Dia 11 - Definitivament, els javanesos són simpàtics.

Pagès de Selo, mostrant l'eina de treball i els fruits (tabac).

Crec que ja ho he comentat en alguna ocasió al llarg de les diverses entrades al bloc des de que soc per aquí, però vull reafirmar que els javanesos son, en general, gent molt agradable i simpàtica. Tot i que sovint una primera impressió pot portar-te a malfiar-te'n d'algu, enseguida canvien l'espressió de la cara quan els fas qualsevol gest de complicitat com una salutació, un "hello" o una rialla. Fins i tot les dones amb els mocadors al cap s'estan de mostrar-se simpàtiques i no tenen cap mena de pudor a observar-te, saludar-te i somriure quan em veuen (serà el cabell, les ulleres, o tot plegat potser...).

família javanesa de Jogyakarta de vacances pels voltants de Solo.

Els javanesos son molt comunicatius i els encanta parlar. Això ho he comprovat passejant pel carrer o als allotjaments on he anat parant. I senten curiositat per saber d'on vens, que fas, i com et trobes. De vegades tinc la sort de topar-me amb algun que xampurreja l'anglès i podem tenir un intercanvi de paraules una mica mes enllà del hola, moltes gracies i soc fan del Barca... això ho entenen tots. Barcelona es la ciutat mes popular de mon avui en dia, sens dubte.

El Dalí indonesi?

Avui he comprovat l'amabilitat dels javanesos una vegada mes, en una visita improvisada a una escola de Solo. Aquests dies son festius pels alumnes, ja que s'apropa el final de Ramada, i m'he parat davant d'una escola perquè m'han fet gracia els murals que hi havia pintats a les parets. Veient que era oberta m'he introduït fins al pati, fins que ha sortit el conserge, o vigilant, i li he demanat si podia veure una mica l'escola i prendre alguna foto. Doncs el paio m'ha fet la visita completa per aules, biblioteca, aula de musica... Amb un angles mes que just, però fent-nos entendre, m'ha explicat els orígens holandesos i catòlics de l'escola, el nombre d'alumnes per aula, l'any que van començar a anar-hi també nenes, el nombre d'alumnes i professors...

Recollint llenya per fer foc per escalfar la casa.

Avui no he marxat de Solo en tot el dia. M'he dedicat a visitar els llocs mes interessants de la ciutat: el mercat del menjar, el mercat de la roba, els palaus dels sultans, la mesquita (on m'he col.lat en pantalons curts i al sortir m'han preguntat si era musulmà o no, i he hagut de fer cara de poker com aquell que no sabia...), el McDonalds (si, ho se, he caigut molt baix, però necessitava menjar alguna cosa amb sabor recognoscible), i algun que altre monument curiós, com el de la foto:

No hi veieu una mica la cara de l'Artur Mas en aquesta figura?

Dia 10 - Solo a Solo.

Amb un noi javanès hinduista al temple de Sukuh.

Encara que la fotografia mostri el contrari, continuo anant per aquestes terres indonèsies sol i amb la meva (llogada) moto. Malgrat la solitud, la cosa no se'm fa gens avorrida, a banda dels vespres quan estic a l'hostal, tot i que tinc un gran entreteniment en forma de miniportatil que m'ajuda a passar millor aquestes hores, abans no agafo el son. Aquesta nit, afortunadament, he pogut dormir d'una tirada mes de vuit hores, i he recuperat les energies necessàries per continuar donant tombs per aquests mons de deu. Perquè us imagineu com he dormit de profund, ni m'he assabentat de les pregaries de la mesquita que tenim al costat, ni tampoc al gall que tenen al pati de la casa, que quan estàs despert se sent un "rato".

Cascada de 80 m. a Sewu. Amb micos i tal pels voltants.

