Terrassa - Collbató (Coves del Salnitre) - Terrassa en moto.

Avui he reprès amb el company Timi les rutes moteres per camins i carreteres dels voltants de Terrassa després del meu periple vietnamita, i aquest cop hem triat la zona oest, direcció a la muntanya de Montserrat i endinsant-nos a la comarca del Baix Llobregat. Hem iniciat la ruta per l'antiga carretera de Terrassa a Viladecavalls, i d'aquí cap a Olesa de Montserrat. Hem seguit direcció a Monistrol de Montserrat, però abans d'arribar-hi hem trobat el trencall cap a Collbató, on hem arribat resseguint la muntanya de Montserrat, gaudint d'unes panoràmiques espectaculars.

Vista del monestir de Montserrat des de la carretera d'Olesa a Monistrol.

Conglomerat a la cova del Salnitre.

Diverses formacions d'aigua calcificada.

Vista de Collbató des de l'entrada a les coves.

Arribats a Collbató hem aprofitat per visitar les coves del salnitre, una meravella de la natura amagada entre les roques de la muntanya de Montserrat, i un indret bastant desconegut per la gran majoria dels catalans. Hem arribat just a temps per seguir una visita guiada, que ha començat amb un vídeo de la història de les coves, i després un guia ens ha descobert els principals indrets de la cova i les curioses formacions càlciques en forma d'estalactites, estalagmites i demés (ous ferrats, la Sagrada Família, el cap de l'hipopòtam, l'euga alletant les seves cries, el queixal...).  

Ajuntament de Collbató.

Hem parat a dinar a Collbató mateix, un poble del Baix Llobregat de prop de 5.000 habitants que es troba a sota de la muntanya de Montserrat. Hi havia bastanta oferta de llocs per menjar, però ens hem conformat amb un bar-restaurant anomenat La Muntanya que feien un menú més que digne per menys de deu euros. Una truita de verdures i una botifarra a la brasa amb patates han fet el fet més que sobradament.

Carrer del casc antic de Collbató.

En acabat hem fet via cap a Terrassa per una ruta alternativa que la que ens ha dut a Collbató. Hem sortit direcció a Esparreguera, i d'aquí cap a Abrera, Ullastrell i Terrassa. A Ullastrell, al peu de la carretera, m'he trobat per pura casualitat a un antic veí de quan vivia a casa dels meus pares, el Víctor, que fa uns anys que viu allà, i ha estat la darrera parada abans d'arribar al punt de partida.

Vista del campanar de l'església de Collbató, i la muntanya de Montserrat de fons.

200 3d9f de la colla, i evitables patinades.

3d9f 200 de la història de la colla, ahir a Sitges.

Ahir els Minyons de Terrassa vam arribar a la xifra rodona de 200 3d9f de la nostra història (187 descarregats, 13 carregats). La fita la vam aconseguir a la diada castellera de la festa major de Sitges, acompanyats i ajudats per les colles local i de les Roquetes. Vam completar l'actuació amb el 4d8p carregat a la primera ronda, el 2d8f a segona ronda, i el pd6 per tancar l'actuació. El cert és que per ser la primera actuació després de les vacances, no està gens malament, però l'ensopegada amb el 4d8a, ha fet mal...

Tant de bo m'equivoqui, però crec que l'entrebancada ahir amb el 4d8a pot condicionar notablement la nostra actuació el proper divendres a Vilafranca. Si hi havia algú que s'hagués fet la il·lusió de portar quatre gammes extra a plaça (2d9fm, 4d9, 4d9fa i pd8fm), potser ahir va començar a escurçar la llista. Costarà convèncer a la gent de la fiabilitat d'un hipotètic 4d9fa, després dels darrers precedents amb aquesta estructura (el penúltim a Mataró que vam salvar pels pèls, i els dos d'ahir, un intent i un carregat). I pel que fa al pilar... doncs no és el mateix, però té molt a veure. I començo a tenir la sensació de que l'anem perdent paulatinament... però les sensacions també s'equivoquen...

