I have (some) a dream(s)...

Martin Luther King dirigint-se als seus seguidors a Washington l'any 1963.

Avui es compleixen 50 anys del memorable discurs del reverend afroamericà Martin Luther King a Washington, a favor de la justícia social, els drets civils i la no discriminació racial. Amb la recordada cita d'"I have a dream", el reverend proclamava la seva utopia social davant de milers de seguidors. Aprofitant l'avinentesa, i sense la profunditat moral dels desitjos de Martin Luther King, vull fer-vos extensius els meus somnis:

- somio amb un país independent i millor que l'actual on m'ha tocat viure.

- somio amb una feina estable i un futur digne.

- somio amb grans castells i amb una colla encara més gran.

- somio amb la fi de les guerres i les morts d'innocents, per l'interès de quatre fills de puta.

- somio amb continuar descobrint llocs al·lucinants i gent extraordinària.

- somio amb continuar gaudint de les petites coses del dia a dia: de l'esport, de la muntanya, del menjar, de la família, dels amics, de la lectura, del cinema, del Barça, del teatre...

- somio amb una revolució social i la fi de la corrupció política i econòmica.

- somio que aprenc a tocar la guitarra.

- somio que m'entenc amb qualsevol persona del món sigui quina sigui la seva llengua.

Jet lag? No, jet llarg.

Cap d'aquestes és possible al seient d'un avió (com a mínim en classe econòmica).

S'han dit moltes coses al voltant de la incidència del famós "jet lag" pel cos humà. Segons la Viquipèdia, el Jet Lag és un desequilibri produït entre el rellotge intern d'una persona i el nou horari que s'estableix al viatjar en avió de llarg recorregut a través de diverses regions horàries. 

Ahir quan vaig arribar a la meva casa a Terrassa, feia prop de 40 hores que no tocava un llit, i al voltant d'un dia sencer enllaçant transports un darrere l'altre. A saber: moto fins l'aeroport de Saigon (30 minuts); esperes i avió fins a Bangkok (3 h. en total); esperes i avió fins a Istambul (12 h.); esperes i avió fins a BCN (7 h.); esperes i enllaços de bus, tren i cotxe fins a casa (3 h).

És a dir, que després de prop de 40 hores sense poder-me estirar en un llit (que és l'únic lloc on el meu cos pot/sap descansar), a mi que no em parlin de "jet lags" ni hòsties. El que porto és un cansament acumulat d'hores sense dormir que m'ha deixat fet un cromo. Els ritmes naturals del son els he desgavellat completament, i no per quatre o cinc hores endavant o endarrere...

Aquesta nit em pensava que el meu cos m'exigiria com a mínim deu o dotze hores de son, i m'havia posat el despertador cap a les 13 del migdia per no excedir-me (vaig anar al llit a les 4:00 després de l'assaig de castells). Doncs a les 8:30 ja se m'obria un ull... i he acabat despertant-me a les 9:50. Més les quatre hores dormides ahir per la tarda abans de l'assaig... nou i pico reposadores hores de son. A veure que passa a partir d'ara, i com evoluciona el cos amb els nous horaris. Ja m'estic tement el típic desvetllament a les 3:00 de la matinada qualsevol nit d'aquestes...

Dia 29: I vet aquí un gat i vet aquí un gos...

Aula d'una classe de primer de primària per 42 alumnes.

Avui, darrer dia de l'estada al Vietnam, m'he sentit mes a prop de casa que mai, aixecant-me a les 4:00 de la matinada per poder veure en directe per internet el partit d'anada de la supercopa entre l'Atletico i el Barca. Tot i els minuts inicials d'angoixa perquè no hi havia manera de connectar-me (es veu que les televisions de l'estat deuen tenir algun tipus de prohibició per emetre segons quins programes en obert per internet, potser per no fer la competència a les televisions de pagament d'aquí que emeten els partits d'allà), al cap de vint minuts de començat el partit ho he aconseguit. En acabat he tornat a dormir un parell d'horetes mes per acumular son de cara al viatget d'aquesta nit.

Al pati de l'escola no pot faltar un retrat de Ho Chi Min, ni un bust d'un antic rei.

