"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 13 de maig del 2020

El "temazo" del dimecres. Aerosmith - "Dream on".



La banda de Boston Aerosmith continua en actiu 50 anys després de la seva fundació (1970) liderat pel carismàtic, i vocalista inconfusible, Steven Tyler (pare de l'actriu Liv Tyler). Encara no els he vist mai en directe, però no descarto fer-ho més d'hora que tard. Els Aerosmith els he seguit sobretot gràcies al meu germà gran que sempre n'ha estat fan, però avui encara els sento de tant en tant a la ràdio i sempre m'agrada escoltar els seus vells i bells clàssics. 

Avui us comparteixo un dels seus grans clàssics, el Dream on, inclòs al seu primer àlbum de l'any 1973 de títol "Aerosmith". Continuem somniant en temps millors...

dimarts, 12 de maig del 2020

Esmorzar confinat en tres actes. Dia 61.


Una de les coses més positives que m'ha portat el confinament, de les diverses que hi ha val a dir, és a l'hora de l'esmorzar. Poder esmorzar cada matí a casa amb la calma és meravellós. Quan he d'anar a l'escola sempre menjo alguna coseta a casa abans de sortir, o paro al forn a fer un cafè amb llet i un croissant, però amb els ulls posats al rellotge del telèfon. Poder preparar-me l'esmorzar sense la pressió del temps, i gaudint del fet de poder-ho fer, m'està resultant una de les activitats confinades més plaents i, sense dubte, que més trobaré a faltar. Procuro tenir sempre taronges per fer-me un suc, i el cafè amb llet amb cafè de cafetera tradicional (m'encanta escoltar el soroll que fa la cafetera quan ha pujat el cafè i l'olor que es desprèn amb el vapor que s'escapa). I per menjar, normalment, pa amb tomàquet i embotit. A poder ser llonganissa de pagès. En el seu defecte, pernil. I un dia a la setmana una pasta dolça per canviar la rutina. 




diumenge, 10 de maig del 2020

Dia 59 del confinament: impossible caminar per Terrassa sense aturar-te.


Carrer Gavatxons (Foto: Diari de Terrassa).



























Ahir al vespre vaig sortir de casa amb la intenció de fer un volt d'una horeta per la ciutat. Porto quatre dies que no agafo la bici perquè els excessos dels primers dies m'han passat factura i no puc recolzar el cul al seient. Així que si vull fer esport toca caminar... I, la veritat, és molt difícil caminar sense parar per Terrassa. Com a mínim a prop de casa meva. Abans-d'ahir vaig triar una ruta encara menys concorreguda (miro d'evitar els llocs a on li agrada anar a tothom), i tot i així per tot arreu et trobes gent. Si abans-d'ahir em vaig trobar quatre o cinc coneguts i vaig "perdre" cinc o deu minuts xerrant, ahir me'n vaig trobar alguns més i no vaig caminar més de vint minuts... això no pot ser. Em sembla que mentre no pugui agafar la bici hauré d'anar a fer alguna ruta per on directament no hi passi ningú si vull caminar més de quinze minuts seguits sense aturar-me. O això o posar-me un passamuntanyes perquè no em reconeguin. Que mira que ja és difícil amb la mascareta, però tot i així, les ulleres i el tall de cabells em delaten... Terrassa, pel bo i pel dolent.

divendres, 8 de maig del 2020

No tot són males notícies amb el coronavirus: mor Billy el Niño.























Ahir va morir als 73 anys (massa vell) el policia franquista Antonio González Pacheco, àlies "Billy el Niño", integrant de la Brigada Político-Social de la Policia Nacional a l'etapa final del règim franquista, i posteriorment des de la Brigada Central de Información, des d'on va destacar com un dels principals i més notables torturadors del cos policia. Tenia una ordre d'extradició d'una jutge argentina per ser jutjat per crims contra la humanitat, però l'Audiència Nazional va rebutjar la petició perquè segons aquest tribunal les tortures ja havien "àmpliament prescrit".

Malauradament no s'ha fet justícia amb aquest torturador malparit, però segur que moltes víctimes seves ahir van respirar més alleujades, i van celebrar la seva absència alçant les copes per brindar.


dijous, 7 de maig del 2020

Àngel Domingo: "El temari".


(Comparteixo la reflexió del biòleg i pedagog Àngel Domingo al voltant de la importància que acostumen a donar totes les escoles al "temari" que marca el currículum oficial. Com si el coneixement es pogués estructurar, temporalitzar i acotar. I quins són els coneixements importants? Qui ho decideix?)


Ves per on, aquest període de confinament obligat ha posat en un primer pla de l’actualitat un vell conegut que ja teníem una mica oblidat: el temari. Tothom en parla, famílies, polítics, periodistes, opinadors, alguns experts… i fins i tot mestres i professors. Quan ja ens havíem acostumat a parlar de currículum, d’aprenentatges o de competències, en plena primavera de la transformació educativa, la gran pregunta que moltes persones es fan ara és: «Com s’ho faran els nens confinats per acabar tot el temari?»

