Cares d'odi.

Foto: Nació Digital.

Aquesta setmana han passat pel judici de la vergonya alguns dels agents dels cossos de repressió de l'estat que van actuar a Catalunya entre el setembre i l'octubre del 2017. Tots ells han declarat que van viure moments de gran tensió davant de les masses concentrades, i a l'uníson han detallat les expressions d'odi a la cara dels concentrats. Alguns detallaven que mai havien vist tal nivell d'odi als rostres dels resistents, ni tan sols al llarg dels anys del conflicte basc... O sigui, que com que no hi va haver cap tipus de violència per part dels resistents, cal inventar-se un relat d'odi i "violència moral". Patètic i ridícul queda curt.

Tornen La Polla Records.

Fa pocs mesos, la banda de punk La Polla Records (Agurain, Àlaba, 1979), anunciava el seu retorn als escenaris després de la seva dissolució l'any 2003. Amb el següent missatge a les xarxes: "Y yo que estaba muerto me he levantado. La última batalla me está esperando." Tornen per celebrar el seu 40è aniversari i per recordar al públic en general que les coses estan igual de malament, sinó pitjor, que quan van plegar. Vaig tenir la sort de veure'ls en unes quantes ocasions abans que pleguessin, i pensava que no ho tornaria a fer, però no.

De moment han anunciat concerts a València, Madrid, Bilbao i Barcelona (26 d'octubre), i a les tres primeres ciutats han hagut de fer doblet. De moment a Barcelona van pel primer Palau Sant Jordi, però no descarto que hagin de repetir a casa nostra també. Per si de cas, jo ja tinc l'entrada...

Estic segur que a Barcelona podrem escoltar aquesta cançó premonitòria...

No a las cárceles del estado asesino, ¡No!
No más esconder los errores del sistema, ¡No!
No al estado terrorista que encierra, ¡No!
A quien le sobra y a quien lucha contra él, ¡No!
No queremos nadie preso y lucharemos por eso, ¡No!
No más presos.
No más presos.

Noia amb ranuncles.

Theo Van Doesburg - "Noia amb ranuncles" (1914).

 

Ha arribat la primavera

i les ranuncles floreixen.

Més d'un es desespera,

s'ha de veure com maleeixen.

Se'n veuen per tot arreu,

pels balcons, places i carrers.

Deuen estar bé de preu...

 

...o potser hi ha presoners.

A la Junta Electoral

el color groc també els molesta.

Potser és que la seva moral

de vegades no fa festa?

Omplirem tots els racons

fins que alliberin els presos

doncs n'estem fins als collons

de viure sempre sotmesos.

Portant un ram de ranuncles

surt una noia del mercat.

 Al puny en posa tres juntes 

i crida al vent "Llibertat"!

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del més de març. Avui coincidint amb el dia d'inici de la primavera i el dia mundial de la poesia.

El "temazo" del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" i Ahmed Touzani - "La Tarara".

El passat divendres al Tradicionàrius de Gràcia va presentar-se el nou projecte del cantaor de Xàtiva, Pep Gimeno "Botifarra", acompanyat pel músic tangerí Ahmed Touzani, i un conjunt format per sis músics que toquen dolçaines, flautes, guitarra, llaut, percusions de tot tipus (caixó, darbuca...), baix, i acordió, i que han enregistrat l'àlbum "A banda i banda del Mediterrani" (2018), amb un repertori de cançons tradicionals que s'escolten a banda i banda d'aquesta mar. Magnífica experiència de prop de dues hores de durada.

El judici farsa havia de tenir un jutge parcial.

Personalment, trobo que els millors gags del Polònia són aquells que es dediquen a denunciar les clavegueres de l'estat i la manca de cultura democràtica, així com el patriotisme exacerbat que supuren la majoria dels principals representants de les forces de l'estat (polítics, jutges, militars, empresaris...).

L'altre dia es van lluir amb aquest gag de denúncia al judici farsa, on el jutge del Tribunal Suprem, Marchena, s'està dedicant a paralitzar qualsevol intent de les defenses de fer caure en contradicció als testimonis culpabilitzadors, i permetre que aquests puguin faltar a la veritat o contestar amb constants evasives o manques de memòria, quan aquestes respostes reben l'amenaça de fals testimoni i possibilitat de conseqüències penals quan el testimoni defensa el relat dels acusats. 

AIxò de l'afició del Betis ahir amb Messi no ho havia vist mai.

Ahir el Barça va fer un pas de gegant per tornar a guanyar la lliga, al vèncer al Betis en la seva visita a l'estadi Benito Villamarín de Sevilla (1-4). El partit serà recordat, sens dubte, per la gran exhibició de l'astre argentí Leo Messi, que va signar un nou Hat Trick (51), amb un golàs de falta que obria la llauna, i un tercer gol antològic amb una paràbola increïble des de gairebé la frontal de l'àrea, fent inútil l'estirada del porter del Betis.

Aquest darrer gol suposava la sentència definitiva al partit, ja prop del minut 90, i bona part del públic local va respondre amb una ovació general a Messi. No només picant de mans, un fet que ja havia presenciat quan l'any 2004 el Bernabéu va aplaudir tímidament un golàs i un gran partit de Ronaldinho, sinó corejant el nom de l'argentí. Fins on arriba la grandesa de Messi que fins i tot els aficionats rivals són capaços de reconèixer la seva genialitat, malgrat haver encaixat quatre gols, i tres d'aquests obra d'ell.

Un gest que recordarem i ens recordaran durant la resta dels nostres dies. No sé si es repetirà. No m'estranyaria tractant-se de Messi i del reconeixement que es mereix pel fet de ser el millor jugador de la història sense cap mena de dubte.

No estem sols, però gairebé.

(Foto: Javier Barbancho).

Ahir milers de catalans es van desplaçar fins a Madrid per manifestar-se a favor del dret a l'autodeterminació i per l'alliberament dels presos polítics. Les xifres de manifestants varien entre els 18.000 (!!!!?) que dóna la policia espanyola, i els 120.000 de l'organització. 

En tot cas, sembla evident que ahir hi havia pocs madrilenys i pocs espanyols (alguns col·lectius d'esquerres de la capital, i de moviments sobiranistes de la resta de l'estat i poca cosa més), a banda dels independentistes bascos, andalusos i gallecs, manifestant-se a Madrid.

Des de Catalunya es devien desplaçar al voltant de 50.000 persones (30.000 en bus, 3.000 en tren, i uns 15-20.000 en cotxe), i la comunitat de catalans que viuen a Madrid o a prop també s'ha de tenir en compte. 

Així doncs, hem d'assumir que estem pràcticament sols en la lluita pel dret a l'autodeterminació i contra la repressió de l'estat. Cal que ho assumim i deixem de fer volar coloms en forma de pactes impossibles amb els que no volen pactar.