La resta del dia l'he passat entre la recepció de l'hotel, connectant-me a internet, i alguna escapada a l'exterior per matar el temps. A la primera he sortit a donar un curt volt pels voltants de l'hotel, i he acabat collant-me a dins d'una escola i demanant a un pare i marit d'una mestra que xapurrejava l'angles, si em podia mostrar alguna aula i explicar-me alguna cosa del centre. M'ha explicat que allò era una escola de primària amb mes de 1000 alumnes, amb uns 40 o mes per aula. Hi havia del curs de primer al de cinquè, i després van a l'escola de secundaria. Crec que aquí l'educació obligatòria s'allarga fins als 13 o 14.

Església catòlica que m'he trobat passejant pels voltants de l'hotel.

La segona escapada ha estat fins a la zona mes turística per fer-me un darrer massatge als peus de comiat. Aquest cop me l'han fet estirat a la llitera, i s'ha dedicat tant o mes a les cames com als peus. Amb oli calent (vaja, unguent d'aquell xinès que escalfa)...Per continuar amb les bones sensacions en l'ultima jornada, he anat a dinar al mateix lloc d'ahir, i m'he tornat a posar les botes amb una mica de varietat (carn, ou, arròs, verdura...).

L'estona que em quedava fins deixar l'hotel i la ciutat, me l'he passat xerrant amb el jove recepcionista, que amb el seu molt entenedor angles m'ha explicat un bon grapat de coses del Vietnam i del seu sistema polític i econòmic. Ell era un opositor a l'ombra com molts, i fins i tot m'ha assegurat que tenia a algun conegut a la presó per haver intentat formar un col·lectiu critic amb el poder. Es per aquest motiu que aquí la majoria de la gent no parla amb llibertat de política. Fins i tot m'ha llençat per terra la imatge de l'idolatrat Ho Chi Min...

Una mena de monument funerari a una banda de l'esglesia catòlica.

Be, i això arriba a la fi. D'aquí uns minuts demanaré a un moto-taxi que em porti a l'aeroport i deixaré enrere Saigon, el Vietnam, i els sud-est asiàtic. Un any mes he viscut un munt d'experiències i d'anècdotes revitalitzadores, i en general marxo amb un magnific sabor de boca d'aquest país de contrastos i de múltiples ferides de tota mena. I malgrat haver-me topat amb un bon grapat d'aprofitats i de buscavides arreu, la imatge global que m'enporto d'aquesta gent es forca positiva. Us animo a provar-ho!!

Dia 28: Saigon, el que quedava per veure.

Foto de l'enterrament de la meva càmera de fotos morta en combat.

Aquesta passada nit per fi he pogut tornar a dormir en condicions en un dormitori compartit. En arribar vaig comprovar que tenien posat l'aire condicionat a 18º, i li vaig comentar a un company d'habitació holandès si li faria res que ho pugés. Hi va estar completament d'acord i ho vaig deixar a 27. Tot i que l'ambient continuava fresc, l'habitació ja no semblava Sibèria, i he dormit la mar de bé amb un cobrellit finet que em van deixar a l'arribada.

Al temple de l'emperador de Jade.

A l'hotel també hi havia inclòs l'esmorzar, i tot i no ser res especialment original, com a mínim estava fet i servit prou bé com per gaudir-lo. Pa, una truita d'un ou, unes lamines de salsitxa i de pernil cuit, fruita local, i un cafè amb llet. Per començar el dia amb energia no està malament...

Temple del rei Hung Vuong.

La ruta d'avui tenia per objectius principals el temple de l'emperador de Jade, el museu d'història i el mercat de Ben Than. Pel camí m'he trobat altres temples interessants per visitar, i així he allargat una mica la jornada de visites. Al temple de l'emperador de Jade he flipat més per la devoció de la gentada que hi anava a fer les ofrenes i les pregàries, que no pas per l'edifici en sí. Era un temple antic amb figures curioses per tot arreu, i altars de fusta antiga. El més destacat era la constant fumera de l'encens que carregaven i acabaven oferint els feligresos.  

Titelles d'aigua al museu d'història de Saigon.

Al museu d'història no m'ha donat temps a acabar la visita, perquè a les 11:30 tancaven fins les 15:30. Tanmateix, he pogut veure una representació de les famoses titelles d'aigua vietnamites, que casualment, fins a dia d'avui encara no havia tingut ocasió de presenciar. L'espectacle de poc més de vint minuts de durada, girava al voltant d'històries relacionades amb la vida a la vora del riu, i apareixien tant personatges humans com peixos, o animals mitològics. En acabat el xou els quatre artistes que manejaven les titelles han sortit de darrera del teló per saludar al públic, amb mig cos encara enfonsat a la bassa on sortien i desapareixien les figures.