Però on s’acaba un temari? I on comença, el temari? El temari és allò que infants i joves aprenen de setembre a juny? I només el que aprenen de nou del matí a cinc de la tarda? Em recorda una altra paraula també oblidada que ha representat tota una forma d’organitzar, i d’entendre, l’educació: «la lliçó». «Quina lliçó ens toca avui?», «Ja t’has après la lliçó?», «Avui has d’estudiar la lliçó perquè demà la mestra te la preguntarà».

Segons aquest concepte d’educació, les etapes educatives s’organitzen per cursos, els cursos en assignatures, les assignatures en temes, o lliçons, i el conjunt de lliçons és el temari. Un temari fixat per etapes i cursos, és a dir, per edats, com si un nen o una nena només poguessin aprendre determinats continguts en períodes concrets de la seva vida. I com a baula final d’aquesta cadena, els llibres de text, que ens ofereixen el compendi del saber i els continguts de les diferents disciplines organitzats en lliçons, i que totes les editorials, seguint més o menys les directrius oficials i, sobretot, la tradició i les rutines d’especialistes i mestres que s’acaben convertint en hàbits, organitzen d’una manera molt similar i harmonitzada. Això és, o ha sigut durant molts anys, el veritable currículum: el temari organitzat en lliçons i llibres de text que les editorials posen al servei de mestres i escoles perquè tots els alumnes aprenguin el que s’espera d’ells.

Però què aprenen realment els alumnes? Ben segur que el conjunt dels aprenentatges dels alumnes no coincideix amb el que diuen els llibres de text. Si fos així, quan nens i joves demostressin el que han après, es limitarien a reproduir el temari, amb petites variacions individuals. Però, per sort, el temari forma part de la vida, o més ben dit, quan s’acaba el temari comença la vida, i les persones aprenen en tot moment i lloc, de forma més reglada a l’escola i també de manera no reglada i informal, a casa, al carrer, a la vida. Fins i tot a l’escola es produeixen aprenentatges informals i no planificats; és el que s’anomena «el currículum ocult», i per això són tan importants el clima i la cultura de centre i les actituds dels docents.

Si volem saber quin és el currículum real, que es transforma en aprenentatges, no anem a buscar-lo al DOGC, ni a les programacions, ni als llibres de text. Preguntem a nens, joves i adults què han après, i on, com són, quins valors i quines expectatives tenen, com els agradaria que fos el món on viuen. Si volem saber quin és el currículum d’un país, el seu «temari», observem i preguntem-nos com és la seva societat.

Poc hem avançat si, quan ens pensàvem que tot això ja estava superat, el que més ens preocupa del trimestre confinat que ara comença són les tasques, els deures i l’avaluació (quan en realitat volem dir la nota), si s’ha d’avançar temari o no. Els temes que no es puguin fer ara, ja els farem el curs que ve, o el següent, tenim tota una vida per aprendre, i el temari seguirà estant allà.

dimecres, 6 de maig del 2020

El "temazo" del dimecres. Mano Negra - "Magic dice".


Un dels meus grups de capçalera. Mano Negra. Canya per ballar sense parar. Dels concerts més intensos que he viscut en la meva vida. Manu Chao en plena forma amb una banda que va obrir el camí de la música mestissa i l'estil "patxanga". Què hauria donat per veure'ls en concert a principis dels 90's. Els vaig veure a finals dels 90 però ja no era ben bé el mateix, tot i que va continuar mantenint l'esperit festivaler i la música ballable festivalera. Aquests dies he tingut temps de tornar a escoltar les velles cançons de Mano Negra i per moments m'entraven unes ganes irrefrenables de ballar frenèticament.

dimarts, 5 de maig del 2020

75 anys de l'alliberament de Mauthausen-Gusen.

Imatge del dia de l'alliberament  amb presos saludant els soldats nord-americans que els havien alliberat (1945).





























El 5 de maig del 1945, tropes de l'exèrcit nord-americà alliberaven el camp d'extermini nazi de Mauthausen, al nord d'Àustria. El camp es va obrir l'any 1938 per internar-hi els opositors al règim nacionalsocialista. Per aquell camp van passar milers de presos, sobretot jueus, però també gitanos, homosexuals, republicans catalans i espanyols, i resistents de diverses nacionalitats.

Una dels republicans catalans que hi van morir, va ser un familiar meu originari de Monistrol de Calders, el Rafel Catot Sallas, que hi morí l'any 1942 després de patir l'exili com a perdedor de la Guerra Civil a Espanya, i d'allistar-se a l'exèrcit francès on va haver de combatre l'ocupació nazi de França, sent detingut a Estrasburg i enviat a Mauthausen. Concretament al camp annexe de Gusen, un dels més terribles.

A Mauthausen-Gusen als presos els feien treballar com esclaus a la pedrera, i en altres feines. La periodista Montserrat Roig va calcular que unes 2.000 persones provinents dels Països Catalans van deixar la vida en aquest camp d'extermini nazi.