El "temazo" del dimecres. Eskassa Llibertat - "Crema catalana"

El passat dissabte vaig viure una d'aquelles escenes esbojarrades que es produeixen de tant en tant a la vida, i que haig d'agrair als col·legues d'"Eskassa Llibertat", que van fer-nos un concertàs al menjador de la casa del Franc, i a tots els amics que ens van acompanyar aquell dia. Un concert memorable, per únic, i per la festa que es va crear.

Aquest dissabte (cap a les 18 h.) els Eskassa Llibertat tornaran a tocar, aquest cop dalt d'un escenari, per la diada dels Minyons, al costat dels Strombers a la plaça del Vapor Ventalló. Segur que no serà el mateix, però estic convençut que s'hi deixaran la pell com l'altre dia.

Agraeixo al Roger de Gràcia que gravés el moment, i que hagi penjat el vídeo al Youtube.

Ensopegar amb la mateixa pedra.

Ahir al matí quan em dirigia a Granollers amb l'autocar de la colla per a actuar en la Diada dels Xics de Granollers, desbordava felicitat després d'un magnífic dissabte festiu a casa del Franc amb molts amics, bon menjar, bon beure i concertàs dels "Eskassa Llibertat" al menjador de la casa. Res no em feia pensar que el cap de setmana es podia torçar de la manera que ho va fer. Anàvem a Granollers a plantar-hi tres castells molt ben assajats i que volem enlairar un pis més d'aquí a quinze dies amb motiu de la Diada dels Minyons, és a dir, el 3d9f, el 5d8 i el 2d8f. El desenllaç final però, va resultar del tot inesperat i desolador.

La primera mala notícia de la jornada va ser la pluja amb que ens va rebre la comarca veïna. Això va motivar que l'actuació es traslladés a cobert, al local d'assaig dels Xics. Ens vam haver d'espavilar per arribar-hi des de la plaça porxada on ens havíem anat concentrant tots els castellers. Els més afortunats en cotxe, i la gran majoria a peu i sota la pluja. En arribar al local doncs, les sensacions no eren les millors...

A la primera, vam rebre la més inesperada de les patacades. Amb un 3d8 d'inici que no havia de suposar cap dificultat, doncs portàvem dos de seguits de l'anterior cap de setmana amb la mateixa alineació, i que en un principi havia de pujar un pis més de no haver estat per la pluja, va arribar el pitjor dels infortunis. Quan l'anxeneta traspassava el castell i començava la baixada, els dosos van cedir, i l'anxeneta va acabar emportant-se tot el castell en la seva caiguda. Primer va arrossegar l'aixecadora, i aquesta als dosos, i així successivament, fins fer caure tot el castell com un castell de cartes. Caiguda de les que esgarrifen i que va deixar a mig tronc tocat. Feia dies que els Minyons no rebíem tan dur, i més d'un i d'una encara es deu estar preguntant qui va trepitjar la merda.

Acabada l'actuació tots corríem a cercar les "rotllanes" per tal d'obtenir explicacions lògiques per una desgràcia de tal magnitud. Que si una quint quedava molt baixa i feia treballar malament a la dos oberta; que si l'anxeneta pujava massa atabalada i es veia venir; que si un dos porta massa temps amb massa pressió i havia baixat el seu rendiment; que si hi havia una millor opció de canalla però que la tècnica estava dividida; que si no s'hauria d'haver actuat en aquell espai alternatiu perquè podia afectar a la concentració de la canalla...

En tot cas, és evident que se'ns gira molta feina per d'aquí a quinze dies. No sé quina serà l'evolució dels tocats, ni si podrem comptar amb tots i cadascun d'ells (elles). Crec però, que la colla disposa de castellers/res prou qualificats com per a substituir als tocats amb prou garanties. Espero que aquesta ensopegada no signifiqui el final de les il·lusions de molts minyons i minyones que porten molts dies deixant-s'hi la pell per poder veure els més grans castells a la darrera actuació de la temporada, la més esperada i la més estimada. Cal però, que ens aixequem i ho intentem fins al final. Ens en podem sortir o no, això ho determinaran els assaigs, però el que no podem fer ara és llençar la tovallola.

Dia històric per a la llengua catalana.

Ahir al vespre es va produir un fet d'excepcional rellevància per tots aquells que estem una mica sensibilitzats amb la defensa i la cura de la nostra llengua, el català. No va ser una declaració del Parlament espanyol favorable a l'ús del català en tots els àmbits de l'administració pública espanyola. Tampoc un manifest del Parlament europeu per la defensa i l'oficialitat del català a Europa. Ni tan sols el comunicat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetent el seu error i invalidant la sentència contraria a la immersió lingüística en català. Simplement, l'Andrés Iniesta es va decidir a fer servir el català en públic, per a Rac1 en una entrevista al programa d'esports "Tu diràs".

