(Bona anàlisi de l'Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, per al diari El Punt-Avui de la situació educativa a casa nostra. Per anar obrint boca de cara al nou curs...)
A mesura que l’educació guanya centralitat es multipliquen els debats
sobre quins són els reptes prioritaris a Catalunya. Un país amb un
model educatiu que ofereix oportunitats a tothom genera adhesió i
cohesió. Afortunadament, les aspiracions educatives d’alumnes i famílies
incrementen i és el moment de demostrar que l’educació de qualitat ja
no serà un privilegi sinó un dret efectiu per a cada alumne de la nostra
societat. La pitjor educació és la que no tindràs. El pitjor fracàs
escolar és deixar d’estudiar. L’indicador més alarmant és el que ens diu
que un 17% dels nostres joves abandonen prematurament els estudis
després de l’etapa obligatòria, molt per sobre de la mitjana europea.
Sabem que aquest abandonament està incentivat pel nostre mercat de
treball, que ofereix als joves una fugida vers feines precàries i
desqualificades. De fet, durant la crisi econòmica la manca de feines ha
fet baixar l’abandonament del 33% al 17%. Hem de combatre aquest
mercat, però l’abandonament també és el símptoma d’un sistema educatiu
que hem de repensar.
Quins canvis necessita l’educació al nostre país? Veurem que la
majoria de les apostes per afrontar l’abandonament són les que aporten
qualitat a tots els alumnes. Ja disposem de moltes evidències que ens
indiquen cap on hem d’anar. La recerca mostra que és efectiu garantir
una escola bressol de qualitat i gratuïta, especialment per als alumnes
amb més necessitats socials.
Ens caldrà revertir la vergonyosa segregació escolar i sobreinvertir
en les escoles amb més alumnes en desavantatge social, valorant
estudiant polítiques de suport als alumnes de famílies immigrades.
L’escola ha de ser gratuïta, sense copagaments de cap tipus. Per tots
aquests motius es fa urgent revisar el model d’educació concertada.
També haurem de bastir un sistema de beques que no siguin una política
simplement assistencial. Una escola amb qualitat i equitat és la que
ofereix un aprenentatge personalitzat i tutoritzat que desenvolupa el
potencial de cada alumne. Necessitem una escola inclusiva, i millorar
les ràtios al servei de pedagogies més efectives i avançades que activen
l’esforç i la motivació per l’aprenentatge. Això demana una reforma
profunda del model d’educació secundària.
El model d’orientació i l’acompanyament tutorial haurà de ser la clau
de qualitat i prevenció educativa. Fa anys que necessitem també una
gran empenta al model de formació professional com una alternativa
prestigiada i de qualitat.
Integrar i connectar els aprenentatges escolars amb la riquesa dels
aprenentatges extraescolars i comunitaris al barri o a la ciutat és el
nou horitzó de qualitat educativa. I també és l’oportunitat de crear un
ecosistema que ofereixi suports educatius que compensin desigualtats
familiars. Tot plegat necessita governs que apostin per l’autonomia dels
centres i docents, reforcin el lideratge de les xarxes i dels
municipis, inverteixin més en formació i selecció de mestres i promoguin
unes polítiques i pràctiques més basades en l’avaluació i l’evidència
científica. Es pot qüestionar que amb la baixa inversió actual això no
es podrà afrontar, i és ben cert. Això ens obliga a reclamar més
inversió i ens retorna a les propostes de l’article: què serà
prioritari?
És un error contraposar la qualitat educativa al suport als alumnes
més necessitats. Es tracta d’un debat ja superat: els països de
referència que destaquen en excel·lència també destaquen en equitat.
Sovint sentireu que la principal responsabilitat la tenen les famílies.
També és cert: el potencial de la família per fomentar la lectura o
transmetre valors i hàbits és decisiva. Però això no pot servir per
tancar un debat, sinó precisament per obrir-lo. Com aprenen les famílies
a fer-ho? Qui els pot donar suport? Quina escola i quina comunitat
oferirà als seus fills i filles allò que aquestes no saben o no poden
fer?
Pot semblar una agenda massa ambiciosa, però no tenim alternatives de
futur que no passin per la millora de l’educació. Potser algunes
d’aquestes fites semblen d’un futur llunyà, però les bastides del futur
es construeixen amb canvis del present. A Catalunya tenim algunes
polítiques que han començat aquest camí, i una gran quantitat de
docents, centres, xarxes i municipis que són els nostres pioners.