Crec, i crec que no sóc l'únic que ho creu tot i que potser sí l'únic que ho manifesta, que ahir la vam cagar ben cagada amb els invents al 4d8a. Un castell que havíem descarregat fins a 10 vegades prèviament aquesta temporada, amb una alineació més o menys estable, no requereix de gaires canvis, i encara menys a cinc dies de l'actuació de Sant Fèlix. I encara menys si s'ha d'introduir a un casteller novell que ni tan sols porta uns quants castells de vuit bàsics a les espatlles. I encara menys si es detecta el problema en un primer intent, i no es posa remei al segon, i es torna a repetir el problema... I malgrat que sóc el primer a reclamar canvis i renovació als troncs dels castells, crec que cal saber quins són els moments adequats per fer-ho. I també caldria valorar el nivell de preparació dels castellers novells a l'hora d'encarar reptes. Jo vaig fer el meu primer 4d8 al tronc després d'haver fet castells de sis, pilars de 4, i un bon grapat de castells de 7. Potser tampoc m'hagués calgut haver d'esperar deu anys per aconseguir-ho, però si més no, preparat ho estava, o així ho va entendre el cap de colla que em va donar l'oportunitat.

Sembla com si ara s'hagi passat d'un extrem a l'altre. D'haver d'esperar deu anys per tenir l'oportunitat de demostrar la capacitat per assumir posicions al tronc, a estrenar-te en castells de gran compromís amb quatre proves a les espatlles. Crec que no és bo ni una cosa ni l'altra. I malgrat que et pugui sortir bé la jugada una, dues, o tres vegades, tens molts números de que et passin coses com la que va passar ahir amb el 4d8a. I estic plenament convençut que hi ha molts castellers a la colla que amb proves a assaig i amb la confiança dels tècnics, poden convertir-se en grans castellers de tronc (no crec en l'innatisme d'aquest ofici), i els que ahir s'estrenaven ho demostraran en el futur si els ho continuen permetent. Malauradament, tenim exemples en el passat de castellers novells que han fallat per manca d'experiència que després de fallar han estat condemnats a l'ostracisme.

Bé doncs, ara cal aixecar el vol i intentar fer uns bons assaigs aquesta setmana de cara a l'actuació del divendres. A veure si molts minyons s'engresquen a donar un cop de mà a la colla, que bona falta li fa. Em produeix una gran enveja comprovar la capacitat de convocatòria de la resta de colles grans, en comparació amb la gent que arrosseguem els minyons. Potser tot canviarà el dia que prohibeixin el hoquei herba... 

I have (some) a dream(s)...

Martin Luther King dirigint-se als seus seguidors a Washington l'any 1963.

Avui es compleixen 50 anys del memorable discurs del reverend afroamericà Martin Luther King a Washington, a favor de la justícia social, els drets civils i la no discriminació racial. Amb la recordada cita d'"I have a dream", el reverend proclamava la seva utopia social davant de milers de seguidors. Aprofitant l'avinentesa, i sense la profunditat moral dels desitjos de Martin Luther King, vull fer-vos extensius els meus somnis:

- somio amb un país independent i millor que l'actual on m'ha tocat viure.

- somio amb una feina estable i un futur digne.

- somio amb grans castells i amb una colla encara més gran.

- somio amb la fi de les guerres i les morts d'innocents, per l'interès de quatre fills de puta.

- somio amb continuar descobrint llocs al·lucinants i gent extraordinària.

- somio amb continuar gaudint de les petites coses del dia a dia: de l'esport, de la muntanya, del menjar, de la família, dels amics, de la lectura, del cinema, del Barça, del teatre...

- somio amb una revolució social i la fi de la corrupció política i econòmica.

- somio que aprenc a tocar la guitarra.

- somio que m'entenc amb qualsevol persona del món sigui quina sigui la seva llengua.

Jet lag? No, jet llarg.

