Estem avui una mica més a prop de la independència?

Aquest matí s'han reunit a la Moncloa els presidents de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya (futur estat europeu, o del món, o d'on sigui) per negociar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Ejpañia. Vaja, en definitiva, perquè el president Mas sentís com Rajoy li deia que nanai del Paraguai, i que res de concerts econòmics a la basca, i que s'oblidi fins i tot de millorar les actuals condicions de finançament amb la que està caient.

Tot el que ens ha explicat el president Mas en la seva roda de premsa posterior a l'entrevista amb Rajoy era del tot previsible i endevinable. Solament li ha faltat dir una cosa que molts esperàvem que anunciés: davant la negativa del govern espanyol a negociar un nou model fiscal, i davant la reivindicació massiva del poble català amb la manifestació independentista del dia de la diada, l'única sortida que li queda al govern de CIU és la de convocar eleccions anticipades i deixar que sigui el poble qui acabi dient la seva. No ha estat així, i novament, com moltes vegades ha fet CIU en els moments decisius, ha donat un pas enrere i ha decidit que la cosa s'ha de debatre al parlament de Catalunya. O sigui, ja hi tornem a ser amb la puta i la Ramoneta... Collons, no teníem clar que era o caixa o faixa? Doncs que esperen a tirar pel recte i deixar que decideixi el poble?

Què potser tenen por que les forces independentistes els treguin quota de mercat en un hipotètic avançament electoral? O que acabi sortint tot el vot espanyolista ocult i passota i doni la victòria als socialistes? Jo crec que ara és el millor moment per apostar fort per una consulta sobiranista, donades les circumstàncies econòmiques i l'indignació de molts catalans, que fins a dia d'avui mai s'haguessin plantejat marxar d'Espanya. Si esperem a que passi la crisi, potser molts se n'oblidaran de les penúries actuals, i ja tant se'ls en fotrà.

O potser, com molts imaginàvem, els de CIU ens estan enganyant com a xinos, com de costum, i tots els discursos sobiranistes que sentim ara en boca de molts dirigents de CIU serveixen només per desviar l'atenció de les dures retallades imposades pel govern de la Generalitat, i s'acaben diluint com per art de màgia, com ja han fet amb anteriors qüestions (pacte de l'Estatut, pacte amb Aznar, pacte amb Alicia Sánchez Camacho...).

La credibilitat es demostra amb fets i no amb paraules, i de moment, CIU només ha fet que parlar molt i actuar poc. Ara toca passar a l'acció? Estaran preparats? Realment és el que volen?

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "La tieta"

Ahir va morir un dels polítics fonamentals per entendre la història d'aquest país tant fosc i dividit que anomenen España. Als 96 anys, ni més ni menys, ha mort Santiago Carrillo, líder històric dels comunistes espanyols, i un dels principals responsables de la transició democràtica post-franquisme, per bé o per mal. Diuen que era dels pocs federalistes convençuts, tot i que ho devia ser, bàsicament, en la intimitat, com la majoria dels federalistes.

Recordo que de petit, m'agadava fer creure als companys d'escola que aquest senyor era un tiet meu, per allò de compartir cognom. Ja aleshores, tenia molt clar que a casa erem d'esquerres, i qui eren els bons i qui els dolents.

Avui no tinc tant clar que la figura del Santiago Carrillo anés a favor dels catalans en cap sentit. En tot cas, cal reconèixer-li la seva lluita antifeixista, i a favor de la classe obrera. Així doncs, avui la cançó de la tieta del Serrat pel meu tiet imaginari.

Ens deixa una "grande" (literalment).

Ahir, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, comtessa consort de Murillo i "grande" d'Ejpañia, va anunciar que dimitia del càrrec de Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid i deixava l'activitat política de primera línia. Una decisió, que segons la pròpia afectada, no té marxa enrere... Va al·legar motius familiars i de salut per abandonar en aquests precisos moments. Curiós tenint en compte que quan li van detectar un càncer, no va deixar de treballar ni tres dies seguits.

Com deia aquest matí el republicà Carod Rovira, amb la marxa de l'Esperanza Aguirre, els independentistes perdem un dels principals exponents del creixement del sentiment independentista a Catalunya, ja que sempre que obria la boca per parlar dels catalans, es multiplicava el nombre d'independentistes convençuts. 

L'Esperanza sempre ha destacat com una de les principals veus de l'extrema dreta espanyola. Al seu costat, en Rajoy semblava un bon jan fins i tot. Tot i no haver pogut donar el salt fins a la presidència del govern espanyol, cal reconèixer-li el mèrit d'haver aconseguit manar les darreres tres legislatures consecutives a la comunitat de Madrid (gràcies en part, al parell de trànsfugues socialistes que li van donar el poder en els comicis de l'any 2003). 

