El TDAH, un invent per vendre fàrmacs.

Una de les pitjors xacres que han de patir molts infants des de finals del segle 20 és la dels diagnosticats del TDAH (Transtorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat), que segons acabem de conèixer, es tracta d'una invenció del psicòleg nord-americà ja mort, Leon Eisemberg, que abans de morir va reconèixer que s'havia inventat aquesta malaltia per tal de vendre el fàrmac que l'havia de controlar o mitigar.

Malgrat haver-se conegut aquesta farsa, encara hi ha un munt de psicòlegs i especialistes en educació que continuen diagnosticant casos de TDAH, i infants a les escoles més drogats que l'Amy Winehouse i el Michael Jackson junts. Jo encara em sorprenc tot sovint escoltant a companys de professió quan diagnostiquen-especulen sense estudi psicològic previ, ni res per l'estil, que tal o qual alumne poden patir el malauradament famós TDAH.

Acaba de sortir a la llum un estudi comparatiu dels percentatges d'infants diagnosticats amb TDAH als Estats Units i a França. Resulta que entre els menors nord-americans, un 9% dels escolars ha estat diagnosticat amb TDAH, mentres que a França la xifra no passa del 0'5%. Aquesta important diferència s'explica segons alguns entesos, pel fet que als Estats Units els psiquiatres consideren el TDAH com un trastorn biològic amb causes biològiques, i la seva solució passa per un tractament també biològic (farmacològic), mentres que els francesos veuen el TDAH des d'una òptica psicosocial i situacional, i busquen les solucions als problemes de comportament a través de les teràpies familiars i la psicoteràpia.

Alguns professionals del ram de l'educació es meravellen dels bons resultats que provoquen els medicaments en els alumnes dictaminats amb TDAH. A tots ells els desitjo altes dosis d’estrès i un metge que els recomani algun medicament d'aquests "heavies" (Prozac, Citalopram, Seroxat...), que els deixi més inútils del que estan ara.

És curiós, però en els set anys que porto treballant de mestre d'Educació Física, mai m'he trobat amb alumnes prou moguts com per creure que una bona dosi de medicació els ajudaria. És més, sempre he cregut que el que aquests necessitaven, més que medicació, era activitat física per un "tub". Però, és clar, si pretenem tenir assegudets i calladets a 30 alumnes durant cinc hores diàries, el més probable és que comencem a veure TDAHs per totes bandes. Això abans no passava, ja que tot i que dins d'una aula es podien arribar a ajuntar fins a 40 alumnes, si n'hi havia algun de "mogudet", el mestre tenia "mecanismes de control" tan o més eficaços que les drogues (els coneixeu, oi?). Tanmateix, els pares d'avui en dia prefereixen drogar als seus fills abans que el mestre li cridi o li toqui un pèl. I no sé que és pitjor...

Aconseguirem algun dia adaptar el sistema educatiu als infants, i no que els infants s'hagin d'adaptar al sistema educatiu?

Quadern de bitàcola: cap de setmana molt gratificant.

Jo a la piscina de Matadepera (la dels "pobres"), per Berta Marcet.

Aquest cap de setmana ha estat carregat d'activitats gratificants. Els caps de setmana poden ser tranquils, moguts, tranquils i relaxants, tranquils i avorrits, moguts i gratificants, moguts i aclaparants, i moltes més variants.

Aquest, ha estat un d'aquells caps de setmana molt moguts i molt estimulants. Us faré cinc cèntims perquè us en feu una idea: 

Divendres vaig plegar d'hora de la feina, ja que la setmana passada vam començar la jornada intensiva (alguna cosa bona ha de tenir això de fer de mestre, no?), i vaig retrobar-me amb el Txals que ha tornat del seu enèsim periple asiàtic que l'ha tingut més d'un any fent tombs per diversos països del sud-est asiàtic. Vam quedar amb ell i el Depor i vam anar plegats a dinar a Sant Feliu del Racó, al restaurant del Casino, un lloc molt casolà i amb una terrasseta que ens té enamorats. A banda de que fan uns menjars per llepar-s'hi els dits. Allà va aparèixer, ben dinat, el Guillem, i plegats vam sortir a fer la copa, i tertúlia, a la terrassa. Idíl·lic.

Per la tarda vaig tenir temps de cremar l'alcohol a la sang a la piscina, abans d'anar a assaig de castells. Després d'assaig vaig rebre convidats al meu pis. Un grupet de la Jove que venien per la cursa de muntanya dels Minyons de l'endemà.