Avui la ruta motera m'ha dut fins als peus del volcà Lawu, que fa de limit imaginari entre la Java central i l'oriental. Lamentablement, avui hi havia núvols baixos per tota la zona, i no m'ha permès contemplar i fotografiar el volcà de cap de les maneres. Vaja, es que ni l'he vist! El que si que he pogut veure son un parell de temples hinduistes, el Candi Sukuh i el Candi Ceto, així com el salt d'aigua que veieu a la imatge anterior, molt proper al volcà Lawu. Els llocs que he visitat avui potser no son res de l'altre mon en comparació amb altres meravelles arquitectoniques o de la natura, Peró el sol fet de rodar per les carreteres i camins per on he hagut de passar i veure els paisatges que he vist, ja paga la pena. Veieu sinó i feu-vos una petitíssima idea:

Camps de verdures varies i te.

Avui he tingut les meves estones de sociabilitat en diversos moments del dia. Al mati, esmorzant a la casa d'hospes, he conegut a una holandesa que també viatjava sola i que m'ha estat explicant algunes de les seves peripècies per Java. M'ha dit que la van convidar a una celebració del ramada i que va estar un parell de dies allotjada a la casa de la família i complint amb el ramada. Peró saltant-se la norma amb l'aigua... Em sembla que jo no durava ni tres hores de ramada. També he conegut a una família de Jogyakarta que estaven fent turisme per la zona. Era una parella amb dues nenes de 4 i 6 anys, i com que he vist que sabien una mica d'angles, ja que em traduïen el necessari en un local de menjar (no m'atreveixo a dir-ne restaurant d'aquests llocs), m'he apropat per fer'ls-hi alguna pregunta i m'han convidat a seure al seu costat per xerrar una estona.

Si no s'arriba a la benzinera, cap problema! Hi ha benzina per tot arreu.

Avui es commemora el dia de la independència d'Indonèsia. Fa 67 anys que el president Sukarno va declarar-la unilateralment, tot i que els holandesos no la van reconèixer formalment (gracies a la pressió internacional, tot sigui dit) fins al cap de quatre anys. Esperem que els nostres polítics, no triguin gaire mes a adonar-se que Catalunya ha de ser independent o no serà, i que apostin decididament per declara la independencia de manera unilateral, sense esperar que els espanyols ho acceptin. Crec que la comunitat internacional ja ens coneix prou be com a poble, i segur que aquest cop no deixaran que els espanyols enviïn els tancs a la Diagonal de Barcelona.

Dia 9 - He fet el cim!

Cim del Gunung Merapi. 2911 m. 6:00 h. del mati.

Aquesta passada nit el meu guia acompanyant, el Ramne, m'esperava a les 2:00 h. de a l'entrada de la seva humil casa, llest per començar l'ascensió al volcà Merapi. Despres de prop de sis hores al llit (m'han deixat el del germà petit) sense poder conciliar gaire el son, m'he llevat amb molta il.lusio pel repte i cert neguit, doncs feia anys que no pujava un cim d'aquesta envergadura. Tampoc les tenia totes que les noves sabatilles no m'acabessin fent mal als peus (com ha estat en el darrer tram de baixada).

La tradicional casa javanesa a Selo on he fet vespre-nit.

Nomes sortir de casa del Ramne, el camí ja s'enfilava espectacularment (per fer-vos una idea, ahir vaig pujar-lo sencer amb moto i al final tenia problemes perquè continues tirant). Ens acompanyava el gos del Ramne que sorprenentment ha fet mes de la meitat de camí junt amb nosaltres, i després ha desaparegut sense que ni me n'adones. Al principi he patit una mica per veure quin ritme imprimia el guia, no fos cas que em deixes mig ofegat de bones a primeres, però la veritat es que ho he portat be. Esta clar que el paio aquest esta mes fort que el loktite, i esta super acostumat a pujar i baixar del volcà, però amb petites paradetes per agafar aire ho he portat prou be. Fins i tot hem acabat atrapant a un altre grup que havia sortit una hora abans que nosaltres.

Sortida del sol en plena ascensió al Merapi amb els núvols sota nostre.

Un altre tema que m'anava preocupant a mesura que pujàvem era el de la roba que havia triat per fer l'ascens. No m'havia dut a Java pantalons llargs i solament duia una jaqueta tècnica de ciclisme sobre la samarreta kalenji. La veritat, es que per moments, quan bufava el vent sentia una mica de fresca i temia que a dalt pugués ser pitjor, però sincerament, crec que he fet bona tria ja que enseguida a sortit el sol i nomes he notat cert fred durant uns instants al cim amb fortes rafegues de vent. A la baixada, per moments, m'hagués tret la jaqueta i tot.

