El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Orgull de classe"

Avui, dia del treballador (quin deu ser el dia de l'aturat?), val la pena encendre's una mica amb els missatges conscienciadors dels Inadaptats. Per allò de que no deixem de tenir clar qui som i on estem. I que siguem conscients que la classe obrera som la majoria i no ens podem deixar esclafar per quatre aprofitats depredadors. Potser va sent hora d'esmolar l'eina... (avui especialment dedicada als 377 treballadors bangladís morts mentre treballaven en condicions infrahumanes. Si Espartac aixequés el cap...) 

Soc fill/a d'un barri obrer
on es lluita per viure
per pagar unes lletres
a uns bancs que et roben el futur
i sols per tenir un sostre!
I penso
que anem malament
si els nostres nens/es als carrers adopten
actitud de vençuts/des

I una ma m'acaricia
amb les durícies que es fa a l'obra
i un cop de porra enmig del nas
em torna al lloc quan estic fora
Em torna al lloc, al meu maleït lloc

A aquests nens/es els hi canvien l'amor
per l'odi d'un pare frustrat
que colpeja amb crits
que neguen el diàleg!
I un/a jove incomprès/a
mira cap al demà i no veu res
sols l'herència letal dels seus vells
que l'eduquen amb cops
estúpids i racistes

El veí treballa d'encarregat
en el supermercat del barri
i em mira arrogant
per sobre l'espatlla!
Ell vol ser com els rics
que viuen en els seus barris tan bonics
i eduquen contents els seus fills/es
per ser els nostres patrons
i jo els odio a tots

I EM TATUO EL PIT
AMB L'ODI ENTRE CLASSES QUE TINC
UNA FALÇ; I UN MARTELL AL MEU BRAÇ;
I EL MEU CAP PER LLUITAR
ORGULL DE LA CLASSE OBRERA

Boicotegem a qui ens menystingui.

Graninis: que us donin pel sUc!!!

Arran del cas de l'empresa alemanya de sucs Granini, que es nega a etiquetar els seus productes en llengua catalana tot i la gran quantitat de vendes que tenen al territori de parla catalana, la Plataforma per la llengua ha denunciat que el 94% dels productes que es venen a Catalunya no respecten la llei d'etiquetatge catalana.

Resulta que empreses com Granini, que venen a Catalunya molt més que no pas a altres Països com Portugal, Eslovènia o Eslovàquia, etiqueten en un munt de llengües com el portuguès, l'eslovè, l'eslovac, el búlgar, el bielorús, el macedoni, etc., etc., però no pas en català, tot i que els catalanoparlants són uns dels seus principals clients. Doncs, senyors de Granini, ja els poden anar donant molt pel sac a partir d'avui mateix.

I el mateix hauríem de fer tots els catalans amb una mica d'estima per la nostra llengua. Si deixéssim de consumir aquells productes que no mostren cap sensibilitat envers la nostra llengua, potser més d'una empresa canviaria la seva estratègia comercial. Potser mentres no siguem independents, no podem imposar per la força de les lleis a que etiquetin en la nostra llengua, però com a consumidors si que tenim la força per forçar-los a replantejar-se aquest menysteniment continuat.

Així que us animo a fixar-vos bé en les etiquetes dels productes que trobeu al súper o allà on compreu, i si no està en català busqueu un altre que sí ho estigui. I si no n'hi ha cap del que voleu-necessiteu en la nostra llengua, penseu que abans bé que vivíem sense tants productes envasats... Aquí teniu un enllaç a un catàleg d'empreses que sí que etiqueten en català.

376 morts a Bangla Desh. En podem dir "terrorisme econòmic"?

El passat dissabte s'ensorrava un edifici a Dacca, capital de Bangla Desh, i morien 376 humans (sí, sí, encara que fossin bangladís també eren persones igual que nosaltres) esclafats i atrapats entre les runes.

Aquest edifici tenia greus deficiències d'estructura que havien estat detectades pels propis treballadors de les diverses empreses que l'ocupaven. Tanmateix, els seus caps van obligar-los a anar a la feina, tot i els perills evidents que comportava, com tràgicament ha acabat ocorrent. 

