Montserrat està de festa.

 

Rosa d'abril,

morena de la serra,

de Montserrat estel:

Il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel,

guieu-nos cap al cel.

Sèries: Your Honor.

 

Un altre sèrie nord-americana amb crims, delinqüents, bandes mafioses, jutges, policies bons i policies corruptes, i advocats. 10 capítols que podrien tenir continuïtat segons he llegit per internet, tot i que la història que s'explica en aquests 10 capítols té un desenllaç (que a mi personalment no em va acabar de convèncer). El protagonista principal és el pare d'un jove adolescent que és jutge de professió, i que veurà com la seva vida i els seus principis ètics i professionals es veuen alterats degut a un incident.

La veritat és que la sèrie enganxa força i té molt bon ritme. Potser hi ha alguns girs de guió una mica forçats, i algunes situacions que saps que en la realitat mai es donarien, però malgrat això, en conjunt, una bona sèrie d'aquelles que enganxen i que no s'eternitzen.

En Peyu al Centre Cultural.

 

Finalment, ahir, Diada de Sant Jordi vam poder tenir el Peyu al Centre Cultural de Terrassa amb la seva obra de "El Gallardo Español". L'espectacle s'havia programat inicialment per l'octubre de l'any passat, però degut a les restriccions de la Covid s'havia hagut d'ajornar. 

El recinte es va mig omplir, tot i que feia l'aspecte d'estar força ple. Hi havia butaques buides entre grups bombolla, però el cert és que la platea es veia força plena i potser sí que hi havia més butaques buides que plenes a la graderia superior.

L'espectacle va començar amb uns minuts de retard degut potser als controls d'accés, temperatura i gel de mans, i l'escrupolosa col·locació dels espectadors. I a partir d'aquí, gairebé dues hores d'espectacle amb moments per a tot. Pel riure, pel somriure, per la reflexió, per la tristor o fins i tot la ràbia. Un espectacle súper complet i molt ben treballat on destaquen les dots interpretatives d'en Peyu.

Sorprèn la capacitat del Peyu per interpretar diferents personatges i mantenir diàlegs de tres o quatre alhora jugant amb les gravacions i el directe. 

Si teniu l'oportunitat, aneu-lo a veure. Molt recomanable.

Per Sant Jordi, llibres i cadires.

 

Aquest Sant Jordi, per no faltar a la tradició, han caigut un parell de llibres. Un, "El fill dels xofer" de Jordi Amat, regal de la meva mare, i l'altre, "Quatre dies de gener" de Jordi Sierra, regal de part d'una castellera de Sant Feliu de LLobregat, la Vanessa, a qui no conec, en una campanya d'intercanvi de llibres i mocadors castellers entre castellers de diferents colles del món casteller, promoguda per la colla dels Castellers de Sant Feliu de LLobregat sota el lema #SantJordinoestoca.

Per acabar de completar les noves adquisicions per Sant Jordi, ahir em vaig autoregalar una cadira-tumbona amb la intenció de sortit en els mesos de calor a la terrassa, i llegir còmodament. Ahir la vaig estrenar mirant el Barça de futbol per la tele i em va satisfer força. A veure amb un llibre entre les mans.

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom, i visca Catalunya!

Entrant a l'Arca de Noè.

 

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark.

Noè es desesperava intentant posar una mica d'ordre en aquell caos d'animals arribats de tot arreu i incapaços d'entendre què coi hi feien allà i quin era el motiu de tanta pressa. Les bèsties més grosses a penes es movien degut al gran esforç que havien hagut de fer per desplaçar-se fins a aquell punt de trobada. Molts ni es coneixien entre ells ja que a penes si s'havien vist o creuat alguna vegada, tot i que alguns sí que feien petits grups per comentar la jugada i especular al voltant de la misteriosa, i precipitada, cita amb Noè.