El guerrer Tran Hung rodejat de gratacels.

Avui, per fi, he tornat a gaudir dels àpats. De l'esmorzar ja n'he parlat. El dinar ha estat una pinya comprada al mig d'un carrer per 15.000 dongs (feia molts dies que no repetia aquest àpat). I el sopar, a prop de l'hotel, ha consistit en un plat d'arròs blanc amb tires de ceba cuita, i un parell de plats per acompanyar-ho: un parell de peces de pollastre guisat, i unes gambetes guisades amb uns tallets de carn que no us sabria dir...

Per celebrar l'èxit de la jornada gastronòmica m'he auto convidat a un geladet per postres tot passejant per un parc molt proper i ple de vida. Per aquí hi ha uns parcs magnífics per fer-hi de tot: bàdminton, fúting, caminar, ballar, seure... I de tant en tant pots veure com se't creuen petits animals alegres com esquirols, però bruts com rates de claveguera.

Parc molt ben aprofitat al costat de l'hotel on paro, amb rates en comptes d'esquirols.

Dia 27: Hanoi - Saigon (HCM).

Infant vietnamita a punt d'arrencar el plor.

Avui, novament, ha estat jornada de trasllats. En aquest cas, el darrer trasllat intern, en avió, per anar de Hanoi fins a Saigon. Pel matí encara he pogut fer la darrera passejada pels caòtics carrers de l'Old Quarter, aprofitant a més que no era un dia especialment calorós, ni gens assolellat.

Divertides màscares fetes sobre un tipus de vímet.

També he aprofitat per buscar algun local on imprimir la targeta d'embarcament del vol de la tarda, i m'he trobat amb l'agradabilíssima sorpresa de que a una agència de viatges m'ho han acabat fent sense cobrar-me res de res. He estat apunt de plorar i tot de l'emoció. M'he acomiadat amb evidents mostres de gratitud i m'han acomiadat amb un "welcome to Vietnam". Qui diu que no són bona gent aquests vietnamites? 

Paradeta de queviures, suposo.

A l'autobús públic que m'ha portat fins l'aeroport m'ha ocorregut una altra cosa curiosa. Parlava animadament amb un parell de franceses que m'han reconegut d'haver-me vist dies enrere a l'estació de trens de Lao Cai (com veieu, sóc un paio que no deixa indiferent), i bàsicament, es recordaven de mi perquè els feia recordar a un amic seu francès (fins i tot m'han demanat de fer-me una foto). Bé, però el fet curiós que volia explicar no és la trobada amb les franceses, si no quan el cobrador del bus se'ns ha apropat per fer-nos callar. Al principi no enteníem de què anava la broma, però després s'ha apropat a un cartell d'aquests informatius de la companyia i ens l'ha assenyalat com si hi digués que no es podia parlar. Després m'he fixat si érem els únics "pardillos" a qui feien callar, però el cert és que a banda d'un policia que hi havia darrera nostre, ningú més deia ni "pio". Encara ara em pregunto quina deu ser la raó principal d'aquesta norma.

Ambient a un carrer de Hanoi.

He arribat a Saigon (HCM) cap a les 19 h. de la tarda, i he sortit a l'exterior de l'aeroport a buscar ràpidament un moto-taxi i fer via cap a l'hotel que havia reservat per internet. He canviat respecte al primer que vaig estar i me'n vaig a un de "motxil·leros" amb habitació compartida. Total, per dues nits...

He anat a sopar a un local que m'ha recomanat el recepcionista, de cuina vietnamita cent per cent, i de parla vietnamita cent per cent. Ni déu parlava papa d'anglès, així que he hagut de demanar assenyalant amb els dits. I, és clar, quan s'actua d'aquesta manera sempre s'acaben produint sorpreses. I la sorpresa ha estat que m'han posat més menjar del que jo havia volgut, i uns plats poc apetitosos, la veritat. Volia uns trossos de carn amb mongetes seques, i una mena de rotllo de primavera sense fregir, i m'han donat la carn amb arròs i condimentada, una beguda de coco amb les mongetes al fons del got, en una bossa amb gel, i tres rotllos d'aquells. Lamentablement prop de la meitat del menjar ha acabat al contenidor de la brossa. El menjar aquí entra molt bé pels ulls, però un cop a la boca... pse pse.

