Dia 3 - Sentir-se estafat.

La meva nova llar a Jogyakarta.

Aquest matí quan m'he despertat, després d'haver parat el despertador del mòbil una estona abans (4 hores per ser exactes), m'he adonat que havia estat dormint prop de 12 hores. No recordo la darrera vegada que vaig arribar a dormir tal quantitat d'hores. Em sembla que ni en les més mítiques empalmades per Sant Joan o Cap d'any, havia aconseguit encadenar tantes hores seguides al llit. No sé si haurà estat la són acumulada al llarg del curs (que m'estranyaria ja que acostumo a dormir un mínim de set hores diàries), l'acumulada al llarg de les hores de viatge fins aquí, o que m'hagi mossegat la mosca tsé-tsé. En tot cas, m'havia posat el despertador a les 6 del matí i he obert els ulls perquè m'han trucat al telèfon de l'habitació (per equivocació!) cap a les 10:15.

Aquest matí he decidit que a Semarang no hi faria res de bo. No hi ha gaire cosa interessant per veure-hi, i tampoc podria aconseguir llogar la moto. Així que he decidit agafar un bus i baixar més al sud de Java, cap a Jogyakarta. He llegit a la guia que allà sí que és possible llogar motos, i com aquest és un dels objectius principals del viatge, no m'ho he pensat dues vegades.

El viatge cap a Semarang dura al voltant de 4 hores. La distància no és de gaire més de 80 quilòmetres, però amb l'estat de les carreteres i la quantitat de vehicles que hi circulen, per un vehicle gran és impossible fer-ho més ràpid (per això tinc tant interès en la moto, a banda de la llibertat i independència que et dóna). El més difícil del viatge ha estat arribar fins al punt on havia d'agafar el micro-bus. Primer he agafat una mini-furgo que pensava que em duia a l'estació central d'autobusos, però que m'ha deixat en una de secundària on no sortien busos cap a Jogjakarta, però on un altre senyor m'ha dit que havia d'anar no sé on en indonesi. Com que jo no pillava ni papa, ha demanat a un conductor de "puput" (una mena de ricshaw a pedals però a la indonèsia) que m'hi portés. M'ha dut a una altre miniestació que no tenia pinta de ser la central, però d'on sí sortien busos cap a Jogyakarta.

Petita mesquita. Primer res després de trencar el dejuni.

Arribat a Jogyakarta he pujat a un taxi perquè em dugués fins a un hotel que havia vist a la guia. Amb el taxi se m'ha acabat la paciència pel que fa als intents d'estafa de la jornada, i he acabat demanat al taxista que aturés el cotxe, al comprovar que el taxímetre corria més ràpid que l'Usain Bolt als cent metres llisos. Si no m'hagués pujat en cap taxi a Indonèsia potser hagués colat, però resulta que a Jakarta ja hi havia pujat, i he vist clarament que aquell taxímetre estava més trucat que les cartes del Mag Lari. He acabat de fer el recorregut fins a l'hotel amb un altre "puput", conduit i pedalejat pel que podria ser el conductor de "puput" més vell de tot Jogyakarta. Per l'esforç i simpatia he recompensat al senyor pagant-li tres o quatre vegades el que caldria.

La del taxi no ha estat l'únic intent d'estafa del dia. La primera mini-furgo del dia que devia costar unes 3.000 rúpies per viatge, volia que li donés més de les 5.000 que li he donat, a la qual cosa m'he negat, evidentment, i no ha insistit. L'altre intent d'estafa ha estat el primer conductor de "puput" que pretenia que li donés un bitllet de 20.000 rúpies per un viatge que no val més de 3.000. Ho he arreglat donant-li un bitllet de 5.000 i dient-li que fotés el camp.

Jo mateix dalt d'un "puput" encara a Semarang.

Bé, no tot han estat "sinsabores" en la jornada d'avui. Ja estic instal·lat a una pensió del barri xinès de Jogyakarta (em recorda als barris de carrerons "Kampung" de Pekín), amb una habitació molt modesta però neta i amb wifi i tot. Estic molt a prop del centre i del rovell de l'ou. Tot pel mòdic preu de 90.000 rúpies (uns 8 euros i pico). A més avui he trobat unes catalanes que se'n van cap a Bali i he pogut parlar una estoneta amb elles i compartir experiències.