Cap d'aquestes és possible al seient d'un avió (com a mínim en classe econòmica).

S'han dit moltes coses al voltant de la incidència del famós "jet lag" pel cos humà. Segons la Viquipèdia, el Jet Lag és un desequilibri produït entre el rellotge intern d'una persona i el nou horari que s'estableix al viatjar en avió de llarg recorregut a través de diverses regions horàries. 

Ahir quan vaig arribar a la meva casa a Terrassa, feia prop de 40 hores que no tocava un llit, i al voltant d'un dia sencer enllaçant transports un darrere l'altre. A saber: moto fins l'aeroport de Saigon (30 minuts); esperes i avió fins a Bangkok (3 h. en total); esperes i avió fins a Istambul (12 h.); esperes i avió fins a BCN (7 h.); esperes i enllaços de bus, tren i cotxe fins a casa (3 h).

És a dir, que després de prop de 40 hores sense poder-me estirar en un llit (que és l'únic lloc on el meu cos pot/sap descansar), a mi que no em parlin de "jet lags" ni hòsties. El que porto és un cansament acumulat d'hores sense dormir que m'ha deixat fet un cromo. Els ritmes naturals del son els he desgavellat completament, i no per quatre o cinc hores endavant o endarrere...

Aquesta nit em pensava que el meu cos m'exigiria com a mínim deu o dotze hores de son, i m'havia posat el despertador cap a les 13 del migdia per no excedir-me (vaig anar al llit a les 4:00 després de l'assaig de castells). Doncs a les 8:30 ja se m'obria un ull... i he acabat despertant-me a les 9:50. Més les quatre hores dormides ahir per la tarda abans de l'assaig... nou i pico reposadores hores de son. A veure que passa a partir d'ara, i com evoluciona el cos amb els nous horaris. Ja m'estic tement el típic desvetllament a les 3:00 de la matinada qualsevol nit d'aquestes...

Dia 29: I vet aquí un gat i vet aquí un gos...

Aula d'una classe de primer de primària per 42 alumnes.

Avui, darrer dia de l'estada al Vietnam, m'he sentit mes a prop de casa que mai, aixecant-me a les 4:00 de la matinada per poder veure en directe per internet el partit d'anada de la supercopa entre l'Atletico i el Barca. Tot i els minuts inicials d'angoixa perquè no hi havia manera de connectar-me (es veu que les televisions de l'estat deuen tenir algun tipus de prohibició per emetre segons quins programes en obert per internet, potser per no fer la competència a les televisions de pagament d'aquí que emeten els partits d'allà), al cap de vint minuts de començat el partit ho he aconseguit. En acabat he tornat a dormir un parell d'horetes mes per acumular son de cara al viatget d'aquesta nit.

Al pati de l'escola no pot faltar un retrat de Ho Chi Min, ni un bust d'un antic rei.

La resta del dia l'he passat entre la recepció de l'hotel, connectant-me a internet, i alguna escapada a l'exterior per matar el temps. A la primera he sortit a donar un curt volt pels voltants de l'hotel, i he acabat collant-me a dins d'una escola i demanant a un pare i marit d'una mestra que xapurrejava l'angles, si em podia mostrar alguna aula i explicar-me alguna cosa del centre. M'ha explicat que allò era una escola de primària amb mes de 1000 alumnes, amb uns 40 o mes per aula. Hi havia del curs de primer al de cinquè, i després van a l'escola de secundaria. Crec que aquí l'educació obligatòria s'allarga fins als 13 o 14.

Església catòlica que m'he trobat passejant pels voltants de l'hotel.

La segona escapada ha estat fins a la zona mes turística per fer-me un darrer massatge als peus de comiat. Aquest cop me l'han fet estirat a la llitera, i s'ha dedicat tant o mes a les cames com als peus. Amb oli calent (vaja, unguent d'aquell xinès que escalfa)...Per continuar amb les bones sensacions en l'ultima jornada, he anat a dinar al mateix lloc d'ahir, i m'he tornat a posar les botes amb una mica de varietat (carn, ou, arròs, verdura...).