Bossa de cotnes gegants.

Dia 26: Cat Ba - Hanoi.

Recorregut que he fet pel nord en deu dies.

Avui, dia de retorn cap a Hanoi, on demà agafaré un avió cap a Saigon per passar un parell de dies més abans de tornar cap a Catalunya, he tingut la sensació de que s'han acabat les aventures i les emocions fortes d'aquest periple pel Vietnam, i que el que queda vindrien a ser els minuts de la brossa, com als enfrontaments esportius quan el marcador ja està més que dat i beneït.

Avui en aquesta entrada, ja que no hi ha grans aventures a explicar ni anècdotes extraordinàries, us deixo un grapat de fotos que no vaig poder penjar ahir del tour per les badies de Lan Ha i de Halong, i aprofitaré també per explicar-vos algunes historietes que m'han explicat gent que he anat coneixent, relacionades amb les seves experiències personals.

El típic vaixell per fer el tour per la badia de Halong o de Lan Ha.

El viatge de retorn de Cat Ba cap a Hanoi ha estat igual de sincronitzat que a l'anada, amb busos, llanxes i més busos, un darrera l'altre i sense esperes excessives. A les 13:30 ja estava al mateix hostel Backpackers de l'anterior vegada, en ple "Old Quarter".

Pas sota la roca, en un túnel natural d'uns 100 metres.

Avui he estat més estona de l'habitual fent el ronso al hostel, llegint i connectat a internet. He sortit per dinar, al costat mateix, i he tornat a sortir cap al vespre (les 17:00 aprox.) quan ja no feia tanta calor, per passejar una mica i fer alguna compra.

Buscant les samarretes del Barça amb la senyera he conegut a una  parella madrilenya amb la que he acabat passant un parell d'horetes xerrant i fent una birra. Resulta que ell, madrileny de cap a peus, era barcelonista des de petit, i també buscava la samarreta. Fins i tot m'ha estranyat una mica que fos ell qui em preguntés que què buscava quan m'ha vist mirant les samarretes a la mateixa parada on ell esperava a que li portessin una que li havien anat a buscar. Encara més tenint en compte que jo anava amb una samarreta independentista amb l'estel roig i quatre pilars simbolitzant les quatre barres. La veritat és que no hem entrat a parlar de temes polítics, però l'estona de tertúlia ha valgut la pena.

Aquests madrilenys m'han demanat la meva opinió al voltant del país i dels vietnamites en general, i els he respost que positiva en general. Un lloc on tornaria sense problemes. Ells no ho veien igual que jo, i començaven a estar una mica farts de les situacions desagradables que es produeixen quan veuen en tu una font de beneficis. No sé si a mi ja no m'afecta gaire després de tants viatges i tantes històries, però també els acabes entenent. Alguns d'ells fan servir la picaresca per guanyar el màxim possible, i sabent-ho, has d'intentar que t'estafin el mínim. Sobretot preguntant sempre els preus, i confirmant-ho com sigui per no deixar oberta la possibilitat del malentès. Tanmateix, jo trobo als vietnamites simpàtics i honrats molt majoritàriament.

En aquesta roca vam parar a fer snorkel però no es veia res de res.

No devien pensar el mateix els dos barcelonins que vaig conèixer al parc nacional de Cat Ba, que em van explicar el que els havien fet a la moto. La van deixar aparcada en un lloc que suposadament era de pagament (aquí mai saps quin són els llocs de pagament fins que veus com arriba algú i t'indica on has de deixar la moto, o et ve amb un tiquet per fer-te saber que en aquell tros s'ha de pagar), però li van dir a l'encarregat que ho pagarien a la tornada. I a la tornada no van trobar a l'encarregat per enlloc, però quan van posar-se en marxa es van adonar que duien la roda desinflada. Així van anar tirant fins que van trobar civilització per intentar arreglar-ho, i un paio els ho va arreglar i van veure que els havien tallat la càmera intencionadament. I el curiós és que mentre anaven tirant pel camí amb la roda malmesa, la gent que es trobaven els anaven fent senyals perquè continuessin tirant que ja trobarien qui els ho arreglés. Vaja, un tuf de jugada assajada que tomba. Els va cobrar 10 dòlars per arreglar-ho.