Ah!, i també he pogut fer el meu primer massatge des de que soc a Indonèsia. No ha estat el millor massatge que m'han fet mai, però per ser el primer no ha estat gens malament.

Dia 2 - Setir-se observat.

qui diu que Ejpañia no té prestigi internacional?

Avui he marxat de Jakarta per aterrar a Semarang cap a primera hora de la tarda. He volat amb la que diuen és la millor companyia de low cost del món, AirAsia, i potser tenen raó. Per puntualitat, per servei, pels avions que gasten, pels preus... A la revista de la companyia m'he trobat amb aquest anunci de cafè a la contraportada. Es veu que els indonesis encara no s'han assabentat que Ejpañia està en crisi, i que ni els toreros se salven.



Treballadors de la neteja a Jakarta.

No sé fins a quin punt estan assabentats els indonesis de la precària, per no dir dramàtica, situació de l'economia espanyola. Potser els hauré d'explicar als indonesis que l'estat que ens roba i sotmet, també va viure la seva etapa de glòria i esplendor (en part gràcies a les ajudes europees) fins l'any 2007, on molts es pensaven que vivien en un país ric i com a rics actuaven, i es veien més BMW i Mercedes que a Alemanya. Actualment Indonèsia és dels països amb un major creixement de l'ecnomia, amb uns augments del PIB al voltant del 10% l'any passat. Això és créixer.

Potser un dels motius del creixement econòmic d'Indonèsia és no tenir els nivells d'atur que té Ejpañia. Si més no, veient la manera que tenen de generar ocupació, no m'estranya que hi hagi poc atur. Una feina que a casa nostra faria una sola persona (la qualitat de la tasca ja no la valoro), a Indonèsia la poden arribar a fer fins a quinze. Com per exemple els escombraires de la imatge. Però d'exemples n'hi ha molts més. A les estacions d'autobusos veus molts treballadors per la poca feina que tenen. O als hotels, un excés de personal. Vaja, em sembla bé si es tracta de repartir la riquesa que genera el país.



Mesquita de Semarang. Culers a tot el món.

En les poques hores que porto per l'illa de Java, us puc assegurar que aquí la gran majoria també són del Barça. Ja he vist un bon grapat de samarretes culers i cap del Madrid. A més, el de la recepció de l'hotel m'ha parlat del Barça com els "catalans" i no m'he pogut estar de fer-lo coneixedor de la causa catalana i del sentiment no-espanyolista de molts catalans  (perquè, malauradament, de moment, per un català sentir-se solament català vol dir sentir-se no-espanyol).

Per cert, tot i que d'entrada no simpatitzi amb cap religió o creença dels centenars o milers existents, a banda de la religió culer, he de reconèixer que els musulmans són dels que millor s'ho munten a l'hora de gaudir dels espais sagrats. Algunes mesquites que he visitat semblaven més aviat refugis pel descans dels seus feligresos, que no pas temples de meditació i pregària. Veure a un munt de gent apalancada, asseguda i estirada pel terra, fent la becaineta o petant la xerrada, em deixa una sensació de bon rotllo entre els usuaris del lloc. Res a veure amb les esglésies catòliques on si algú s'atrevís a seure al terra o a estirar-se dalt d'un banc, vindria ràpidament la policia eclesiàstica a fer-te fora. (A mi em va passar una cosa per l'estil fa anys en una petita església de Galícia, on em van venir a fer fora per anar sense samarreta. No vaig poder convèncer a la monja que em feia fora tot i que li vaig recordar que a la creu que tenien dalt de l'altar hi tenien a un senyor gairebé nu del tot).

Mercat al carrer a Semarang.

Normalment soc un turista poc donat a manllevar la intimitat de les persones. Soc dels que es talla bastant a l'hora de retratar la vida de la gent i les seves costums. Tot i que m'encantaria poder captar moltes més d'aquestes escenes de quotidianitat, i els rostres de la gent treballant, jugant, xerrant, no fent res, etc., reconec que el meu pudor personal fa que m'abstingui i que em limiti a gravar a la memòria (escassa malauradament) moltes d'aquestes estampes. 

Avui però m'he trobat amb el cas d'aquestes senyores d'origen xinès (majoritari a Semarang) que m'han demanat que les retrates mentre escorrien l'arròs acabat de bullir. Poques vegades m'he trobat amb situacions d'aquest tipus en tots els viatges que he fet al llarg dels anys, i m'ha fet gràcia l'anècdota.