D'aquest forat diuen que el volcà expulsava magma el 2010 fins 3 Km enlaire.

Val a dir que la pujada no ha tingut grans moments visuals, mes enllà de cap al final quan començava a sortir el sol. Al cim del volcà, la panoràmica era esplèndida i no he parat de fer fotos. Hem vist lava encara incandescent de l'ultima petita erupció farà ja prop d'un mes, però el mes impressionant era la forma cònica de l'interior i tots els paisatges que envoltaven el Merapi. Per sobre dels núvols baixos apareixien altres volcans i muntanyes deixant veure la part superior en forma de punta. Brutal. Apostuflant i tot.

Vista del Gunung Merapi amb camps de tabac a sota.

Com ja he comentat, la baixada se m'ha fet mes llarga (com ja m'acostuma a passar sempre) degut, sobretot, al dolor que em feia a la punta dels peus al fregar amb les sabatilles. Tot i així, veient alguns pagesos/es que baixaven el mateix camí que jo carregadíssims amb herbes que no he sabut perquè eren, he pensat que no em podia queixar massa. Arribats a baix, he trigat poc a treure'm les sabatilles i els mitjons i demanar-me una Coca-cola ben fresqueta, que es un plaer indescriptible quan un acaba de pujar i baixar un cim d'aquest tipus. Em sembla en total (pujar i baixar) he acumulat prop de 2800-3000 metres de desnivell.

Arribat novament a casa del Ramne, m'ha servit d'esmorzar un plat de mie (pasta tipus espagueti) barrejat amb sopa, ou, i uns trossets de de carn sense identificar, m'he rentat una mica (anava cobert de pols fins les orelles) i ho he enllestit tot per marxar amb la moto cap a Solo, a uns 45 km. de Selo per unes carreteres excepcionalment boniques, tot atapeït de camps de tabac, palmeres... Ara soc a Solo, instal.lat a una casa que lloga habitacions (60.000 rupies la meva sense bany a dins) i amb un cansament acumulat que tard o d'hora pagaré. espero que sigui dormint molt be aquesta nit...

Dia 8 - Als peus del volca Merapi.

Gunung Merapi. Java Central. Indonèsia. 2.911 m.

Aquest mati he deixat Jogyakarta en direcció a Selo, el poble des del que s'inicien les ascensions al volcà Merapi, per la cara nord del volcà. Per la cara sud hi ha una altra via però es veu que no permeten l'acces, suposo que per la perillositat que comporta. Aquest es el vessant mes castigat per les erupcions volcàniques, i tan sols fa un parell d'anys, hi va haver una de considerable, que va arrasar molta vegetació i algun poble també.

El camí fins a Selo no ha estat gens fàcil, ja que aquí mai saps a on pares, ja que no hi ha els típics cartellets de benvinguda amb el nom de la ciutat o poble. I si hi son, jo no els se veure... Per això sovint em passo de llarg del camí i he de preguntar als locals perquè m'indiquin si m'he passat de llarg o si vaig en la bona direcció. Avui he transitat per camins de muntanya espectaculars. Amb poc transit i paisatges increiblement verds i rurals.

A l'arribar a Selo ja m'he trobat un xicot que m'oferia fer de guia i allotjar-me, tot i que primer he volgut investigar una mica. Em pensava que aquest poble seria un xic mes turístic o preparat pels intrèpids escaladors de volcans, però res de tot això. En vista que no trobava ni lloc per allotjar-me he decidit pactar amb el noi un preu per allotjar-me a casa seva i perquè em faci demà (aquesta nit a les 2:00 h.) de guia. Per 225.000 rupies hem tancat l'acord. A mes inclou l'esmorzar de demà quan arribem de la caminada.