Amb l'Aida i el Borja de Cantàbria.

Dia 25: Badies de Lan Ha i Halong.

Moto-taxistes a la caça del client.

Avui, finalment, he fet la visita a l'arxiconeguda, i principal punt d'interès turístic nacional, badia de Halong. O més concretament, he de reconèixer que nosaltres ens hem mogut bàsicament per la badia de Lan Ha, que al cap i a la fi, ve a ser el mateix, però la primera està més al nord tocant a la ciutat de Halong, i la segona més al sud, tocant a l'illa de Cap Ba.

Tot i que ahir em mostrava reticent pel que pogués passar amb el tour que havia contractat des de l'hotel on m'allotjo, he de reconèixer que la cosa no ha estat gens malament, i tot i que les activitats complementàries no han estat cap meravella, el sol fet de passejar una bona estona per aquest indret ja ha merescut la pena.

Vaixells passant per la badia de Lan Ha.

A més, hem estat solament 13 persones al vaixell, i l'ambient era força cordial i amistós. També he estat de sort de conèixer a un parell de càntabres molt ben parits amb qui d'un bon principi només pujar a la furgoneta que m'ha vingut a buscar a l'hotel, hem connectat de seguida. Tot i que la primera frase d'ell (el Borja) ha estat preguntar-me si era espanyol, i li he respost que català, però immediatament m'ha respost que l'important era que ens podíem entendre en castellà, i així ha estat. Anava amb la seva companya, l'Aida, i tots dos eren mestres de professió com jo.

Vaja, que si hi havia alguna possibilitat de que la jornada se m'hagués fet llarga amb tanta estona dalt del vaixell passant entre roques i més roques, el fet de conèixer a aquesta parella de càntabres, ha esvaït qualsevol possibilitat d'avorriment. El cert és que he xerrat amb tothom del vaixell. Amb una parella de francesos, un grupet de joves francesos molt trempats, i una parella d'austríacs, que l'home havia estat un ocupa a Barcelona en una antiga caserna de l'exercit o de la guardia civil compartida amb prop de dos o tres mil persones de mig món. A Torres Bages crec que m'ha dit, o alguna cosa així. Se'l veia un roda-mon bastant deteriorat per la mala vida, però un personatge molt interessant i autèntic.

Mini platgeta envoltada de roca càrstica.

Pel que fa al tour, hem començat cap a les 8 i poc, i hem tornat a les 16:30. El recorregut ens ha portat per la badia de Lan Ha, fins a la badia de Halong, i pel camí hem parat a fer una horeta de kayac en una zona molt tranquil·la amb túnels per sota la roca, a visitar una cova plena d'estalactites i formacions curioses per obra i art de l'aigua, i a fer una mica d'snorkel (vaja, a nedar una mica perquè al fons marí es veia menys que dalt d'un burro) i llençar-nos a l'aigua des de la terrassa del vaixell. També hem dinat dins del vaixell, tot i que encara no tinc clar si el que ens han servit era dinar o esmorzar... i no tant per la quantitat de menjar com per l'horari al que ens l'han servit, a les 11 i poc.

De tornada al poble de Cat Ba, he quedat amb els càntabres per sopar i m'he anat a l'hotel a dutxar-me, reposar i fer temps. M'he presentat a la cita amb la samarreta del Barça quatribarrada, però no per provocar, si no més aviat perquè era l'única que encara s'aguantava neta. El cert és que hem pogut xerrar a bastament de tot i més: d'educació, de viatges, d'anècdotes diverses al Vietnam, de política, i del procés iniciat a Catalunya per poder decidir que volem ser. N'hem parlat perquè són gent amb la que s'hi podia parlar, i m'ha agradat comprovar, que més enllà dels seus desitjos personals (que tampoc m'han expressat, potser per cortesia), consideraven que la democràcia estava per sobre de tot i que si la majoria del poble català desitjava la independència, doncs seria just que la tingués.

Avui, per problemes tècnics i de connexió a internet, he penjat unes poques fotos representatives del que he vist. A veure si demà a Hanoi amb bona connexió puc penjar alguna cosa més. I a veure si la càmera de fotos ressuscita, perquè avui només he pogut fer cinc fotos abans que tornés a morir, sembla que pot ser definitivament aquest cop. Per sort estic ja al tram final del viatge i porto el mòbil amb càmera...