(Molt interessant l'article de l'exprofessor Ramon Casals per al Criatures de l'Ara sobre les etiquetes que posem als infants.)
Cada vegada més sovint, quan em trobo coneguts, amics,
exalumnes, que em parlen dels fills i filles, al darrere hi posen una
etiqueta: “No sé si el canviaré d’escola, perquè té altes capacitats!” O
bé “Té un grau lleuger d’autisme” o “És TDAH, i esclar...”; i així amb
tot un seguit de característiques ben variades.
Saber
com són els nostres fills i filles -i com som nosaltres mateixos!- és
molt important i ens pot ser de gran ajuda. Ens permet entendre les
reaccions de les persones, trobar la millor manera de comunicar-nos-hi,
acceptar la seva manera de ser, de reaccionar o d’actuar. I els
professionals ens podran conduir en aquest camí de retrobament personal,
de recerca d’eines, d’enfocament d’actituds que faran que la
comunicació i la convivència siguin més plenes. Un procés de
coneixement, en darrer terme, que ens permetrà ser més lliures, més
feliços, més empàtics i... més eficaços en el tracte amb els fills.
Avui
vull aportar una reflexió: quan aquest procés de coneixement se
simplifica i es redueix a posar una etiqueta al nen o la nena, tal
vegada estem començant la casa per la teulada.
FUGIM DE LES ETIQUETES
Des
del meu punt de vista tot nen o nena, i tota persona, al capdavall, és
molt més que una etiqueta. És moltes més coses que un “nen autista” o
que “una criatura d’altes capacitats” o que un “infant amb TDAH”. Totes
les persones som diferents. No hi ha cap mena de dubte. Tenim milers de
característiques i cada una la tenim en grau divers. Una persona és
tímida? És introvertida? És sensible? És hiperactiva? Té aptituds per a
la música? Té agilitat? Té coordinació motriu? És bona atleta? Té
empatia? És moguda? És reflexiva? Impulsiva? Detallista? Té facilitat
per als problemes numèrics? Té bona orientació espacial? Té facilitat de
paraula? Bona memòria?
Cada persona té cadascuna de
les característiques anteriors -i milers de característiques més!- en
diferent grau. I si existís un mètode fiable per mesurar-les totes, ben
segur que no en trobaríem dues que aportessin els mateixos índexs en
totes elles.
Quan una mare diu “Al meu fill li han
detectat altes capacitats”, què està dient? Que té facilitat per
resoldre problemes matemàtics, espacials o lingüístics? Però què ens
està dient realment aquesta etiqueta? Fa referència a la capacitat
d’empatia? De resiliència? D’agilitat o coordinació psicomotriu?
D’adaptació?
O bé, parlant de l’autisme -que afecta
sobretot la interacció social i la comunicació-, podríem establir una
escala de 0 a 100, i cada persona tindríem un índex diferent. Però és
que un nen amb un índex significatiu d’autisme, té també moltes altres
característiques, molt més enllà del seu autisme! I el mateix podríem
dir del TDAH o de la dislèxia.
Com hem dit, conèixer
el nostre fill o filla, saber com l’hem de veure, com l’hem de tractar,
què li hem de potenciar, quines situacions hem d’evitar, de ben segur
que serà altament positiu per a tothom. Ens permetrà comprendre’l i
acostar-nos a la seva manera de veure i viure el món. De retruc estarem
oberts a buscar eines que l’ajudin en el seu desenvolupament personal en
molts diversos camps: les relacions amb les persones, amb l’entorn, la
seguretat i l’autoestima, l’adaptació escolar.... Però hem de procurar
que l’etiqueta no ens privi de veure el nen en el seu conjunt.
MIREM-LOS COM SÓN
En
40 anys de professor he tractat, conegut i conviscut amb diversos
milers d’alumnes. I certament alguns serien dels que ara anomenen
“d’altes capacitats”. En recordo un, en concret, que va obtenir la
segona millor nota a les proves d’accés a la universitat de tot
Catalunya. Ni ell ni la seva mare, mai van utilitzar la paraula superdotat o el terme altes capacitats.
Era un noi empàtic, cordial amb tothom, pacient amb els que tenien més
dificultats per entendre o assimilar els conceptes, i disposat a ajudar.
Mai es va creure superior a ningú.
També n’he tingut
d’aquestes característiques però ben conscients de la seva etiqueta de
“superdotats”. En algun cas miraven els altres amb condescendència, es
creien superiors, o els costava integrar-se.... Des del meu punt de
vista el fet de donar massa importància a aquesta etiqueta els reportava
més inconvenients que avantatges.
Fem tot el possible
per saber com són els nostres fills, per trobar la millor manera de
tractar-los i per ajudar-los a desenvolupar tot el seu potencial. Però
evitem veure’ls amb el biaix d’aquesta etiqueta, que pot condicionar la
nostra manera de relacionar-nos amb ells, pot limitar l’espontaneïtat,
pot fer-nos sobreactuar i pot posar-nos massa a la defensiva. Deixem que
la nostra relació flueixi lliure, positiva, distesa... Treballem per
poder veure els fills amb tota la seva riquesa, amb tots els seus
matisos, valorant-los en tota la seva globalitat: tal com són!