Per matar el temps fins que no vagi a descansar al llit que m'han preparat (vaja, el matalàs del germà petit en l'habitacio mes endreçada que he vist), he sortit a dinar a un lloc d'aquests de carrer que fan menjar autòcton, i desprès a passejar una mica per la zona i a cercar algun punt interessant per fer alguna foto al volcà. He pujat per un caminet que portava a camps de tabac, i zones de bosc on els locals van a collir fusta per escalfar-se. He coincidit amb algun pagès mentre contemplava el volcà i he passat una estona agradable mentres m'explicaven que allà collien tabac i un senyor gran m'ensenyava com es preparava un cigarret amb el seu tabac i un paper que mes aviat semblava un Din-A 5.

Avui no he pogut descarregar fotos al lloc d'internet on he pogut connectar-me. I tampoc escriure correctament degut al teclat d'aqui. Sort de l'autocorrector...

Dia 7 - Una altra meravella: Borobudur.

Temple de Borobudur.

Com ja vaig dir fa poc, les fotografies no acostumen a fer justícia a la bellesa dels monuments que es poden contemplar de prop. Aquest és el cas del temple de Borobudur, declarat patrimoni material de la humanitat per l'Unesco, a uns 40 km al nordoest de Jogyakarta, el temple budista més gran del món construït entre el 750 i el 850, i reconstruït més d'una vegada degut a terratrèmols, erupcions volcàniques i abandonament. És impressionant la quantitat de pedra que van necessitar per construir cada un dels nivells de la construcció, així com la feina que devia portar gravar la gran quantitat d'escenes mitològiques que decoren les parets.

El "sarung" no me l'he comprat. La jeca sí, per anar amb la moto.

Aquest matí he sortit d'horeta del hostel per no evitar la calorada durant la visita al temple, i per evitar possibles aglomeracions de turistes i tal. El primer objectiu ha valgut la pena complir-lo. Ara bé, em sembla que d'aglomeracions aquí no n'hi deuen haver gaires. És possible que mentres dura el Ramadà, els possibles turistes nacionals estiguin més aviat paradets, però la veritat, m'ha sorprès que hi hagués tan pocs turistes internacionals en el temps que jo hi he estat. Molt millor per poder transitar còmodament i per fer fotografies sense haver de demanar la tanda.

Després de la visita a Borobudur he decidit tornar a Jogyakarta per un altre camí del que havia vingut, per així descobrir i contemplar paisatges diferents. Gràcies a l'inestimable ajuda del mapa que em van donar a l'oficina d'atenció al turista de Jogyakarta em puc moure amb considerable autonomia per aquestes carreteres, tot i que sovint he de parar per preguntar als locals si vaig en la direcció correcta al meu destí o si he perdut la ruta. Els noms dels llocs són per a mi impossibles de recordar i més d'una vegada haig de tornar a mirar-me el mapa per demanar-li a la gent si vaig bé o no. Tot just fa un parell de dies he memoritzat com donar les gràcies en l'idioma bahasa, "terima kasih", tot i que a mi m'ha quedat amb la pronúncia de "tri magazine", per allò de buscar alguna cosa similar per memoritzar.

No puc parar amb la moto sempre que vull, però des d'una benzinera...

Avui no he acabat la jornada amb l'habitual massatge. A canvi he fet una activitat de tipus cultural, i m'he anat fins al teatre a l'aire lliure que hi ha al darrere del temple de Prambanan a veure una obra de dansa ´tradicional javanesa. Amb prop de 200 intèrprets entre ballarins i músics, i amb el marc incomparable del temple il·luminat al darrera de l'escenari. La veritat sigui dita, a mi el tema de la dansa em costa una mica, per no dir bastant. De fet he marxat a la meitat de l'espectacle quan ja havien aparegut en escena tots els personatges i començava a fer-se una mica repetitiu. Que consti que he aguantat una hora sencera i una mica més. A més s'hi afegia el factor tornada de nit en moto i he preferit no allargar el tema excessivament. Creia que sent de nit no trobaria gaire transit per la carretera, però ni així.

Ramayana Ballet a Prambanan.

Dia 6 - Caminante no hay camino, se hace camino al andar (o en moto).

fantàstica panoràmica que la foto no fa justícia.