Casualment, un dels socis d'una de les empreses establertes en l'edifici afectat, és un empresari català (de Reus per més referències), de nom David Mayor. Això ens dóna bona mostra que entre els catalans també hi ha sangoneres, fills de puta, i desgraciats (amb la d'aturats que hi ha a casa nostra i han d'anar a buscar treballadors a Bangla Desh...). Una bona mostra d'aquests que acabo de descriure, la trobem cada any al torneig "Compte de Godó-Banc de Sabadell" de tennis. Per exemple, la delegada del govern a Catalunya, Llanos de Luna, que en la seva línia habitual va fer unes declaracions a un mitjà televisiu on defensava als "pijos" i als "rics" per la seva capacitat adquisitiva i per la funció social que comporta el seu nivell de consum... caga-t'hi "lorito"!

Aquests dies hem viscut el rebombori mediàtic de les explosions a la línia d'arribada de la marató de Boston, on van morir tres persones i un centenar van resultar ferides. Per poc que els EUA no envaeixen Txetxènia, després que es sabés que els dos germans responsables tenien origen en aquesta regió russa. Esperem que els bangladís no s'enfadin gaire amb nosaltres pel fet que un dels empresaris responsables de la matança a Dacca fos de Reus... 

Per cert, apostem quan temps passarà abans no ens oblidem d'aquest acte de terrorisme econòmic? Potser menys fins i tot que el que vam trigar a oblidar-nos de l'accident del metro de València, tal i com va denunciar ahir el programa Salvados del Jordi Évole.

Una altra jornada màgica al Palau amb el Barça d'handbol.

Per allà dalt a la dreta, de taronja, estava jo exultant com un gínjol.

Vespre-nit de fortes emocions el que vaig viure ahir en directe amb l'Albert i el Rubèn al Palau Blaugrana, en l'enfrontament de tornada dels quarts de final de l'eurolliga d'handbol entre els dos històrics de l'handbol a l'estat espanyol, és a dir, el Barça i l'Atlético de Madrid. El Barça necessitava una autèntica gesta, a l'haver perdut per cinc gols de diferència el partit de l'anada a Madrid (25-20). I en un emocionantíssim i trepidant partit va acabar imposant-se clarament i contundent, tot i que amb puntes de patiment, per vuit gols de diferència (32-24).

Les claus d'aquesta victòria, més enllà del suport incondicional de l'afició que va quasi omplir el palau i no va parar d'animar als blaugranes i de pressionar al rival i als arbitres, es troben en l'excel·lent partit del porter serbo-bosni Saric, i del primera línia bielorús, Sergei Rutenka. Tant l'un com l'altre es van carregar l'equip a les espatllers. El primer gràcies a les seves providencials parades en moments claus del partit, i el segon agafant la responsabilitat de llençar quan a la resta els cremava la pilota a les mans, i amb gran determinació i encert. Fins a onze gols va fer el bielorús.

Per la part atlètica cal destacar la tasca del pivot basc Julen Aguinagalde, autor de dotze gols i autèntic corcó per a la defensa blaugrana. Ell va mantenir amb vida als matalassers, fins i tot assumint la responsabilitat de llençar alguns penals, després que algun company n'hagués fallat alguns anteriorment. En aquesta ocasió ni Cañellas, ni Balic, van ser capaços de superar la forta defensa 6-0 blaugrana, amb ajudes i canvis de marca constant entre Jernemir, Soraindo, Morros, Entrerios, Nodesbo... Brutal la intensitat defensiva.

Esperem que l'equip culé pugui mantenir aquest nivell de joc i d'intensitat fins a la final a quatre que enguany es disputa a Colònia. De moment, ja espera el totpoderós Kiel alemany, i avui se sabran els altres dos equips que acompanyaran a catalans i alemanys. El Barça d'handbol està aquest any en disposició de fer un ple total de títols en tots els torneigs que haurà disputat. Això demostra el potencial d'aquest equipàs. I es diu que l'any que ve arribarà el francès Nicola Karabatic... 

40 anys de Rialles-Xarxa a Terrassa.