Com ja vaig dir en el seu moment, estic convençut que aquest petit acte de l'Andrés a favor de la llengua catalana, pot fer molt més que moltes campanyes promocionals, immersions lingüístiques, o lleis de protecció. Es tracta que molts castellanoparlants que viuen entre nosaltres i que s'identifiquen amb l'Andrés, se n'adonin que el que ha fet l'Andrés és el més normal del món. Que un nouvingut com ell, encara que sigui una estrella del món del futbol, també s'ha volgut integrar de totes totes, i ha après la llengua pròpia dels catalans i la fa servir quan algú se li dirigeix en aquesta llengua.

Avui em toca, doncs, felicitar a l'Andrés, a qui havia donat canya en entrades anteriors com aquesta o aquesta altra del 26 de març on jo ja l'animava a llençar-s'hi d'una vegada per totes, per la seva valentia i força de voluntat al fer front a una entrevista de més de mitja hora expressant-se en català. Ha necessitat més de tretze anys per donar aquest pas, però benvingut sigui. En aquests temes, més val tard que mai, i a l'Andrés encara li queden un bon grapat d'anys a l'elit del futbol professional, i tindrà moltes més ocasions per demostrar que és una persona totalment integrada al país que l'ha acollit i que tant el venera.

Escoltant ahir l'Andrés, vaig trobar que es defensa perfectament en català, i solament li resta deixar-se anar més sovint per agafar fluïdesa i seguretat. Ahir encara va recórrer en un parell d'ocasions a la seva llengua materna per explicar algun aspecte que se li feia molt coll amunt en català. Del tot perdonable tractant-se de la primera vegada. Estic convençut que si continua practicant en futures entrevistes, aquests canvis seran innecessaris. Amb l'accent que va mostrar, d'aquí poc el confondran amb un català de socarrel!

Racisme i xenofòbia a Catalunya.

Ahir, en el partit de la copa del rei Hospitalet-Barça, disputat a l'estadi de l'Hospitalet, un grup de simpatitzants/militants de PxC van oferir un xou de caire xenòfob i racista (més aviat classista en diria jo) a mitjans de la segona part, que afortunadament no van recollir les càmeres de TV3 que oferien el partit en directe. Els que ens miràvem el partit vam saber de l'acció dels ultres pels xiulets i "fuera's" (suposo que la majoria dels espectadors eren espanyols) del públic assistent, i pel comentari dels locutors.

És curiós observar que els qui més es queixen dels nouvinguts estrangers (de fora d'España segons ells) són precisament els que pitjor s'han integrat en la societat catalana. Gent amb sensibilitat zero per tot el que soni a català, encara que hagin nascut a Catalunya.

És curiós comprovar quant odi els generen els immigrants que venen a buscar-se la vida entre nosaltres, però com idolatren a aquells que venen a fer-se rics, també de l'estranger. Ningú d'ells s'atreviria a insultar a Messi, a Keyta, o a Ibrahim Affelay, però sí al pobre veí marroquí o senegalès que malviu amb quatre duros.

I segur que tots aquests que es queixen tant quan veuen les dones musulmanes tapades de cap a peus, i ho troben discriminatori i denigrant, són els primers que apallissen a les seves dones quan volen dinar i no hi ha el plat a taula, o apallissen als fills per no ser obedients (com el malalt del Josep Anglada).

En aquests energumens es podria fixar Al Qaida i no en els pobres innocents que no han fet res...

El "temazo" del dimecres. La Trinca - "Per primer cop".

El proper diumenge 20 de novembre molts joves s'estrenaran en aquesta comèdia anomenada "democràcia" amb l'acció tan entranyable d'introduir la papereta del partit triat dins de l'urna electoral. Els trincos van crear aquesta cançó del gran moment, amb molta conya, fa més de vint-i-cinc anys. Val la pena recordar-la!

Debat electoral o espectacle televisiu?

Ahir al vespre es va celebrar un acte de campanya electoral de dos dels partits que es presenten a les eleccions generals de l'estat espanyol. L'acte consistia en un "cara a cara" televisat entre els candidats socialista Rubalcava, i popular Rajoy. La pantomima estava moderada per un periodista català d'acollida, de llarga trajectòria en els mitjans espanyols com és Manuel Campo Vidal, actual president de l'Acadèmia de les Arts i de les Ciències de la Televisió, que a posteriori ha comentat que estaria bé que a Catalunya s'imités aquest model de debat entre els principals aspirants a presidir la Generalitat. Qui paga mana, oi Nacho Vidal?