Demà espero poder-vos explicar si hauré pogut resoldre un aspecte cabdal de la meva estada a Semarang. Tenia previst llogar una moto aquí per iniciar una ruta pel centre de l'illa, però em sembla que ho tindré ben difícil, ja que preguntant a la recepció de l'hotel m'han dit que a Semarang no es lloguen motos, i després de donar un volt per la ciutat no he vist cap lloc. Potser hauré de refer els meus plans inicials. Però que seria del viatjar sense aquests imprevistos??

El "temazo" del dimecres. La Trinca - "Puja a l'avio"

Escric aquestes ratlles des de l'hotel de Jakarta on faré nit abans d'agafar un avio (el quart en poc mes de 34 hores) per anar cap a Semarang, al centre-nord de l'illa de Java. Mentres escric em venen una mena de marejos pel cansanci acumulat i per les hores d'avio que et deixen molt tocat. He sortit de casa a les 15 h. de la tarda, i no he arribat a la porta de l'hotel fins les 21:00 aprox. hora indonèsia. Espero poder descansar be aquest vespre i recuperar energies pel que resta del viatge.

Us deixo aquest tema de La Trinca, molt adient per l'ocasio. Malauradament, enguany els de Turkish Airlines no m'han deixat fora de cap avio (de moment), així que les possibilitats que l'any vinent pugui viatjar per la patilla disminueixen. Creuarem els dits per veure si a la tornada em reserven alguna putadeta que em beneficii en el futur.

(disculpareu les faltes d'ortografia, però en els teclats indonesis, els accents i d'altres signes de puntuació no existeixen).

Avui començo l'aventura en solitari per l'illa de Java.

Aquesta tarda si tot va bé, agafaré un avió a l'aeroport del Prat amb destinació Jakarta, i m'estaré fins a finals d'aquest mes voltant per l'illa de Java en solitari (suposo). La meva intenció és marxar l'endemà mateix de l'arribada a Semarang, al centre de l'illa, i des d'allà començar una ruta en moto (llogada) pel centre-est de l'illa, visitant algunes ciutats amb edificis religiosos, camps d'arròs, sucre o cafè, i alguna zona volcànica amb volcans encara actius.

Serà la primera ocasió en que me'n vaig sol de viatge en les vacances d'estiu, i no us negaré que me'n vaig amb un petit nus a l'estómac per les incògnites que m'envaeixen. Per no avorrir-me massa, m'emporto un miniportàtil per tal d'anar escrivint el meu dia a dia per l'illa, així com un llibre de lectura, i l'mp3 per relaxar-me amb una mica de música.

Alguns dels principals objectius del viatge seran les sessions de massatges (sense final feliz en principi), l'adquisició de la nova samarreta del Barça per menys de 10 euros, la pràctica de l'anglès, fer algunes bones fotos, i gaudir molt dels desplaçaments en moto (si aconsegueixo llogar-ne una). Ja us explicaré si vaig assolint els objectius.

A-LE-LU-IA!!! Lloem a Àlex Fàbregas.

En les darreres hores, la majoria dels mitjans de comunicació nazionals s'han fet ressó de les declaracions del jugador de l'equip espanyol d'hoquei herba, el català Àlex Fàbregas, al diari digital de l'Ara, on afirma no sentir res d'especial quan llueix la samarreta amb els colors groc i vermell de la bandera espanyola en els partits internacionals. També afirma que l'himne que a ell li emociona és el català, els segadors, i que l'espanyol ni fu ni fa.

Aquestes declaracions tan esperades i desitjades entre molts catalans (segurament molts d'altres catalans s'hauran sentit ofesos), han aixecat una autèntica polseguera i un encès debat a les xarxes socials on uns quants critíquen, insulten i fins i tot, amenacen de mort al jugador barceloní, mentres d'altres lloen la seva integritat i sinceritat, i li agraeixen que hagi fet públic el seu sentiment identitari únicament i estricta català.

