apropaven, li vaig fer algunes preguntes a l'home. Li vaig preguntar si ell no tenia fills i em va dir que era solter als seus 45 anys (no molt ben portats, per cert), i que vivia amb la seva germana (que jo vaig confondre amb la seva mare...) a la casa on m'allotjava. Quan em va dir que ell no anava gaire a la mesquita perquè creia que no calia, ja que Mahoma no predicava a la mesquita, vaig entendre que potser no era un islamista massa radical. Però quan l'home va començar a explicar-me les avantatges de la seva religió (que si aniria al paradís i coses per l'estil) i a intentar convence'm perquè em fes musulmà i que anés a la meca per salvar-me i anar al cel, vaig començar a entendre que no hi havia res a fer, que res del que jo li intentés explicar li faria replantejar-se cap idea, ni tan sols, apaivagar la seva continua insistència perquè em fes musulmà. Vaig decidir anar a dormir quan ja es posava excessivament pesat amb el tema. I em va donar la sensació que per ell, tots els no musulmans (homes de bé o no), tenien l'infern garantit per no resar a Alà, ni fer tot el que fan ells (o deixen de fer).

Platja preciosa, però impossible el bany.

Així doncs, aquest matí m'he acomiadat dels meus hospes amb gratitud però sense voler a reprendre temes delicats. He agafat novament la moto i me n'he anat cap al sud de Java, a unes platges que havia vist en tríptics promocionals. Amb el gran dubte de si trobaria lloc on allotjar-me ja que a les guies no apareixien aquestes platges, i ni tan sols a les oficines d'informació turística o d'agències de viatges em sabien treure l'entrallat. Finalment, he decidit passar la jornada a la platja i tornar cap a Jogyakarta, que tampoc era tan lluny.

He parat a un parell de platges ben diferents on he pogut viure dues realitats ben diferents. Una platja molt tranquil·la i maca, on no t'hi podies banyar perquè no et cobria mai i a sobre el terra era de pedres punxegudes, i l'altre platja, "plena" de gent vestida de dalt a baix (excepte tres o quatre nens), on sí que t'hi podies banyar... Vull dir que quan entraves a l'aigua, hi tenies sorra sota dels peus, i no calia anar cent metres endins perquè et cobris una mica. El problema era com entrava jo a dins de l'aigua amb el meu banyador eslip de colorins enmig de tota la gentada que estava a la vora mullant-se els peus com a molt. Finalment, he pogut arribar-me fins a un extrem de la platja on hi havia roques altes, i allà he deixat el motxillot i he pogut entrar a l'aigua una mica dissimuladament, tot i que hi havia uns quants que em devien mirar com un bitxo raro.

Platja banyable però rodejat de musulmans vestits fins dalt.

El camí de tornada a Jogyakarta ha estat un d'aquells trajectes que es gaudeixen. Una carretera plena de revolts i de tobogans, amb poc trànsit fins ben be arribar a la gran ciutat, i uns paissatges difícils de descriure en poques paraules. Tant ho gaudeixo que acostumo a conduir la moto cantant. Sempre trossos de cançons, ja que no me'n sé ni una de sencera (les oblido amb facilitat) amb la vena flamenca (o calorra) sempre present. Perquè serà que a l'hora de cantar em surt més de dins lo lolailo que el Llach o La Trinca?