Dissabte vaig deixar dormint (o no, perquè a un dels tres li va començar a sonar el mòbil a les 6:00 i no va tenir collons d'aixecar-se a parar-lo) als de la Jove i ben d'hora vaig anar cap a l'Euncet a donar un cop de ma amb els preparatius de la cursa. Em van ubicar a l'arribada cantant els números dels atletes a mesura que anaven creuant la línia de meta. I en acabat, amb el megàfon d'algun sindicat, l'entrega de premis. Un cop tot recollit vam anar uns quants minyons i de la jove a la piscina de Matadepera a fer el primer banyet de la temporada. I d'aquí a dinar a les instal·lacions del club Bonaire, a Cal Suso. Carnaca i algunes birres per apaivagar la calorada...

Un cop acomiadats els de la Jove, que tenien castells per la tarda a Vilanova, ens vam quedar uns quants irreductibles amb ganes d'allargar la tertúlia i la ingesta alcohòlica, i vam passar de la terrassa de Cal Suso a la terrassa de la casa Bauman. Tot molt estival com podeu comprovar. Allà, a l'ombra dels arbres, vam gaudir d'una animada i per moments enrauxada conversa a sis amb l'Albert, la Jessica, el Rubèn, el Timi, i el Guillem. Pensava que el sopar posterior a un "kebab" de l'avinguda del 22 de Juiol seria el darrer dels actes socials de la jornada, però res més lluny de la realitat. Encara ens quedava la festa de celebració del Xè aniversari de la companyia teatral "Qollunaca", que feien a la pista del Casal de Sant Pere i que devia sentir-se fins al Bonaire, on vaig retrobar un parell d'amics més d'aquells que el temps i l'atzar han anat distanciant de la meva vida: el Reixach i el Marc Farré.

Diumenge tocava castells a Barcelona. Era el 44è aniversari dels Castellers de Barcelona, colla amb la que als Minyons ens uneix un sentiment especial. Sense anar més lluny són padrins nostres, i des de fan un munt d'anys coincidim a moltes places. Especialment a la plaça Sant Jaume de Barcelona per La Mercè, i al Raval de Montserrat de Terrassa a la nostra Diada de la colla. Ahir, els de la camisa vermella s'hi van lluir com no ho feien de fa temps (4d8ac, 3d9f, 5d8c), i nosaltres també vam demostrar que anem pel bon camí (4d8a, 3d9f, 2d8f, pd7fc). La tercera colla, Sabadell també va mostrar el seu potencial creixent (3d8, 2d8f, 4d8).

El cap de setmana el vaig acabar amb la família. Dinant a casa dels pares, amb germans, cunyades i nebots. Un bon dinar amb gent estimada. I d'aquí cap a casa, a descansar una mica i encarar la recta final del curs que ja s'acaba...

Crònica de la 2a Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa.

Dissabte es va celebrar la segona edició de la Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa en col·laboració amb el centre universitari de l’Euncet, en l’entorn del parc natural de Sant Llorenç del Munt. Prop de 300 participants van prendre part en la cita, repartits entre la cursa llarga (11’56 km.) i la curta (5 km.).

Els vencedors de la cursa llarga van ser Àlex Martínez Núñez, en categoria masculina, i Diana Carrasco Carrero, en l’apartat femení. Pel que fa a la cursa curta, Dani Gallart Gámez es va imposar en categoria masculina, i Anna Palmero Molina pel que fa a les fèmines.

Enguany els atletes també van prendre la sortida al so de les gralles dels Minyons, tocant per sengles pilars. L’aleta de l’enxaneta va substituir l’habitual tret de sortida.

El president de la colla malva, Enric Cardús, va ser l’encarregat d’entregar els premis a tots els guanyadors. Al final de l’acte de l’entrega de premis es va fer entrega d’una samarreta commemorativa de la cursa a la directora de l’Euncet, Dolors Puig.

Enguany els organitzadors van encertar-la a l’avançar els horaris de sortida de les dues curses, ja que les altes temperatures van protagonitzar la jornada. Alguns participants van poder refrescar-se un cop acabada la cursa a la piscina municipal de Matadepera, que justament dissabte inaugurava la temporada de bany.

Els Minyons, una des les atraccions més destacades del món pels d'Emirates.

En aquest vídeo promocional de la companyia aèria Emirates, cap als 45 segons apareixen unes breus imatges castelleres amb els Minyons de protagonistes, en una exhibició de la Festa Major de la nostra ciutat. No sé quants milions de persones hauran vist aquest anunci, però com a Minyó és un orgull representar la nostra cultura i identitat arreu del planeta. Llàstima que els de l'Ajuntament de la nostra ciutat mai ens hagin tingut tan ben considerats com a altres indrets del món...