L'estona que em quedava fins deixar l'hotel i la ciutat, me l'he passat xerrant amb el jove recepcionista, que amb el seu molt entenedor angles m'ha explicat un bon grapat de coses del Vietnam i del seu sistema polític i econòmic. Ell era un opositor a l'ombra com molts, i fins i tot m'ha assegurat que tenia a algun conegut a la presó per haver intentat formar un col·lectiu critic amb el poder. Es per aquest motiu que aquí la majoria de la gent no parla amb llibertat de política. Fins i tot m'ha llençat per terra la imatge de l'idolatrat Ho Chi Min...

Una mena de monument funerari a una banda de l'esglesia catòlica.

Be, i això arriba a la fi. D'aquí uns minuts demanaré a un moto-taxi que em porti a l'aeroport i deixaré enrere Saigon, el Vietnam, i els sud-est asiàtic. Un any mes he viscut un munt d'experiències i d'anècdotes revitalitzadores, i en general marxo amb un magnific sabor de boca d'aquest país de contrastos i de múltiples ferides de tota mena. I malgrat haver-me topat amb un bon grapat d'aprofitats i de buscavides arreu, la imatge global que m'enporto d'aquesta gent es forca positiva. Us animo a provar-ho!!

Dia 28: Saigon, el que quedava per veure.

Foto de l'enterrament de la meva càmera de fotos morta en combat.

Aquesta passada nit per fi he pogut tornar a dormir en condicions en un dormitori compartit. En arribar vaig comprovar que tenien posat l'aire condicionat a 18º, i li vaig comentar a un company d'habitació holandès si li faria res que ho pugés. Hi va estar completament d'acord i ho vaig deixar a 27. Tot i que l'ambient continuava fresc, l'habitació ja no semblava Sibèria, i he dormit la mar de bé amb un cobrellit finet que em van deixar a l'arribada.

Al temple de l'emperador de Jade.

A l'hotel també hi havia inclòs l'esmorzar, i tot i no ser res especialment original, com a mínim estava fet i servit prou bé com per gaudir-lo. Pa, una truita d'un ou, unes lamines de salsitxa i de pernil cuit, fruita local, i un cafè amb llet. Per començar el dia amb energia no està malament...

Temple del rei Hung Vuong.

La ruta d'avui tenia per objectius principals el temple de l'emperador de Jade, el museu d'història i el mercat de Ben Than. Pel camí m'he trobat altres temples interessants per visitar, i així he allargat una mica la jornada de visites. Al temple de l'emperador de Jade he flipat més per la devoció de la gentada que hi anava a fer les ofrenes i les pregàries, que no pas per l'edifici en sí. Era un temple antic amb figures curioses per tot arreu, i altars de fusta antiga. El més destacat era la constant fumera de l'encens que carregaven i acabaven oferint els feligresos.  

Titelles d'aigua al museu d'història de Saigon.

Al museu d'història no m'ha donat temps a acabar la visita, perquè a les 11:30 tancaven fins les 15:30. Tanmateix, he pogut veure una representació de les famoses titelles d'aigua vietnamites, que casualment, fins a dia d'avui encara no havia tingut ocasió de presenciar. L'espectacle de poc més de vint minuts de durada, girava al voltant d'històries relacionades amb la vida a la vora del riu, i apareixien tant personatges humans com peixos, o animals mitològics. En acabat el xou els quatre artistes que manejaven les titelles han sortit de darrera del teló per saludar al públic, amb mig cos encara enfonsat a la bassa on sortien i desapareixien les figures.



El guerrer Tran Hung rodejat de gratacels.

Avui, per fi, he tornat a gaudir dels àpats. De l'esmorzar ja n'he parlat. El dinar ha estat una pinya comprada al mig d'un carrer per 15.000 dongs (feia molts dies que no repetia aquest àpat). I el sopar, a prop de l'hotel, ha consistit en un plat d'arròs blanc amb tires de ceba cuita, i un parell de plats per acompanyar-ho: un parell de peces de pollastre guisat, i unes gambetes guisades amb uns tallets de carn que no us sabria dir...

Per celebrar l'èxit de la jornada gastronòmica m'he auto convidat a un geladet per postres tot passejant per un parc molt proper i ple de vida. Per aquí hi ha uns parcs magnífics per fer-hi de tot: bàdminton, fúting, caminar, ballar, seure... I de tant en tant pots veure com se't creuen petits animals alegres com esquirols, però bruts com rates de claveguera.

Parc molt ben aprofitat al costat de l'hotel on paro, amb rates en comptes d'esquirols.

Dia 27: Hanoi - Saigon (HCM).

Infant vietnamita a punt d'arrencar el plor.

Avui, novament, ha estat jornada de trasllats. En aquest cas, el darrer trasllat intern, en avió, per anar de Hanoi fins a Saigon. Pel matí encara he pogut fer la darrera passejada pels caòtics carrers de l'Old Quarter, aprofitant a més que no era un dia especialment calorós, ni gens assolellat.

Divertides màscares fetes sobre un tipus de vímet.

També he aprofitat per buscar algun local on imprimir la targeta d'embarcament del vol de la tarda, i m'he trobat amb l'agradabilíssima sorpresa de que a una agència de viatges m'ho han acabat fent sense cobrar-me res de res. He estat apunt de plorar i tot de l'emoció. M'he acomiadat amb evidents mostres de gratitud i m'han acomiadat amb un "welcome to Vietnam". Qui diu que no són bona gent aquests vietnamites? 

Paradeta de queviures, suposo.

A l'autobús públic que m'ha portat fins l'aeroport m'ha ocorregut una altra cosa curiosa. Parlava animadament amb un parell de franceses que m'han reconegut d'haver-me vist dies enrere a l'estació de trens de Lao Cai (com veieu, sóc un paio que no deixa indiferent), i bàsicament, es recordaven de mi perquè els feia recordar a un amic seu francès (fins i tot m'han demanat de fer-me una foto). Bé, però el fet curiós que volia explicar no és la trobada amb les franceses, si no quan el cobrador del bus se'ns ha apropat per fer-nos callar. Al principi no enteníem de què anava la broma, però després s'ha apropat a un cartell d'aquests informatius de la companyia i ens l'ha assenyalat com si hi digués que no es podia parlar. Després m'he fixat si érem els únics "pardillos" a qui feien callar, però el cert és que a banda d'un policia que hi havia darrera nostre, ningú més deia ni "pio". Encara ara em pregunto quina deu ser la raó principal d'aquesta norma.

Ambient a un carrer de Hanoi.

He arribat a Saigon (HCM) cap a les 19 h. de la tarda, i he sortit a l'exterior de l'aeroport a buscar ràpidament un moto-taxi i fer via cap a l'hotel que havia reservat per internet. He canviat respecte al primer que vaig estar i me'n vaig a un de "motxil·leros" amb habitació compartida. Total, per dues nits...

He anat a sopar a un local que m'ha recomanat el recepcionista, de cuina vietnamita cent per cent, i de parla vietnamita cent per cent. Ni déu parlava papa d'anglès, així que he hagut de demanar assenyalant amb els dits. I, és clar, quan s'actua d'aquesta manera sempre s'acaben produint sorpreses. I la sorpresa ha estat que m'han posat més menjar del que jo havia volgut, i uns plats poc apetitosos, la veritat. Volia uns trossos de carn amb mongetes seques, i una mena de rotllo de primavera sense fregir, i m'han donat la carn amb arròs i condimentada, una beguda de coco amb les mongetes al fons del got, en una bossa amb gel, i tres rotllos d'aquells. Lamentablement prop de la meitat del menjar ha acabat al contenidor de la brossa. El menjar aquí entra molt bé pels ulls, però un cop a la boca... pse pse.

Bossa de cotnes gegants.