Avui la popular lletra del poema d'Antonio Machado ha estat del tot encertada, ja que he fet un bon viatge en moto per veure la tomba d'un famós sultà que aconsellaven a la guia, i quan he arribat al lloc, no us puc dir que hagi vist quelcom espectacular. Més aviat una mica decebedor per ser exactes. Està clar que després d'uns quants viatges, quan ja has vist algunes meravelles del tipus Taj Mahal, la Gran Muralla de la Xina, o les piràmides asteques o inques de Mèxic, es fa difícil que res t'impacti de la mateixa manera, però la il·lusió sempre es manté desperta. En tot cas, avui el millor de la jornada ha estat la ruta en sí, els llocs per on he passat, la gent que m'he trobat, les curiositats del camí, els paisatges, el gaudi de conduir la moto per carreteres poc transitades passant per poblets minúsculs i contemplant mil i una històries. Per exemple, un no pot veure cada dia a una dona donant el biberó al seu nadó a la part del darrera de la moto que conduïa el seu marit.

Aparcamotos a Jogyakarta.

D'això del tràfic a Indonèsia donaria per escriure un llibre sencer. Cada dia aprenc coses noves i no deixo de sorprendrem. Em sembla que aquí hi ha més motos que persones, i els carrers són com una mena de jungla on t'has d'espavilar per avançar. I als semàfors es viuen constants guerres per accedit als llocs preferents a la línia de sortida (i fins i tot pel davant de la línia de sortida). M'he adonat que jo soc l'únic panoli que va amb màniga curta total. M'ha costat entendre-ho, però després de dos dies pillant catxo amb la solana, avui he decidit comprar-me una jaqueteta fina perquè no se'm cremin els braços com a mínim. Un altre cosa molt útil que em sembla que demà també trauré de la maleta, és el mocador casteller. Si veiéssiu les fumarades que llencen alguns vehicles ho entendríeu. Però amb que van aquests trastos, amb pretroleo o què?



Paradeta de menjar al carrer més comercial de Jogyakarta.

La veritat és que encara no us n'he dit gran cosa de la ciutat on estic parant de moment. Diuen que té prop d'1'5 milions d'habitants,, amb la qual soca s'entenen els col·lapses i retencions de vehicles. Són majoria els musulmans, tot i que no gaire radicals (es veuen pocs mocadors en realitat), i bastant simpàtics. Sempre tenen un somriure i algun gest confraternitzador. Alguns semblen més xinesos que res, i en canvi d'altres tiren més a indi. Hi ha dones molt maques, tot i que també n'hi ha que no els vindria malament una nova ortodòncia (ja sabeu, tirant a conill). Se suposa que Jogyakarta és una ciutat bastant turística dins de l'illa de Java, però no es veuen gaires guiris passejant pels carrers com, per exemple, vaig veure a Bali l'any passat. M'agrada visitar llocs on no hi ha més turistes que natius.

Sang dolenta, fora del... l'esquena!

Avui per no variar, he tornat al local de massatges d'ahir amb ganes de provar alguna cosa nova. La pallissa d'ahir va estar bé, però preferia no tornar-me a trobar en mans (i colzes) de la senyora Rottenmeier. Així que he arriscat a tot o res i m'he demanat això que veieu en la imatge. Ja ni recordo el nom que tenien escrit en menú del local, però sí que recordo que quan el paio ha acabat em faltava poc per acabar desmaiat. Abans de la sagnia havia tingut també una sessió de massatge molt interessant, ja que m'ha estovat les zones més adolorides i la zona dels malucs i la part baixa de l'esquena que és el que més se'm carrega. Ja m'ha dit el paio que tenia els músculs com una roca.

Indonesis i catalans, tots som germans...

Una darrera curiositat. Fullejant un diari local en una de les parades per beure'm una ampolla de mig litre d'Sprite ben fresqueta, he trobat aquest detall de la classificació dels països en nombre de medalles als jocs olímpics. Si us fixeu en el 20è lloc hi apareix l'Spanyol, així, amb la nostra "ny". No crec que el periodista hagi confós Ejpañia amb l'Espanyol de Barcelona, així que ja he descobert una cosa en comú amb els indonesis. A veure si ara resultara que els catalans provenim del sudest asiàtic...

Dia 5 - Avui m'han "apallissat".

A la platja de Parangtritis.

