A Jordi Arasa li ha arribat el seu Sant Martí.

Jordi Arasa en acció en el desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya.

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 2 anys i 4 mesos de presó, suspensió de sou i feina, i inhabilitació professional (a banda d'haver d'indemnitzar econòmicament 4 víctimes), el cap de l'Arro de Barcelona, el mosso d'esquadra Jordi Arasa, per un delicte de lesions durant el desallotjament de l'acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya el 27 de maig del 2011. La sentència arriba tard i sembla del tot insuficient contra aquest energumen amb un historial carregat d'actuacions desproporcionades i amb un grau de brutalitat que l'havia fet famós dins del cos.

El més trist de tot és que els successius dirigents del cos dels mossos d'esquadra, i els dirigents polítics responsables d'aquest cos, l'han mantingut, i fins i tot promocionat des d'aleshores, arribant fa tot just quinze dies a cap dels ARRO. És increïble. Fàstic etern per a uns i altres. I, evidentment, a l'Arasa aquest, li desitjo el pitjor.

Tornada a l'escola (post Covid).

Avui, 88 dies després de tancar l'escola pel Covid19, hem reobert per acollir a un grup reduït d'alumnes dels cursos d'infantil, 2n i 3r de primària. Del grup que tutoritzo han assistit 9 alumnes, tots nens, de les 9:15 a les 11:45. Els he rebut a l'entrada de l'aula i he picat colzes amb ells. Han anat a seure a la seva taula individual, que estaven repartides al voltant de l'aula i encarades al centre perquè tots es poguessin veure les cares mentre feien l'àlbum amb les feines que han anat fent al llarg del curs.

Han pogut sortir al pati durant mitja horeta, i els he organitzat tres jocs per tal que no s'apropessin gaire els uns als altres, tasca certament complicada. Alguns d'ells ja s'han anat trobant aquests dies i no han hagut de mantenir les distàncies, així doncs, no entenen que els demanis que no s'apropin. I ja em direu com es juga sense proximitat. Coneixeu gaires jocs que no impliquin un apropament o, fins i tot, el contacte? Potser ens hauríem d'haver estalviat aquesta tornada per dues setmanes. No sabem com pot comportar-se el virus entre infants a aquestes alçades de la pandèmia, i el risc, per a la canalla o per als seus propers encara existeix. En fi, que Déu ens agafi confessats...

Semblances raonables.

Diferents àmbits, mateixes sensacions...

50 anys del penal de Guruceta.

Tal dia com avui fa 50 anys, l'arbitre basc Emilio Guruceta va saltar a la fama gràcies al penal que va xiular a favor de Reial Madrid al Camp Nou, en un partit de la copa del rei. Un penal inexsitent de Rifé a Velázquez que aquest va transformar i va suposar l'empat dels blancs. Un escandalós penal per una falta a un metre de l'àrea que va generar un terrabastall mediàtic i on van haver d'intervenir les autoritats polítiques per calmar els ànims. Va provocar sancions, dimissions, canvis de dirigents...

Jo encara no havia nascut aleshores, però recordo de ben petit que ja insultàvem els arbitres dolents al nom de Guruceta. Anys més tard, ja amb ús de raó, recordo l'escàndol Brito Arceo, en un partit contra el Sevilla també al Camp Nou. Es va popularitzar el crit de "Brito cabrito".

La mare que els va parir: "somos equipo"...

Ahir apareixia a les xarxes una nova campanya de la PN on pretenia mostrar suport als sanitaris, però que, com la majoria d'accions que emprèn aquest cos repressor de l'estat, els va sortir com el cul, i ha estat motiu d'escarni i de nombroses repliques. Em va agradar especialment aquesta que us comparteixo on algun espavilat va imaginar l'altra cara del dibuix de la campanya, que coincideix amb el que jo, i suposo que moltíssima gent va imaginar al veure el dibuix original.

Mireu que jo m'esforço perquè no neixin sentiments d'odi dins del meu cap, però tinc la sensació que cada any que passa, la tendència és a odiar més. No sé si us passa com a mi, però jo no ho puc evitar. I si encens la tele, escoltes la ràdio, o mires la premsa, acostumo a encendre'm més i més, per la qual cosa arribo a la conclusió que és millor aïllar-me de notícies, tot i que és molt difícil.

El "temazo" del dimecres. Blaumut - "Bicicletes".

Avui és el dia mundial de la bicicleta, un dels invents que més han marcat la meva vida. Diria que he muntat en bicicleta des que tinc us de raó. Vaig començar a pedalar i a caure pels camps i eres de Viladecavalls, i fins els 12 anys no vaig aconseguir que els meus pares em deixessin portar la bici a Terrassa, i perquè la necessitava per anar del nou pis a l'escola. Per a mi va ser un somni realitzat i vaig xalar molt de poder passejar pels carrers i places de Terrassa amb la meva bici, pujant per aquí i per allà, i fent acrobàcies.

I ja de jove, em vaig aficionar al ciclisme. Primer amb la bici de muntanya BTT que es van posar molt de moda a principis dels 90, i després amb la de carretera que em vaig comprar l'any següent d'estrenar la BTT. I des de llavors, em sembla que no he deixat d'anar en bici, tot i que vaig tenir un període que hi anava ben poc i que no feia excursions llargues. Però farà uns 10 anys vaig comprar-me una BTT nova, i m'he reenganxat a la pràctica esportiva damunt d'una bicicleta. Això, i la piscina.

Opressors i oprimits.

La policia nacional espanyola actuant contra catalans l'1 d'octubre.

Aquests dies, arrel dels fets de Minnesota on un afroamericà va morir a mans (de fet pel genoll al coll) d'un policia blanc que el va mantenir durant més de 9 minuts estirat al terra tallant-li la respiració a base de pressionar-li el coll amb el seu genoll, hi ha qui s'ha escandalitzat perquè alguns catalans independentistes hagin fet comparacions de la situació dels negres afroamericans als EEUU i dels catalans a l'estat espanyol. Com si els independentistes no tinguessim dret a comparar les discriminacions i la violència que patim, perquè la seva sigui més cruel i hagi costat més vides...

Diuen que les comparacions són odioses, però no podem negar que tant catalans com afroamericans som comunitats que hem patit la violència d'un estat al llarg de centenars d'anys. Afirmar que els catalans, quan comparem les dues causes, pixem fora de test, vidria a ser com afirmar que una dona psicològicament maltractada a Catalunya no es pot queixar perquè a l'Aràbia Saudita les maten a pedrades, i són súbdites dels seus marits. Cal que ens matin als catalans per denunciar la repressió i el maltracte d'anys i anys? No n'hi ha prou amb que ens atonyinin de tant en tant, empresonin, o enviïn a l'exili?

Em fa ràbia, que presumptes independentistes s'indignin quan algun independentista es considera una víctima igual que ho puguin ser els negres als EEUU, o els palestins a Israel. Dels no independentistes o dels antiindependentistes t'ho pots esperar, però que fins i tot els nostres pensin que la repressió que patim no es pot comparar amb altres en funció del nombre de víctimes mortals... Al final trobo que en tota causa hi ha un oprimit i un opressor, i en el cas dels afroamericans i dels catalans em sembla que és força clar en quin costat estem.