A ben segur, els que més lamentaran la marxa d'aquesta senyora, seran els guionistes del Polònia, que tant de suc havien pogut treure de les seves aparicions públiques o dels seus entrebancs involuntaris (o no), com quan qualificava de "hijoputa" a un company de partit al qual havia deixat sense càrrec per donar-li a un rival polític. El seu successor, Ignacio González, de la mateixa corda d'Esperanza, difícilment podrà arribar als nivell d'histrionisme de la seva cap, per desconsol de molts independentistes i dels polònios.

La veritat, no sé si alegrar-me o entristir-me per la notícia.

Potencial de colla.

Intent de 4d9net de la colla Vella ahir a Tarragona.

Ahir, a Tarragona, es va viure una jornada castellera d'alçada, amb quatre colles castelleres en plena forma, oferint grans castells als afeccionats que omplien la plaça de la Font. Cal destacar la magnífica actuació de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona que van aconseguir per primera vegada a la seva història, i descarregant-lo a la primera, l'immens 9d8 (amb tres anxenetes). I també van aconseguir tornar a carregar el 5d9f després d'haver-lo carregat per primera vegada l'any passat per Santa Tecla. A aquests castells hi van sumar un 3d9f i un pd6 de cloenda.

Menció especial per la Colla Vella dels Xiquets de Valls que van començar la seva actuació valents i decidits encarant el 4d9 net, un dels castells més difícils que es poden intentar en aquests moments, i que solament els Minyons i la Colla Joves dels Xiquets de Valls hem estat capaces de descarregar. La Vella devia estar del tot convençuda de les seves possibilitats amb aquest castellàs, i els assaigs devien anar molt bé, per plantejar una arrencada tan espectacular... I de fet, el castells va pujar amb bones mides i bones sensacions, però amb tot el pes dalt, algun segon va començar a perdre la posició i va acabar cedint.

El que més envejo de colles com la Vella, més enllà de la capacitat de portar grans castells a les actuacions, és la capacitat de sobreposar-se a una caiguda o un entrebanc. Ahir, després de la llenya del 4d9 net, van saber sobreposar-se i acabar l'actuació amb una més que meritòria tripleta (4d9f, 3d9f i 5d8). Una de les coses que més em frustren com a casteller és el fet d'haver de rebaixar el nivell dels castells com a conseqüència d'una caiguda. Entenc que quan un castell cau i un bon gruix de castellers queden tocats, no val la pena arriscar més del compte i s'ha de fer una o dues passes endarrera. Però renunciar a continuar amb el programa previst per un o dos castellers em produeix una sensació d'impotència i frustració molt elevada. I suposo que com a mi, a molts companys de colla que han assajat i han preparat uns castells, que veuen com no es poden intentar al primer entrebanc.

Entenc, que el potencial d'una colla també es medeix per la capacitat de reacció davant de les adversitats, i pel nombre de recanvis amb que compta per encarar possibles emergències. Com per exemple, els Castellers de Vilafranca, que van descarregar un 5d9f a la diada de Tots Sants de l'any passat, després d'haver caigut d'un 3d10fm i un 2d9f (carregats), i amb algunes baixes importants del tronc titular.

Una mostra evident del potencial de castellers del tronc d'una colla (que també implica potencial en genèric) és veure quines colles són capaces de plantejar-se un castell com el 9d8. En principi aquest no és un castell de màxima dificultat tècnica, però està clar que cal tenir un bon grapat de castellers preparats per fer castells de vuit pisos. Entenc, que qualsevol dels castellers del tronc del 9d8, han de ser capaços de fer el 4d8 al mateix pis. Quantes colles disposen de fins a 9 castellers per pis de castells de 8? Se m'acudeixen tres actualment...

Els Minyons podem ser la colla amb major potencial pel que fa a castells emmanillats, ja que tenim gent molt experimentada, lleugera i resistent en aquestes posicions. Però de res serveix tenir els millors a la soca, al folre i a les manilles, si després no tens gent per pujar a sobre, o si a la primera caiguda has de rebaixar pretensions perquè no tens ni un recanvi al tronc. No sé qui o quins són els responsables de la situació que vivim/patim en l'actualitat. De fet no es tracta de buscar culpables. És més aviat un problema del que ens hem de fer responsables tots i cadascun dels Minyons. Dels que arriben/m tard a assaig (o directament no venen) i no permeten fer més proves de qualitat amb gent nova, fins als nous que voldrien pujar al tronc i perden la paciència massa aviat, els que ja pugen i fan tot el possible per fer fora a la competència, o els que només venen a l'assaig a fer societat i fan que tot sigui més lent i pesat.