Aquest acte de campanya bicolor, ens va costar a tots els habitants d'aquest estat anomenat España, al voltant de 540.000 euros. Calés que es podrien molt bé haver estalviat, o invertit en quelcom més interessant (un combat de boxa, una "corrida", un partit de futbol, una peli de l'Stallone...), que no pas en sentir els mítings televisats de dos dels candidats a la presidència del govern. Més que un cara a cara, es tractava d'un míting, ja que tenien el guió més après que l'actor principal de la Passió.

Per Rajoy era una possibilitat magnífica d'esgarrapar alguns vots de les masses de votants socialistes desenganyades amb Zapatero, o com a mínim, d'esperar que el bo de Rubalcaba la cagués prou com per condemnar-se definitivament abans de les eleccions. Està clar que per molt malament que ho fes don Mariano, el votant de dretes espanyolista és prou fidel com per no dependre de les tonteries que es puguin dir en directe en un debat cara a cara.

Un dels aspectes que més interès va despertar la prèvia del debat, va ser el color de la corbata que lluirien els dos implicats. Que si vermella, que si blava... mig país va estar amb l'ai al cor pendent d'aquest detall de vital importància en els temps que corren. A posteriori han aparegut enquestes, valoracions, avaluacions, de qui va "guanyar" el combat (perdó, debat). Uns quants diaris aposten clarament per Rajoy. D'altres es decanten per Rubalcaba. Uns amb una diferència abrumadora. D'altres pels pèls. Coi, quins són els criteris per valorar la victòria/derrota dels participants? La vestimenta? Els aplaudiments del públic? Les reaccions del moderador? Les promeses electorals?

Malauradament, aquests debats cara a cara televisius fomenten que les masses votants acrítiques, i molt influenciables, acabin creient que solament hi ha dues opcions el dia 20 de novembre i que els dos únics candidats són els senyors Rubalcava i Rajoy. Hi ha un gran interès per part dels dos partits majoritaris per perpetuar aquesta situació de bipartidisme que tant bé els funciona. Cada vegada ens assemblem més a democràcies de pa sucat amb oli com la dels EEUU.

Crítica teatral: "Pedra de Tartera"

Ahir vaig anar a veure l'obra de teatre "Pedra de Tartera", una producció del TNC d'una obra de l'escriptora Maria Barbal. El fil argumental gira al voltant de la vida d'una dona que s'anomena Conxa, des de la seva infància fins al final dels seus dies. En un ambient rural, al Pallars, la vida de la Conxa està marcada pels esdeveniments històrics de l'època (la República, la guerra, la dictadura), per l'entorn que l'envolta (vida rural, família pobra, dependència familiar...), i pels canvis sobtats que ha de fer front (marxar de casa dels pares per viure a casa dels oncles de ben jove, perdre al marit a la guerra, marxar del Pallars a Barcelona...).

Tot i que l'obra comença a un ritme més aviat lent (i que jo tenia son acumulada) i més poètic que narratiu, a mesura que el text avança i amb l'aparició de nous personatges a escena, la cosa es posa més interessant i entretinguda. Tot i que el pes principal de l'obra el suporta l'actriu que interpreta a la protagonista principal, la Conxa, hi ha una sèrie de personatges que l'envolten molt interessants: el marit idealista, la tieta conservadora, la filla rebel, el mossèn reaccionari bevedor de conyac, l'amiga a qui explicar les penes i alegries...

Pel que fa al muntatge escènic, em va agradar bastant. Sobretot les imatges projectades a la paret de la casa, i l'escassetat d'elements innecessaris. Aquest fet ajuda a concentrar l'atenció en els personatges, i no en l'escenografia. Pel que fa als actors, crec que fan un treball molt digne, tot i que no em va acabar d'agradar el to que feia servir l'actriu principal en el paper de la Conxa. Em recordava massa l'escena de l'Scarlett O'Hara a "Allò que el vent s'endugué" quan proclama davant de Déu que mai més tornarà a passar gana. Massa melodramàtica pel meu gust. 

És d'agrair que es produeixin obres de teatre de durada no superior a les dues hores, i sense intermitjos. A més, el fet que el teatre Principal estigui al costat del local dels Minyons, em va permetre sortir de pressa i corrent del teatre per arribar a l'inici d'un altre gran espectacle (televisiu) que no em volia perdre, el partit entre l'Athletic de Bilbao i el Barça. I aquest espectacle mai decep les emocions (guanyin o perdin).