La mare que els va parir: "somos equipo"...

Ahir apareixia a les xarxes una nova campanya de la PN on pretenia mostrar suport als sanitaris, però que, com la majoria d'accions que emprèn aquest cos repressor de l'estat, els va sortir com el cul, i ha estat motiu d'escarni i de nombroses repliques. Em va agradar especialment aquesta que us comparteixo on algun espavilat va imaginar l'altra cara del dibuix de la campanya, que coincideix amb el que jo, i suposo que moltíssima gent va imaginar al veure el dibuix original.

Mireu que jo m'esforço perquè no neixin sentiments d'odi dins del meu cap, però tinc la sensació que cada any que passa, la tendència és a odiar més. No sé si us passa com a mi, però jo no ho puc evitar. I si encens la tele, escoltes la ràdio, o mires la premsa, acostumo a encendre'm més i més, per la qual cosa arribo a la conclusió que és millor aïllar-me de notícies, tot i que és molt difícil.

El "temazo" del dimecres. Blaumut - "Bicicletes".

Avui és el dia mundial de la bicicleta, un dels invents que més han marcat la meva vida. Diria que he muntat en bicicleta des que tinc us de raó. Vaig començar a pedalar i a caure pels camps i eres de Viladecavalls, i fins els 12 anys no vaig aconseguir que els meus pares em deixessin portar la bici a Terrassa, i perquè la necessitava per anar del nou pis a l'escola. Per a mi va ser un somni realitzat i vaig xalar molt de poder passejar pels carrers i places de Terrassa amb la meva bici, pujant per aquí i per allà, i fent acrobàcies.

I ja de jove, em vaig aficionar al ciclisme. Primer amb la bici de muntanya BTT que es van posar molt de moda a principis dels 90, i després amb la de carretera que em vaig comprar l'any següent d'estrenar la BTT. I des de llavors, em sembla que no he deixat d'anar en bici, tot i que vaig tenir un període que hi anava ben poc i que no feia excursions llargues. Però farà uns 10 anys vaig comprar-me una BTT nova, i m'he reenganxat a la pràctica esportiva damunt d'una bicicleta. Això, i la piscina.

Opressors i oprimits.

La policia nacional espanyola actuant contra catalans l'1 d'octubre.

Aquests dies, arrel dels fets de Minnesota on un afroamericà va morir a mans (de fet pel genoll al coll) d'un policia blanc que el va mantenir durant més de 9 minuts estirat al terra tallant-li la respiració a base de pressionar-li el coll amb el seu genoll, hi ha qui s'ha escandalitzat perquè alguns catalans independentistes hagin fet comparacions de la situació dels negres afroamericans als EEUU i dels catalans a l'estat espanyol. Com si els independentistes no tinguessim dret a comparar les discriminacions i la violència que patim, perquè la seva sigui més cruel i hagi costat més vides...

Diuen que les comparacions són odioses, però no podem negar que tant catalans com afroamericans som comunitats que hem patit la violència d'un estat al llarg de centenars d'anys. Afirmar que els catalans, quan comparem les dues causes, pixem fora de test, vidria a ser com afirmar que una dona psicològicament maltractada a Catalunya no es pot queixar perquè a l'Aràbia Saudita les maten a pedrades, i són súbdites dels seus marits. Cal que ens matin als catalans per denunciar la repressió i el maltracte d'anys i anys? No n'hi ha prou amb que ens atonyinin de tant en tant, empresonin, o enviïn a l'exili?

Em fa ràbia, que presumptes independentistes s'indignin quan algun independentista es considera una víctima igual que ho puguin ser els negres als EEUU, o els palestins a Israel. Dels no independentistes o dels antiindependentistes t'ho pots esperar, però que fins i tot els nostres pensin que la repressió que patim no es pot comparar amb altres en funció del nombre de víctimes mortals... Al final trobo que en tota causa hi ha un oprimit i un opressor, i en el cas dels afroamericans i dels catalans em sembla que és força clar en quin costat estem.