Crec que és molt positiu que els espanyols sàpiguen que hi ha molts esportistes catalans que competeixen per Ejpañia perquè no tenen cap altre remei, i per la seva il·lusió per poder competir en competicions internacionals (olimpíades, mundials, europeus...). I que si l'estat espanyol els donés l'oportunitat de triar, no dubtarien per triar de defensar els colors de la senyera, i representar al poble català (el seu encara que a molts els faci molta ràbia acceptar-ho).

Estaria molt bé, que a partir d'ara hi haguessin altres exemples com el de l'Àlex, i més esportistes catalans s'atrevissin a mostrar els seus sentiments nacionals lliurement. Potser d'aquesta manera les autoritats esportives i polítiques espanyoles se n'adonarien (si no ho saben ja), i molts espanyols amb la bena als ulls, que hi ha molts catalans que ni ens sentim orgullosos de ser espanyols, ni se'ns posa la pell de gallina a l'escoltar l'himne espanyol, ni al veure la bandera roig-i-gualda.

Potser el dia que els esportistes catalans apareguin amb més asiduïtat als mitjans expressant els seus sentiments reals, ens aproparem una mica més cap a l'alliberament com a nació. Però, malauradament, com diem els catalans, una flor no fa estiu.

Gràcies Àlex! Esportistes terrassencs que competiu per Ejpañia, preneu exemple!!!

Le Gran C - una bona estona al Teatre Grec de Barcelona.

Companyia XY - Le Gran C.

Aquest dissabte i diumenge ha estat actuant a Barcelona l'amic Tomàs Cardús amb la seva companyia francesa de circ, presentant l'espectacle "Le gran C" al festival grec. Jo tenia la intenció de veure'l el dissabte, però la pluja va fer que se suspengués l'espectacle quan tan sols es portaven vint minuts de funció. Així que ahir vaig tornar al teatre per veure l'espectacle complert, i afortunadament, aquest cop no hi van haver incidències climatològiques, més enllà d'una xafogor destacable.

Em va agradar força l'espectacle, sobretot pel seu dinamisme. El fet que una quinzena d'artistes apareguin en escena, possibilita que sempre hi hagi algun "numeret", i que hi hagi pocs temps morts o pauses d'aquelles que posen a prova la paciència d'un. Mentres uns estan en ple exercici, uns altres tenen temps d'agafar aire, i així successivament. Tot i que l'inici de la funció és lent i més aviat  poètic, amb escassa dificultat tècnica, a mesura que avança l'espectacle i que els artistes agafen el to físic, va augmentant el ritme i el grau de dificultat de les accions, amb figures i acrobàcies de molt mèrit, amb grans dosis d'emoció i els ais i uis corresponents de l'audiència.

Des del primer moment te n'adones de la gran influència del Tomàs en la concepció de l'espectacle, amb les construccions castelleres (pilars, un tres amb l'agulla, pilars per sota, a la veracreu, pilars de 3 invertits amb el més gran d'anxeneta i el més petit a sota...), i els jocs d'equilibri amb el corró de fusta, tan utilitzat en els assaigs de canalla o dels pilaners a la nostra colla. Suposo que també devia tenir ell la idea de dedicar al públic la cançó de Lluís Llach l"'Estaca" que van cantar a capel·la com a agraïment als aplaudiments del públic al final de la funció.

També apareixen en escena algunes referències al rugbi, un esport molt arrelat a França, amb simulacions de "melés" i l'enlairament de persones com en la recepció d'un fora de banda, o l'acumulació de gent uns sobre dels altres com si es tractés d'una "pila de greix" per rescatar la pilota ovalada.

I a aquests exercicis s'hi sumen un munt d'acrobàcies aèries, equilibris de tota mena, i coreografies diverses per l'escenari. En total, són uns 70 minuts d'espectacle molt distrets i intensos. L'enhorabona Tomàs i companyia!

El sistema educatiu s'arreglaria tancant totes les escoles.

Roger Schank. Diari Ara.

Comparteixo en gran mesura les opinions d'aquest senyor, i m'ha semblat una entrevista força interessant.

(Entrevista de Dani Sánchez Ugart pel diari Ara)

Primer es va dedicar a ensenyar als ordinadors a entendre anglès i això li va servir per entendre com funcionen les estructures d'aprenentatge. A partir d'aquí, i després de veure que els seus fills s'ho passaven malament i a l'escola no aprenien, Roger Schank (Florida, 1946), catedràtic a Yale i guru de psicologia cognitiva, va decidir investigar en el camp de l'ensenyament a humans. Les seves idees són radicals. Desterraria la pràctica i ho basaria tot en l'experiència amb programes d'ordinador, encara que calgués tancar totes les escoles. Ho aplica a La Salle de Barcelona, on fa màsters.