Carta a El Periódico d'un mestre interí.

(carta de Jordi Tomàs, mestre interí, publicada a la secció "cartes dels lectors" del diari El Periódico).

Sóc un esclau del segle XXI, és a dir, un professor interí substitut del Departament d'Ensenyament. Encara que no treballem per a aquest departament, els interins i substituts estem obligats a dedicar dos dies a la setmana, de forma gratuïta, a les adjudicacions de llocs de treball, amb l'amenaça real de treure'ns de les llistes d'Ensenyament si no estem atents a les adjudicacions. Després de no haver treballat en tot el curs, el 30 de maig m'adjudiquen una plaça del 40% de la jornada. El centre em demana una incorporació ràpida ja que el professor que he de substituir fa 15 dies que està de baixa. Deixo una feina que tenia per complir amb Ensenyament i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig arribar al centre: el professor ja havia demanat l'alta mèdica. No cal ser doctor en economia per saber que el que cobraré no cobrirà les meves despeses de transport, dietes, gestions i pèrdua de l'antiga feina. I això no és nou: vaig patir la mateixa experiència el curs 2010-2011, quan governaven altres. Una vegada denunciada aquesta esclavitud postmoderna, m'agradaria demanar que aquells que enfonsen les nostres vides amb polítiques immorals, se les apliquin a ells mateixos, així podran demostrar que estimen com nosaltres la feina que fan. L'escola catalana hauria de ser una de les estructures d'Estat més importants, perquè el valor més gran que tenim són les persones que viuen i treballen per una Catalunya pròspera, culta, justa i lliure. Encara que sigui amb condicions inhumanes, els esclaus del segle XXI continuarem lluitant per un ensenyament català, públic i de qualitat.

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas i Shamán d'Área 23 - "Somnis de lluna"

Un altre gran cançó de la millor banda dels Països Catalans dels darrers vint anys, Obrint Pas. Videoclip enregistrat entre València i Veneçuela, amb la col·laboració del raper veneçolà Shamán. Boniques paraules i boniques imatges per obrir ments i despertant consciències.

40 anys de la recuperació de la Muixeranga al País Valencià.

Torretes de la Nova Muixeranga i la Muixeranga d'Algemesí.

(notícia extreta del portal digital "Llibertat.cat")

Dissabte passat es va celebrar a Algemesí la XIV Trobada de Muixerangues que enguany commemora la recuperació de la Muixeranga al poble de la Ribera Alta. Centenars de persones es van acostar a la plaça Major per gaudir d'aquest espectacle que aquest any comptava amb la participació de La Muixeranga i La Nova Muixeranga d'Algemesí, La Moixiganga de Tarragona i els xicots de Vilafranca, segons informa La Veu del País Valencià.

En aquest ambient festiu, on es podia respirar tradició i cultura a cada racó, els assistents han pogut gaudir de la grandesa d'un espectacle que reclama els seu espai al Paìs Valencià. Amb una plaça plena de gom a gom, castellers i muixeranguers s'han agermanat per mostrar part del seu immens repertori. En paraules dels mestres de la Nova Muixeranga i La Muixeranga, Mariano Frein i Juan Beltran, "ha de servir per acostar els dos territoris i gaudir de la unió mitjançant la nostra festa".

L’evolució definitiva del ball de valencians cap als castellers.

La trobada va permetre veure en directe un ball de valencians en estat inicial, les muixerangues d’Algemesí, la transformació del ball de valencians en representació religiosa en sentit estricte, la moixiganga catalana de Tarragona. Mentre les muixerangues s’alcen en honor a la Mare de Deú, les moxigangues fan referència a la mort de Crist i amb les seues característiques figures que escenifiquen els misteris de la Passió de Crist.

I l’evolució definitiva del ball de valencians cap als castellers ja desprovistos de simbologia cristiana –els Xicots de Vilafranca-. La Moixiganga de Tarragona té la consideració d’element pertanyent a les Festes de Santa Tecla, d’interès turístic estatal i alhora patrimonials d’interès nacional. Els Xicots de Vilafranca participen de la Festa Major de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès, també festa patrimonial d’interès nacional, puntualitza RiberaExpress.es.

La Muixeranga d’Algemesí compleix quaranta anys

Enguany la colla històrica de la Muixeranga d’Algemesí compleix quaranta anys de la seva recuperació. De fet, l’any 1973 només va deixar de sortir la vespra de la seva festa que se celebra a principis de setembre. La ràpida reacció de la població va fer que en 24 hores es constituís una nova agrupació que ha perpetuat la tradició fins als nostres dies