Primer sopar amb amics de la desescalada.

El passat divendres vaig tenir el primer sopar amb amics després de més de 80 dies del darrer. Ens vam trobar set persones a casa d'una parella. En principi el sopar s'havia de celebrar al pati del pis on viuen, però la pluja va fer-ho inviable i vam acabar menjant al menjador del pis. Estic convençut que no vam respectar la distància de 2 metres entre cada un de nosaltres. Fins i tot vam fer una foto de grup que ens podríem haver estalviat. Potser li estem perdent massa ràpid el respecte a la malaltia del Covid19, però és que es fa molt estrany trobar-te i mantenir en tot moment dos metres de distància els uns amb els altres... Potser és més fàcil quan comparteixes una taula a la terrassa d'un bar, amb la teva beguda, o el teu entrepà, però quan tens una taula parada amb plats per compartir, la cosa es complica.

És una gran incognita com evolucionarà la malaltia amb la desescalada. Potser encara estem en una fase massa inicial i amb prou distanciament com perquè no hi hagi rebrots. Però i quan comencem a normalitzar el contacte i la proximitat amb els altres? Sembla que les dades van a favor de la desescalada. Esperem que així sigui, perquè el contrari seria desolador.

La lluita ens dona el que el poder ens pren! Minnesota s'alça contra el racisme policial.

Fa un parell de dies un poli blanc de Minnesota va assassinar un afroamericà, George Floyd, asfixiant-lo per pressió del seu genoll al coll de la víctima. Malgrat l'home l'insistia en les dificultats per respirar, el molt fill de puta no va deixar de pressionar fins que el pobre home va deixar de respirar. Encara em pregunto com no va sortir cap ciutadà amb una mica d'humanitat i li va fotre amb un bat de beisbol o una bona puntada al cap de l'agent racista.

Les reaccions arreu dels EEUU no s'han fet esperar, i milers de persones han sortit a protestar i han causat aldarulls a diferents ciutats. Ahir van cremar la comissaria de policia del policia assassí, i la cosa va en augment. Que menys! Tan de bo la revolta sigui encara més violenta, i que la por arribi als que manen i permeten que milers d'afroamericans continuïn perdent la vida a mans de policies blancs racistes i energúmens, o en presons on la majoria dels presos acostumen a ser de tot menys blancs.

Tan de bo els catalans tinguéssim una mica més de sang i no ens deixéssim trepitjar com ho porten fent els darrers 300 anys. 

Cançó del mestre interí (versió post decret de plantilles).

 

Jo sóc un pobre ma me mi mo mestre interí
que sempre que jo pac pec pic poc puc ensenyo el que sé
d'un lloc a un altre bas bes bis bos busco algun colé
si em feu callar jo pac pec pic poc puc
jo moriré.

El "temazo" del dimecres. Dusminguet - "Ritmo Americano".

El garriguencs Dusminguet van ser una de les bandes de l'escena mestissa catalana més exitoses de finals dels 90 i la primera dècada del 2000. Personalment, els vaig descobrir l'any 98 i des d'aleshores els vaig anar seguint per concerts arreu de la geografia catalana i en altres contrades. Fins i tot vaig tenir el plaer de portar-los a tocar a Terrassa, per als Minyons en el 20è aniversari, l'any 1999, en un concert històric i memorable al Centre Cívic de Ca n'Anglada juntament amb els "Goldfinger and the Mush Potatoes" i els "Discípulos de Otilia".

Tant el primer com el segon disc de la banda són dues obres imprescindibles de l'escena patxanguera, mestissa, una mica a l'orbita del gran Manu Chao i de bandes com Color Humano, o Sargento García. De l'escola Dusminguet van sorgir altres formacions com "Gertrudis", "Cheb Balowsky", o "La Carrau" entre altres.

El cantant i acordionista dels Dusminguet, el Joan Garriga encara continua actiu amb diferents projectes. Va fer algun àlbum amb "La Troba de Kung-Fu" i darrerament es fan dir "Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic".