Joan Buades: "L’adoctrinament l’estan fent només els feixistes i els capitalistes".

Foto: ElNacional.cat

(Molt interessant les reflexions sobre l'àmbit educatiu d'aquest professor i escriptor mallorquí molt crític amb el sistema).

Joan Buades va donar la sorpresa, el 2017, en ser premiat amb el premi Crexells amb Crui. Els portadors de la torxa, una novel·la sobre un nazi refugiat a Mallorca que havia aparegut en una petita editorial eivissenca gràcies a un Verkami (més tard reeditat a Més Llibres). Ara torna a publicar un llibre: Educar, per a què? (Més Llibres). Es tracta d’un petit assaig molt crític, amb un llenguatge contundent, en què explica les seves experiències com a docent i qüestiona el sistema educatiu i el mateix concepte d'ensenyament que està en vigor avui en dia.

L’educació està en crisi?

És clar. El mestre o el professor ja no són considerats un passaport a una millor vida. El somni de que amb més estudis tindràs una bona vida s’ha acabat, fins i tot per a la gent que té un màster.

Vostè assegura que la meritocràcia és un conte de fades. Avui en dia, l’educació no garanteix un futur pròsper?

Gens. Això és un fet. Un terç de la gent aturada a l’Estat espanyol té una FP, o més. Pots tenir estudis superiors i això no et garanteix un nivell de vida mínim. Hi ha molts joves pobres sobrequalificats, i molts d’ells han de marxar del país. Molta gent amb màster està guanyant mil euros amb feines precàries. Al segle XIX hi havia un somni que deia que l’educació era una garantia de futur. Però aquest somni s’ha acabat.

Ja no importa l’educació?

No de la mateixa forma. Les empreses intenten crear capacitacions que ja no dona el sistema reglat. S’està creant una formació a la carta segons els interessos de les grans empreses. Pots aconseguir a vegades més feines amb formacions fora del sistema reglat que amb l’educació general... I això passa arreu. Les universitats perden alumnes perquè cada cop les taxes són més altes, hi ha una barrera econòmica per accedir-hi, però també perquè hi ha un desànim: els estudis universitaris no et garanteixen una feina per sobreviure. Una part d'Educar, per a què? la dedico al no-lloc de l’educació per als joves.

La crisi de l’educació, com afecta a la professió de mestre?

El que s’espera dels mestres és que aguantem els joves fins als 16 anys, i que després siguin bon tècnics, que ajudin a funcionar el capitalisme, però no volen que de les escoles en surti gent jove amb un projecte propi de vida. Els mestres deixen de ser persones que obren finestres perquè d’adult tinguis una concepció del món. Ara s’espera del mestre que sigui un tècnic, com un lampista. Ara a les oposicions se’ls demanarà que tinguin més capacitat oral. El que volen és que els mestres siguin bons comercials.

I quina és la reacció dels mestres davant d’aquesta situació?

Molts mestres pensen en deixar la feina. Els falten incentius i acaben gestionant problemes socials i psicològics de la gent, sense cap eina per fer-ho. Fins i tot a Alemanya no es troben mestres formats. El resultat final és que hi ha molts mestres (i i quan parlo de mestres parlo de docents de tots els nivells) que acaben cremats. Això passa fins i tot en persones molt joves.

I això no preocupa ningú?

No gaire. No hi ha un debat educatiu. Cap enquesta ens diu que l’educació a Catalunya ni a l’Estat sigui una prioritat. I això per a mi és una catàstrofe social: una societat que no cuida als seus nens i joves, no té cap futur.

Ens estan estafant quan ens venen el sistema educatiu?

Sí. Mai no ens han estafat com ara. Als anys setanta i vuitanta, al principi de la democràcia, hi havia millores evidents en l'ensenyament: l’extensió de l’educació obligatòria, l’entrada de cada cop més gent a la universitat... Però el projecte progressista de la LOGSE s’ha mort, perquè el món ha canviat. No podem deixar que decideixi el nostre sistema educatiu el Banc de Santander o la Caixa. Hem de tornar-lo a les comunitats educatives per dissenyar una educació amb sentit que ajudi als nostres joves a tenir una vida digna. Però no hi ha cap voluntat de crear un debat educatiu en profunditat amb els mestres, amb les famílies... Només ens bombardegen amb idees abstractes com capacitacions, projectes, màsters...

La solució és ampliar els nivells d’educació?

És una barbaritat dir que la gent s’ha de formar tota la vida. La veritat és que és ple de joves que s’han de treure línies del CV perquè estan massa formats per a les feines que els ofereixen, i amb tot això cobren una porqueria. A més a més, s’orienta professionalment molt malament als joves: hi ha massa la gent que abandona la universitat a primer de carrera. Només s’entén això perquè hi ha gent que dissenya els seus estudis al marge de la realitat laboral i de la realitat del món. Hi ha gent que estudia molt, i fa màsters i va a l’estranger, i això no li serveix de res...

Catalunya ha tingut grans pedagogs. Això ajuda a dissenyar el nou model educatiu?

Catalunya té una tradició de renovació pedagògica impressionant, com la dels anarquistes durant la guerra civil, o la de Rosa Sensat... Però sembla que ara tot això no interessa. Estem arribant a un límit en què podem perdre mestres. Fa uns anys les universitats catalanes van haver de fixar una nota mínima de 5 en català, castellà i anglès per entrar a Magisteri, perquè només s’interessava per entrar a la carrera la gent que no tenia plaça a altres llocs. Això no pot funcionar així. Hem de fer com a Finlàndia, on la millor gent va per a mestre. Estem fent un sistema de fast-food educatiu. No hi haurà república si no som capaços de tenir gent culta i formada, però el sistema educatiu actual deixa en molt mal lloc el país.

Què és el que l’escola no ensenya i hauria d’ensenyar?

Hi ha dimensions de la realitat que l’educació no tracta per a res. Hi ha tres tipus de temàtiques que no toca i que són essencials per estar al món: tres forats negres. Hi ha el tema de la població: estem davant un increment demogràfic continu, i la majoria de la població del futur viurà a Àsia i a Àfrica. Però a les escoles no hi ha cap interès per l’Àfrica o per Àsia, i això que els nostres alumnes són molt interculturals, molt més que els mestres, perquè molts venen de famílies mixtes o de famílies amb orígens forans. Si no en sabem res d’altres realitats, no podem explicar als alumnes el món on viuen. I estem fallant en un moment de màxim racisme i xenofòbia, amb fenòmens com Vox.

Quins altres temes no s’expliquen a l’escola?

Tampoc es parla de desigualtat social. Hi ha 26 persones al món que tenen tanta riquesa com mitja humanitat. Espanya, amb Bulgària, amb Lituània i amb Letònia, és un dels països més desiguals d’Europa. Molts dels nostres alumnes viuen en famílies que no saben si els desnonaran. I en canvi a segon de batxillerat han de fer un projecte d’empresa. Del repartiment de la riquesa no se’n parla, i d’això se n’aprofiten els populismes. I el tercer element del que no es parla és la crisi climàtica. Les nostres societats continuen usant el cotxe, i com a molt a les escoles tenen contenidors de reciclatge i un hort escolar. És escandalós que a les escoles no s’aprofiti la crisi climàtica per fer front a aquest problema amb iniciatives amb els joves. Hi ha indiferència respecte a la emergència climàtica.

Tan important és la qüestió de l’emergència climàtica?

L’escola no se n’ha assabentat que hem entrat a una nova fase de la humanitat, l’Antropocè, en què les activitats humanes són les que condicionen en profunditat la natura. Mai com ara, la humanitat ha alterat el planeta. Estem en una situació d’emergència absoluta. La nostra casa està cremant i no ens hem assabentat.

Quines conseqüències té el no ensenyament de la diversitat, la desigualtat i l’emergència climàtica a les escoles?

Els nostres joves no saben els reptes que tenim com a espècie. Estem criant tècnics de tercera categoria que no podran resistir a la desigualtat, a la globalització, a la gran apocalipsi climàtica... Això indica que a desgrat del que diguin el nostre conseller o la ministra d’Educació, no en tenen ni idea...

Perquè passa això?

El sistema no es planteja usar les humanitats o les ciències amb factors humanístics. En una societat on tot es converteix en mercaderia, l’escola també hi participa. Una empresa busca que la gent sàpiga picar l’ordinador i fer de comercials, però no que tinguin capacitats per ser més lliures. Hi ha un massiu adoctrinament des del capitalisme. De fet, el projecte Escola 21 , que s’encarrega de bona part de la formació de mestres al nostre país, ha estat privatitzat. A les administracions els encanta introduir l’economia a les escoles, la mateixa economia capitalista que ha provocat grans crisis amb el món. I tot això ho impulsa la Caixa, el Banc de Santander... També passa a les universitats...

Les escoles, funcionen de forma democràtica?

No. Les escoles públiques s’han buidat de democràcia. Els directius poden triar bona part de la plantilla i això fa que els mestres es limitin a voler acontentar la direcció i evitin dissentir amb les decisions d’aquesta. En l’actualitat, hi ha pocs mestres: la majoria són funcionaris o aspirants a funcionaris. Els estudiants a les escoles no hi pinten res. Els mestres tampoc: els claustres només tracten coses burocràtiques i els directius són gent que està a bones amb l’administració. L’escola s’ha buidat de contingut democràtic i les jornades de portes obertes només són una mena de fira per trobar clients.

El sistema escolar pot impulsar una societat democràtica quan ell mateix és molt poc democràtic?

El sistema educatiu, hauria de tornar a la democràcia. Els grecs parlen de la parresia, la capacitat de dissentir. I l’escola hauria de ser un viver de democràcia i reconstruir el vincle humà. Els joves haurien de participar a la presa de decisions. Els mestres treballem per als joves, no per a la Conselleria, ni per al Ministeri, ni per a Brussel·les. Els directius haurien de respondre davant la seva comunitat educativa: mestres, alumnes i pares. Si la democràcia existís a les escoles, els joves aprendrien que la solució no és Vox, és la democràcia.

Els mestres pateixen censura?

Com que les administracions només fan feines burocràtiques i hi ha moltes plantilles que no són fixes, i com que les direccions poden triar les plantilles, d’una forma que no supervisa democràticament ni pedagògicament ningú, no hi ha ningú que gosi parlar als claustres. Hi ha molt mestre acoquinat, perquè no té plaça fixa (els fixos som una minoria). La majoria dels docents han d’evitar els temes tabú... Del feixisme, per exemple, no se’n parla... I això ho paguen els nostres fills i les nostres filles. Necessitem que els mestres se sentin lliures d’explicar els temes importants. Hi ha joves que no saben que va haver-hi una guerra civil, o que el canvi climàtic amenaça també Catalunya. No saben això; fan uns experiments al·lucinants de química, però no se’ls parla en absolut del seu entorn.

Així doncs, no hi ha adoctrinament?

Quan es parla d’adoctrinament, la gent s’equivoca de direcció. L’adoctrinament l’estan fent només els feixistes i els capitalistes, els que no volen que els joves coneguin la seva història, i els que no volen que els joves sàpiguen que hi ha un altre futur possible. S’ha de reivindicar a les escoles la idea de futur. S’ha de veure el món d’una altra manera. Sense això, guanyen el feixisme i el capitalisme, que ho converteixen tot, fins i tot la gent i la natura, en mercaderia.

Com perceben els joves això?

Els joves es queixen que els preparen per a un món que ja no existeix. I hi ha joves, com els de Extinction Rebellion o els de Fridays for Future, que diuen que no cal anar a l’escola quan el clima se’n va en orris i el món pot desaparèixer.

Creu que la integració en la societat de la informació millorarà la situació dels joves?

No. A la Xina hi ha una expressió per a la relació dels joves amb les noves tecnologies: “Heroïna electrònica”. Amb més tecnologia, la gent no es tornarà més intel·ligent ni més crítica. Pensar això és una barbaritat. Els alumnes haurien d’anar a veure una família que està sent desnonada o analitzar les famílies pobres que pateixen obesitat perquè consumeixen aliments de baixa qualitat. En canvi, al batxillerat fan treballs d’investigació sobre l’alimentació dels astronautes. Els menjadors escolars haurien de tenir oferta bio o vegana, com ja passa a França. La tecnologia sola, no és la solució. La base de l’educació no hauria de ser això. Per tornar a tenir una escola útil per a la societat, hauríem d’usar la tecnologia per posar al dia als nostres alumnes, donar-los més eines per poder tirar endavant. És al revés del que passa ara, els tornem tecnodependents, però això no els fa més intel·ligents.

Perquè publicar aquest llibre?

Educar, per a què? és un pamflet per sacsejar consciencies, per generar debat educatiu. Per què dimonis educar si el que ensenyem no serveix per a res? El silenci sobre el sistema educatiu actual només fomenta la progressió de l’extrema dreta.

Caramelles a Viladecavalls.

Caramellaires a Viladecavalls cap als anys 40. Entre aquests, el meu avi, Miquel Marcet i Bigordà.

A mi la Setmana Senta em transporta a la meva infància i en el record hi veig els grups de caramellaires al poble dels meus avis, Viladecavalls, que arribaven amb carro al davant de Can Benet, la casa dels avis, on cantaven quatre o cinc cançons i passaven la barretina. En acabat els avis materns, la Dolors i el Miquel, treien galetes i moscatell, i un cop fet el refrigeri, els caramellaires continuaven la seva ruta per altres cases del poble.

També recordo alguna missa i el dia de rams, que sortíem amb una branca d'olivera o d'algun altre arbre que no recordo, que devia portar el meu avi de l'hort o la vinya. No m'agradava gaire la missa, però per Setmana Santa tenia aquest caràcter especial i feia gràcia poder anar amb un tros de branca a la mà.

Per altra banda hi havia la Mona, que acostumava a ser en forma de pastís per part del meu tiet Josep, i en forma de regalet per part de la tieta Elvira. Recordo haver tingut algun súper pastís d'aquells completament fets de xocolata negra, amb algun nino de decoració. Recordo especialment una casa dels barrufets.

La veritat és que des que els meus avis ja no viuen, he perdut del tot la tradició d'anar al poble a escoltar caramelles, però sí que he vist algun any les de Súria per contactes amb castellers d'aquest poble bagenc. Allà són l'element cultural més important del poble i molt jovent hi participa. Fa goig veure com es mantenen les tradicions.

Un diumenge de Pasqua tocant-me els ous.

Resulta que l'origen de l'Ou de Pasqua té arrels paganes, significant un renaixement, tot i que el cristianisme l'adoptes amb posterioritat per representar la resurrecció de Jesucrist. Recordo quan era petit que els padrins em feien la Mona cada any. Sempre fa il·lusió que et regalin coses. A la meva família no hem continuat aquesta tradició i actualment no hi ha ni padrins, ni Mones, ni misses de Setmana Santa. Tanmateix, sempre aprofitem l'ocasió per juntar-nos, fer un bon àpat, i si toca pastís de Mona, doncs pastís de Mona que compren els meus pares. Personalment, aquest pastís és dels que menys m'agraden de l'any. On s'hi posi el tortell de reis, la coca de Sant Joan, o qualsevol altre pastís d'aniversari, que apartin les Mones.

Aquest any no podem fer celebració familiar per la Pasqua degut al confinament. Així que, per tal de celebrar-ho d'alguna manera, he decidit quedar-me a casa tocant-me els ous tot el diumenge de Pasqua, esperant la resurrecció de la vida terrenal que teníem fins fa unes setmanes. S'està fent llarga aquesta mort en vida...

75 anys de la mort d'un cacic terrassenc: Alfons Sala, Conde de Egara.

 

Tal dia com avui de l'any 1945 moria a Barcelona, l'Alfons Sala i Argemí, 1r compte d'Ègara. Advocat, engenyier industrial, empresari, i polític, és un dels màxims exponents terrassencs del botiflerisme i el col·laboracionisme amb els enemics de Catalunya per al benefici propi, i per l'odi exacerbat a la terra que el va veure néixer. 

Fou fundador de la ultradretana "Union Monárquica Nacional", conegut com els "salistes" que aglutinà l'oligarquia més conservadora, anticatalana i monárquica de Catalunya. Eren enemics dels republicans, i catalanistes d'esquerres. També va dirigir (i desmantellar) la Mancomunitat de Catalunya (entre 1924 i 1925), després de la distitució de Puig i Cadafalch, designat pel dictador Primo de Rivera. Va exercir com a diputat i com a senador a Madrid, convertint-se en senador vitalici per obra i gràcia del rei Alfons XIII.

Va col·laborar amb les dictadures de Primo de Rivera i de Franco (de fet es va exiliar a Sevilla del 36 al 39), i va incrementar el seu patrimoni gràcies a aquestes col·laboracions. Avui encara se'l recorda a Terrassa en alguna plaça i algun carrer. Seria just i necessari, anar esborrant de la memòria local figures funestes com la d'aquest malparit.

Terrassa confinada.

El Raval de Montserrat buit i jo.

L'altre dia vaig haver de portar la compra a casa dels pares, i de tornada a casa vaig passar pel Raval de Montserrat, al centre històric de Terrassa, i on hi ha l'entrada principal del nostre ajuntament. L'escena és impactant, per insòlita, i per les circumstàncies que la provoquen. El coronavirus ha buidat uns carrers i unes places abans sempre animades i concorregudes. Tan de bo aquesta imatge quedi aviat en el passat i en fotografies com aquesta. I si s'ha de repetir, que sigui per alguna circumstància positiva, com ara el partit de la selecció catalana de futbol a la final del mundial del 2022.

El "temazo" del dimecres. Fanfare Ciocarlia - "Mr Lobaloba".

Avui es commemora el dia mundial del poble gitano. No volia deixar passar l'oportunitat de compartir amb tots vosaltres una de les meves bandes favorites, els romanesos Fanfare Ciocarlia, amb aquest tema interpretat en directe al festival Womad d'Adelaida, Austràlia. Després de 28 dies de confinament, tinc més ganes que mai d'anar de concert, i la Fanfare Ciocarlia són (d)els que més em fan gaudir i ballar.

Feu play i apugeu el volum!!

Xavier Oca (I-CSC): "Quatre idees sobre educació i confinament".

(Subscric al 100% les reflexions del representant sindical de l'Intersindical CSC, Xavier Oca, per al Diari de l'Educació, al voltant de l'educació online i aquest caòtic final de curs que ens/els estan imposant).

1/ L’educació on line no existeix!

L’educació és una activitat eminentment social. En tots els mamífers l’adquisició dels coneixements, pautes i hàbits de conducta, i mètodes d’anàlisi i intervenció necessaris per al desenvolupament vital en el medi social i natural es transmeten dels individus adults a les cries, ja sigui directament a través dels pares, o de la manada. La clau d’aquesta transmissió és la interacció.

En la majoria de les societats humanes, la col·lectivitat ha delegat el seu paper en una institució: l’escola. Així, família i escola comparteixen la més important de les responsabilitats per a l’espècie: educar els qui n’hauran de garantir la supervivència, és a dir, capacitar-los per a construir-se un futur, empoderar-los tan individual com col·lectivament, a partir d’uns determinats valors.

L’escola és el lloc on es produeixen les interaccions tant entre adults (docents) i cries (alumnes) com, i sobretot, entre alumnes de característiques ben diferents, que són el mecanisme a través del qual d’una banda es pot facilitar l’adquisició col·lectiva i generalitzada de coneixements i, de l’altra, es poden interioritzar conceptes com la cooperació, l’empatia, la solidaritat i el sentit de comunitat.

Ens imaginem mares i pares on line? Podem concebre els processos de formació integral, de la construcció de personalitats, d’empoderament i socialització prescindint de les emocions i de les relacions amb els altres? Potser sí, a Màtrix, o a una fàbrica de Terminators, però aleshores no ens enganyem: no estem parlant de persones!

2/ La formació on line agreuja les desigualtats

A partir d’un determinat nivell de desenvolupament personal que permeti una certa autonomia i capacitat d’autogestió de l’individu (és a dir, quan s’és adult o madur), la tecnologia permet l’adquisició de coneixements a distància. Ara a través d’ordinadors, i uns segles enrere a través d’uns estris sinistres anomenats llibres i uns llocs inquietants anomenats biblioteques. En l’edat adulta, la intensitat d’interaccions necessàries per fer possible l’aprenentatge es redueix, i aquestes poden produir-se ara a través del correu electrònic o el telèfon, i abans a través de relacions epistolars i coloms missatgers.

Ara bé, què passa quan apliquem aquest mètode a persones dependents, com són tots els nens, nenes i adolescents? Què passa quan l’apliquem a persones amb dificultats afegides de comprensió lingüística? Què passa quan l’apliquem a persones amb necessitats educatives o socials especials? Doncs és ben clar: aquelles que disposen d’un entorn familiar i social procliu se’n surten, i la resta fracassen.

 3/ Ergo, el curs, en l’àmbit acadèmic, s’ha acabat!

 Assumim-ho i deixem de marejar la perdiu, les famílies, els estudiants i els docents: si realment creiem en els valors i principis en què diu inspirar-se el nostre sistema educatiu, en l’àmbit estrictament acadèmic i curricular, el curs s’ha acabat! I no passa res, ans el contrari, com abans ho assumim, abans podrem entrar a mirar qüestions com:

• Quins són els criteris d’avaluació i promoció a partir de la feina feta durant els dos primers trimestres i els mecanismes de recuperació que es puguin habilitar.
• Com caldrà adaptar les programacions dels cursos següents.
• Quina solució puntual trobem amb els alumnes de primer de batxillerat (sembla clar que per als de segon passarà per adaptar les PAU a les circumstàncies, però cal tenir en compte que la curta durada del batxillerat provoca una intensificació de continguts curriculars que afectarà també durant el curs vinent als que ara fan primer).
• Quins criteris objectius i universals establim pel que fa a les pràctiques inacabades en el cas d’alumnes de Formació Professional.

4/ Els docents han d’orientar i donar suport a alumnes i famílies

Així doncs, els docents han de gratar-se la panxa? En absolut! Els docents han de fer feines útils, no pas carregar les famílies amb la responsabilitat de realitzar dotzenes d’exercicis presumptament avaluables amb ridícules pautes adreçades tan sols a inventar-se una nota per al tercer trimestre.

I ara és el moment de posar en valor una d’aquestes feines: la tutoria; és a dir, l’acompanyament, el suport, i l’orientació als alumnes i a les famílies. Els docents han d’aconsellar aquell conte, lectura, cançó, pel·lícula o activitat que ajudi els estudiants a descobrir, a imaginar, a crear, a dominar la llengua… Han de proposar aquells reptes que estimulin el raonament, l’estratègia, l’anàlisi.

Els i les mestres poden i han d’orientar les famílies a l’hora de triar activitats lúdiques per als seus fills a partir del coneixement que tenen de cada alumne. Poden proposar i coordinar activitats en equip vetllant perquè tothom hi participi.

I el més important: tenen unes setmanes pel davant per preguntar-se què és el millor per als seus alumnes, per aquelles petites persones amb les quals normalment conviuen cinc dies per setmana, sense la pressió d’haver-los de posar una nota.