Aquest matí, ben esmorzat, m'he pujat a la moto i m'he anat cap a la platja. Parangtritis, la més propera i "freqüentada" dels voltants de Jogyakarta. Lo de freqüentada ho escric entre cometes, perquè tot i que hi he anat en diumenge a propòsit per trobar-me les masses de "domingueros" indonesis, la veritat és que m'he trobat una platja mig buida i res a veure amb les platges catalanes. A banda que aquí ningú es banya (com a molt els peus ben a la vora), tampoc es veu gent  prenent el sol (a banda de algun turista esporàdic). Com a molt fent un passeig en els carruatges tibats per cavalls, conduint un quad per la fina sorra, o fent volar un estel. És possible que el període de Ramadà també influeixi en les pràctiques habituals de la majoria dels indonesis musulmans (que venen a ser un 90% de la població).

Avui, parlant amb un paio indonesi que se m'ha presentat a la platja juntament amb una amiga seva amb certa pinta de noia de companyia, que no s'ha estat de deixar anar comentaris del tipus "quin cabell més maco", "jo et podria acompanyar de viatge perquè no anessis sol"..., he descobert que els DNIs indonesis especifíquen la religió de la persona, i n'hi ha 5 possibles: cristià, musulmà, budista, hindú i confuncionista. Vaja, que suposo que a mi que soc més ateu que Marx i Lenin junts, no em donarien la nacionalitat de cap de les maneres. El paio aquest, que es deia Yono (com Yoko Ono m'anava recordant), se m'ha ofert per fer-me de guia de muntanya per pujar al volcà "Gurung Medari" i si el vull trobar, sé on anar al poble de Selo, des d'on surten les expedicions al famós volcà.

Típica estampa a un camp d'arròs.

De tornada de la platja, on no m'he pogut estar de fer un banyet, tot i que sense entrar gaire endins ja que les onades picaven fort tot i que no molt altes, tampoc m'he pogut estar de curiosejar una mica per dins dels camps d'arròs que hi ha a banda i banda de la carretera, i m'he meravellat contemplant les escenes de documental que he pogut veure. He parat a prop d'on treballaven dues dones velles, amb una mena de rasclet, suposo que remouen la terra sota de les tiges d'arròs, i he pogut "conversar" amb un paio gran que se les mirava. Li he explicat que era de Barcelona i m'ha recordat els jocs olímpics, i també li he dit que estava parant a Jogyakarta i que havia anat a la platja. Ell m'ha dit que apartés la moto del mig del camí perquè molestava als que volien passar per allà (simpàticament eh!).

Des de que he arribat, he anat tastant menjars típics. L'arròs i els noodels estan a l'ordre del dia. Són plats de la cultura xinesa molt introduïts a Indonèsia, i a gran part dels sudest asiàtic. Avui també he tastat el Bakso que és una sopa de pilota bastant especiada amb trossos de verdures i pa. Pel vespre he demanat una altra sopa de pollastre (Ayam sop) amb trossos de pollastre bullit.

Bakso. "Esos canne y no loquesha mimadreenelpushero".

Avui no he volgut acabar el dia sense el massatge de rigor. Avui he canviat de local, per poder comparar i tal. He demanat un massatge bàsic d'una hora i per primera vegada ha estat una dona la massatgista. He pensat, comencem bé! Doncs la dona aquesta m'ha fotut una pallissa en tota regla, com mai abans en tots els massatges que m'han anat fent voltant pel món. No he arribat a cridar per orgull de mascle i tampoc li he volgut dir res a la dona, ja que he suposat que el que feia era el correcte. Però no us podeu arribar a imaginar com em clavava els colzes la tia. Per tot el cos: bessons, ísquios, esquena... I quan feia servir les mans, em pinçava de tal manera amb els dits que no era capaç de comprendre d'on treia la força aquella santa dona. Us podria senyalar un bon grapat de punts on la dona s'ha cebat especialment mentres joc, cap per avall, esbufegava i serrava les dents per dissimular el patiment. Ja s'ho saben, ja, on poden fer més mal aquestes bruixes. Demà ja us diré com m'ha quedat el cos, però el que és avui, he sortit del lloc dels massatges amb dolors per tot arreu.