Els ocells s'ho miraven tot des de dalt i anaven fent descensos per explicar el què veien des de les alçades. Milers i milers d'animals s'havien anat aplegant, i encara n'arribaven. Venien de tot arreu. Per mar, rius, muntanyes, coves, selves, deserts... n'hi havia des dels més minúsculs fins als més gegantins. A destacar els taurons balena amb les seves boques enormes, que havien arribat des d'oceans llunyans i que ara feien cua per entrar al vaixell, esperant l'ordre de Noè. Els micos havien estat dels primers en entrar, sense respectar gaire l'ordre d'arribada i les ordres que, una mica desesperat, transmetia el pobre home.

A l'entrada del vaixell s'havia format una llarguíssima cua d'animals amb cares resignades davant la inevitable llarga espera. Alguns aprofitaven per petar la xerrada i presentar-se els uns als altres. Dues parelles d'espècies diferents que acabaven d'arribar es van saludar i van establir conversa.

- Què sou vosaltres?

- Gossos llop.

- I com és això possible?

- Doncs perquè el nostre pare era un gos, i la mare una lloba. I vosaltres?

- Óssos formiguers.

- Va home, va!!!

I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril (Visca Sant Jordi).

El "temazo" del dimecres. Sex Pistols - "God Save The Queen".

 

L'any 1975 naixien a Londres els Sex Pistols, una de les bandes pioneres de l'estil punk. Dos anys després publicaven el seu primer i exitós àlbum "Never Mind The Bollocks" que incloïa aquest tema que s'ha convertit en himne punk.

El tema anava dedicat a la reina d'Anglaterra. Avui, en el dia del seu 95è aniversari també li vull dedicar. Aquesta dona és eterna. Deuen ser els gintònics...

Feliç dia de la bicicleta.

 

Avui és el dia internacional de la bicicleta, una de les meves grans passions des que sóc nen. Recordo la meva primera bicicleta, amb uns 3 o 4 anys, a Viladecavalls. Els reis ens van portar una bici a cada germà, i diria que de l'emoció em vaig pixar a sobre.

Després he tingut altres bicicletes. Recordo especialment una de BMX, que vaig poder portar a Terrassa quan vaig tenir 12 anys i que vaig fer servir per anar del nou pis a l'escola de tota la vida durant uns mesos. L'any següent ja vaig començar a l'institut i algun cop també hi havia anat. Amb aquesta bici vaig aprendre la major part de les coses que encara sé fer ara, tot i que he perdut pràctica (anar sense mans, aixecar la roda del davant i la del darrera, saltar, etc.).

L'any 1991 em vaig comprar la primera BTT al Pryca. Un ferro que pesava més que jo. Amb aquella bici em vaig estrenar amb la penya ciclista Ègara de la meva ciutat, i recordo com de malament ho vaig passar la primera sortida que vaig fer amb ells per la muntanya de l'Obac. Arrel de la mala experiència, i aconsellat per altres ciclistes més experimentats, em vaig comprar una altra BTT de segona mà a una tenda especialitzada, la Diamon Back. Per l'època estava força bé, tot i que encara no tenia ni suspensió, i me la van vendre un parell de talles per sobre del que em tocava.

L'any següent pel meu aniversari em vaig comprar la primera bici de carretera. Els meus germans ja n'havien tingut alguna (i ja els l'havien robat) i jo estava a tope amb la penya. En aquella època estava prim i tot. Sortia 3 o 4 cops per setmana i amb la penya feiem sortides de 60 a 100 quilòmetres. Fins que vaig enganxar-me als castells i vaig anar arraconant les bicis...

I l'any 2013 vaig decidir-me a tornar-hi i vaig comprar una nova BTT. Una Orbea normaleta però que encara tinc i la mar de bé. I uns anyets més tard (el 2018) un col·lega em va oferir una bici de carretera perquè marxava a viure a la Xina, i vaig pensar que amb la meva ja no podia anar gaire lluny, així que per 650 euros li vaig comprar. I fins ara. El millor que té és que pesa poquet (8'5 quilos). I de moment no tinc previst comprar res de nou.