Gran victòria de l'Usap a l'estadi Lluís Companys.

Usap - Tolouse, ahir a l'estadi Lluís Companys.

Ahir al migdia, sota un sol de justícia, es va disputar un interessantíssim partit de la cinquena jornada del Top-14 francès entre els nordcatalans de l'Usap i els occitans del Tolouse, vigents campions de la lliga. Prop de 23.000 afeccionats, molts vinguts de Perpinyà i de les comarques de la zona nord catalana, van donar color i ànims als locals per tal de fer possible la gesta que es va acabar produint a la gespa de l'estadi Lluís Companys.

Contra tot pronòstic, l'Usap va donar una lliçó de rugbi als de Tolouse, i es van acabar imposant clarament per 34 a 20. De bon principi, tot i la marca inicial d'un cop de càstig per part dels visitants, l'Usap va demostrar que estava molt més ficat al partit i molt més endollat. Corrien més, defensaven millor, i feien circular la pilota de tal manera que els visitants es veien incapaços d'aplacar les embestides dels locals. Fins a sis vegades van ser capaços els nordcatalans d'entrar dins de la zona de marca rival, aconseguint el millor marcador global de la jornada de tots els equips de la lliga.

Amb aquesta victòria, l'Usap s'ha enfilat fins a la vuitena posició de la classificació del Top-14, i agafa aire i moral per afrontar els propers partits, al haver vençut de forma clara i contundent contra els vigents campions. El curs passat, l'Usap va tenir un campionat certament difícil i va estar patint fins a darrera hora per no perdre la categoria. Aquesta temporada s'han produït molts canvis de jugadors i és una incògnita saber quina serà la progressió a partir d'ara. Després del que vam poder veure ahir, estic convençut que tant els jugadors com els afeccionats estaran molt més confiats en les possibilitats reals d'aquest equip.

Cal agrair als dirigents nordcatalans la seva voluntat de portar a l'Usap al principat de tant en tant, amb partits del màxim nivell. Ahir "només" vam ser uns 23.000 assistents, però segur que en el futur hi haurà més i més afeccionats d'aquest esport a casa nostra. Ara només falta, que com fan a la gran majoria dels estadis de rugbi del món, puguem beure'ns unes cerveses de les normals, no sense alcohol.

La paràbola del català emprenyat.

Avui, llegint un article de l'escriptor Albert Sánchez Pinyol all diari Ara, he arribat a aquest vídeo del Youtube on s'explica un experiment amb micos, que demostra la estreta línia evolutiva que ens separa als humans d'aquests divertits éssers.

Fixeu-vos en les reaccions del mico emprenyat i penseu si no us fa pensar en un grup humà que pateixi també algun tipus de desigualtat i reaccioni de la mateixa (o similar) manera.

Algunos hombres buenos.

El seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque, va fer ahir unes declaracions al programa esportiu lider de la radio espanyola, "El larguero" de la cadena SER, on afirmava que els catalans podíem aspirar a la independència, ja que tots els pobles del món tenen dret a decidir lliurement el seu futur. Sense estridències, però sense que li tremolés la veu, aquest senyor va ser capaç de reconèixer una cosa tan de calaix com aquesta, malgrat la gran majoria dels espanyols no pensin com ell, malauradament.

No vaig seguir el programa, i per tant no sé quina va ser la resposta que devia donar-li el presentador del mateix, Jose Ramón de la Morena (que tampoc destaca pels seus comentaris respectuosos i moderats), però estic convençut que més d'un i d'una oients van quedar una mica boca-badats amb les declaracions del tècnic salmantí. No és gaire habitual sentir comentaris com aquest provinents de les espanyes, i és per aquest motiu que les paraules de Vicente del Bosque tenen especial valor en aquests moments en que només se senten crítiques i comentaris encesos després que més d'un  milió i mig de catalans sortissin el passat dimarts al carrer a reivindicar la independència de Catalunya.

Ja fa temps que molts catalans esperàvem declaracions públiques de personalitats espanyoles amb cert pedigrí com les que ara ha fet el senyor Del Bosque. On són els polítics d'esquerres d'Ejpañia? I els intel·lectuals d'esquerres? I els artistes progressistes i respectuosos amb els drets dels pobles? Al final, veient com s'amagaven tots aquests (si és que algun dia han existit), hom acabava fent certa la dita aquella de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

Llàstima que a Ejpañia no hi hagi més Del Bosques i menys Alfonsos, Salvas Ballestas, Sánchez Dragós, Monagos, i gentussa per l'estil. Potser és cert allò de que cada terra té el que es mereix...