Com es passa de la intel·ligència artificial a fer una teoria de l'educació?

Quan els meus fills van començar a anar a escola, als anys 80, vaig adonar-me que eren infeliços i que el que els explicaven no tenia cap sentit. Aleshores em vaig proposar crear jocs d'ordinador que els ensenyessin a pensar i vaig acabar descobrint una veritat molt lletja: les editorials no volien competència i controlaven el sistema educatiu. Per això vaig adonar-me que necessitava finançament per avançar en l' e-learning . El problema és que aquests diners arribaven de l'exèrcit, per fer simuladors de vol, o de corporacions, però no per aplicar-ho a les escoles.

I 30 anys després, en què hem avançat?

En ben poca cosa. Tenim l'oportunitat de canviar l'educació creant grans experiències online i, desafortunadament, estem copiant el model dels llibres de text a l'ordinador. Hem fet el mateix que va fer Hollywood quan es va inventar el cinema. Ells van gravar les obres de teatre, i ara nosaltres estem gravant les classes. I, tal com estan plantejades, les classes ja són prou dolentes perquè ara, a sobre, ens en facin veure una pel·lícula.

Què falla en aquestes classes?

La manera d'aprendre és fent coses, per això cal tenir experiències simulades de tot. Jo suggereixo fer simuladors per aprendre qualsevol cosa. Milers de jocs que ensenyen a raonar sobre tots els temes. Les escoles copien el model de l'Església: han convertit l'ensenyament teòric i la memorització en un nou déu i això és una absurditat. Tu has estudiat àlgebra i estic segur que no en saps un borrall. Perquè passa això? Doncs perquè és inútil i mai no ho has fet servir! I això és només un exemple. Les escoles no ensenyen el que és realment important. Cal que els nens aprenguin a pensar i que es formin en el que els interessa. Si tens set anys i t'interessa el món espacial, hauries de poder fabricar un coet amb l'ajuda d'un joc d'ordinador i, si en tens 17, potser obrir el teu propi negoci, però tot amb situacions reals. Deixar de banda tot el currículum actual. Adonar-nos que l'àlgebra o el llatí no serveixen per a res. Oblidar la teoria i passar a la pràctica.

¿Però els nens poden decidir què els interessa i deixar de banda assignatures?

Cal que decideixin. Que diguin: "Sona divertit!" Vull que tinguin un miler d'opcions i escullin les que més els agradin. Tu no podràs decidir per ells encara que vulguis. Si tens un fill de dos anys i el portes al zoo i li dius "Mira que bonic l'elefant" i ell agafa una pedra, vol dir que li interessa més la pedra. Potser serà geòleg. Per exemple, al meu fill li agradaven els trens i un dia, quan tenia 10 anys, el vaig portar al metro de París, li vaig donar un bitllet i un mapa i li vaig dir: "Vés". ¿Saps què em va dir quan ens vam retrobar? "¿Com és que m'has estat amagant això tot aquest temps?" Doncs es va acabar dedicant al món dels trens, té una feina que li agrada i el seu somni és ser president del metro de Nova York.

¿Però si oblidem la teoria, com avançarà el coneixement?

Als professors els encanta dir que la teoria és important, però no és veritat. ¿Tu creus que necessites conèixer la teoria de l'aerodinàmica per dissenyar un avió? No. El que cal és fer proves i millorar. És molt curiós, perquè a Europa t'ho pregunten, això, i als Estats Units no.

¿I què impedeix que el seu mètode es porti a la pràctica?

Els professors són els meus enemics, perquè els encanta estar-se en una classe i recitar lliçons. Però els principals són els editors, que no volen perdre el seu negoci, i els governs, que no s'atreveixen a fer canvis. Una vegada vaig ser entrevistat per un representant del rei d'Espanya i li vaig dir que per arreglar el sistema s'haurien de tancat totes les escoles. Però, esclar, després què fan els governs amb els edificis, els professors i els nens durant el dia? Són dubtes legítims, però no ens ha de fer perdre de vista que cal un canvi de model urgent.