Els que com jo, van néixer a la dècada dels 70's, recordaran que a Terrassa existia un col·lectiu anomenat Rialles que organitzava festes infantils, teatre i espectacles diversos per als més menuts. Jo, que em falla més la memòria que a un ordinador obsolet, recordo haver anat a veure saraus diversos (teatre, cinema, titelles, animadors...) organitzats per ells al Socialet, a la Crespi, al Centre Cultural, al teatre Regina, al teatre de la parròquia de Can Anglada, al Principal, o a algun dels parcs municipals. Així doncs, es pot dir que vaig créixer veient espectacles organitzats per aquest grup, i en part, han col·laborat en la meva formació de valors, i en el gust i l'interès per l'art i la cultura.

40 anys després, Rialles continua, sota el nom de Xarxa, i ho fa seguint els mateixos criteris i paràmetres de fa quaranta anys, és a dir, entretenir, educar, catalanitzar (malgrat sembli mentida, encara cal fer-ho), i apropar el teatre als infants. Moltes felicitats i moltes gràcies a tots els que hi han col·laborat i col·laboren avui en dia, per haver-me ajudat a créixer i pels moments d'alegria i felicitat viscuts. Ara són els meus nebots els qui gaudeixen amb la programació de Xarxa. Desitjo que d'aquí a trenta anys, els infants encara puguin gaudir d'aquest tipus d'espectacles.

I vull agrair a la meva cunyada vallenca, la Marta, la seva implicació i compromís actuals amb el grup Xarxa a Terrassa, per continuar fent possible tantes i tantes "rialles" dels més menuts de la ciutat.

Recomanacions literàries post Sant Jordi d'un crític no professional.

Aquest any el dia de Sant Jordi ha estat carregat d'emocions de tota mena. Des de l'emoció dura d'educar a una criatura amb greus conflictes emocionals, fins a l'emoció expectant per l'arribada d'un nou llibre (enguany va ser la darrera novel·la de l'autora de la sèrie del "Harry Potter", J.K. Rowling), l'emoció per les ganes de tornar a demostrar que els Minyons anem pel bon camí fent bons castells a casa, i la decepcionant emoció de veure al Barça caure amb estrèpit al camp del Bayern de Munich i quedar pràcticament descartat per jugar la final de la Champions. Sort que ahir el Madrid també va perdre de manera escandalosa i ho té igualment complicat per arribar a la final...

I parlant d'emocions, quines millor dates que aquestes per fer-vos les meves recomanacions literàries. D'aquells llibres que més m'han emocionat. L'altre dia repassant un arxiu informàtic personal de registre de dades diverses, vaig comprovar que porto deu anys valorant tots els llibres que em llegeixo, així que la meva mala memòria no condicionarà l'actual recomanació, tot i que és probable que rellegint alguns llibres (cosa que no faig mai) les valoracions passades podrien patir canvis.

Us en recomano un grapat i si us en llegiu algun i us agrada, doncs perfecte! No us explico de que van, perquè a mi, personalment, no m'agrada saber gaire cosa del llibre que em llegiré. L'ordre de les recomanacions no té cap relació amb la meva valoració, però tots aquests llibres els he valorat bé o molt bé.

- Qualsevol de la trilogia del cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruíz Zafón.

- "Riña de gatos" d'Eduardo Mendoza.

- La "casa cantonera" de Sílvia Alcàntara.

- "Senyoria" de Jaume Cabré.

- "Una Chabola en Bilbao" de José L. Martín Vigil.

- "O César o nada" de Manuel Vázquez Montalvan.

- "S'alcen veus del soterrani" de Manuel de Pedrolo.

- "7 anys al Tibet" de Heinrich Harrer.

- "L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra" de Jonas Jonasson.

- "L'Auca del senyor Esteve" de Santiago Rusinyol.

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Jo vinc d'un silenci".

Del concert del passat mes de novembre al Liceu, de celebració del cinquantenari del primer concert del Raimon a Barcelona, aquesta peça emblemàtica, estrenada també a Barcelona al Palau d'Esports l'any 1975 mentres el dictador agonitzava.

 

Especialment dedicada a un gran casteller terrassenc, membre dels Castellers de Vilafranca, i esporàdic comentarista d'aquest bloc, l'Ignasi Trullàs, que ens ha deixat abans d'hora en un fatal accident.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.