Dia 24: Voltant per l'illa de Cap Ba en moto.

Túnels per refugiar-se i per emmagatzemar material bèl·lic, al Fort Canyon.

Avui ha estat el dia de voltar amb una moto llogada. Al mateix hotel on estic m'han llogat una de marxes per 5 dòlars, i ben d'hora, ben d'hora m'he posat en marxa. Amb un principi de torticolis pel putu ventilador de l'habitació, ja que l'aire condicionat no funcionava. He parat a esmorzar un brioix i un cafè amb llet a una de les poques fleques que es troben, i tot seguit he anat a voltar per l'illa.

La primera parada ha estat al Fort Canyon, un lloc estratègic militar en un dels llocs més elevats de l'illa. Es va construir durant la guerra amb els nord-americans i servia com a heliport i refugi, a banda de disposar d'un parell o tres de canons de llarg abast. 

Això sí que és un "papinu".

He fugit del Fort Canyon per la solana que queia i l'alta humitat, i m'he anat cap a la "Hospital Cave", o cova Hospital, un antic refugi i hospital de guerra que va construir la resistència vietnamita amb l'ajut dels xinesos. Increïble el nombre de sales i les seves dimensions, tot just passat una porteta ja a l'interior de la cova. El cert és que no m'estranya que els nord-americans acabessin tornant-se bojos per la capacitat d'amagar-se i moure's sense ser vistos dels vietnamites.    

Excel·lents vistes des del Fort Canyon. 

El parc nacional de Cat Ba ha estat la darrera visita de la jornada. A uns vint quilòmetres del centre del poble de Cat Ba hi ha l'entrada a aquest parc natural declarat patrimoni natural per la UNESCO. Suposadament aquí hi ha una gran varietat d'espècies de flora i fauna, tot i que el meu recorregut fins a un turó a 800 metres del nivell del mar, tampoc m'ha permès creuar-me amb gaires bèsties. Sí que he pogut fotografiar a un insecte similar a la mantis religiosa, una petita serp molt guapa amb una ratlla blava a tot el llarg de l'espinada, i algun que altre rèptil rotllo llangardaix però bastant més gros que havia d'intentar no atropellar quan creuaven la carretera sense ni mirar... 

La carretera que creua l'illa per a mi solet.

Al parc he fet una patejada d'una horeta per arribar al cim del Nam Nguc, o alguna cosa per l'estil. La xafogor era bastant horrible i he arribat a dalt amarat de suor i amb la roba molla. Per sort tot el que duia ho he deixat en una super bossa d'aquestes impermeables que em va deixar l'amic Txals. Un bon invent aquestes bosses.

A dalt del turó hi havia overbooking de turistes. Bé, amb els quinze o vint que erem ja es pot considerar overbooking, ja que el cim del turó no feia ni vint metres quadrats, i a sobre la meitat ocupats per un mirador metàl·lic d'uns vint metres, però amb les escales tancades al públic. Llàstima perquè la foto devia ser bona. Tanmateix, alguna foto he llençat malgrat que la càmera s'havia tornat boja i solament em deixava fer fotos estàndard, ja que no funcionava ni el zoom, ni el menú, ni res. I a sobre la imatge de la pantalla es veia cremada per la llum... Per sort quan he vist les poques fotos que he llançat a partir d'aleshores, he comprovat que havien quedat bé. Vaja, bé per la qualitat de la càmera. 

Déu, no sé no com m'he pogut fer la foto si em relliscava la càmera de les mans per la suor.

Després de la suada al Parc nacional de Cat Ba he tornat cap a l'hotel a buscar la dutxa de pressa i corrent. Dinar a base de noodles fregits amb calamar i vegetals, i a descansar a l'hotel durant les hores xungues de calor. I per la tarda, platgeta a Cat Ba, i una birreta amb una parella de catalans que m'he trobat baixant del turó al parc nacional. Eren de Barcelona, del barri de la Sagrada Família, però ja no recordo els noms. Bé, suposo que això tampoc és gaire important, no? Hem tingut una animada tertúlia per parlar del viatge i de la situació política a Catalunya. Quan el noi m'ha dit que havia demanat al Llagostera una samarreta de les que van fer amb l'estelada per la copa del rei, he vist clar que eren dels meus.

Avui he pogut comprovar que hi ha bastanta més ocupació que no pas ahir. Sobretot han arribat vietnamites a passar el cap de setmana, suposo. Espero que demà no pateixi les conseqüències al tour que he contractat per la badia. Em fa més por que una puntada de peu aquest tour, però és l'única manera segura de veure el aquí s'ha de veure sí o sí. Diuen que inclou kayac, visites a coves, mercats flotants a petites viles, platges, snorkel, dinar al vaixell, etc. Ara, que ja veurem, perquè aquesta nit ha començat una tempesta guapa, i ja veurem quant dura... Demà us explico.

Ah! I per cert, els vietnamites sí que diuen allò que a Espanya es pensava que ho deien els xinesos, de Chao Cho Chin (home divorciat, oi?). Ho acabo de sentir clarament al presentador d'un programa esportiu del Vietnam. ;-)

Dia 23: arribada a Cat Ba.

Passeig marítim del poble de Cat Ba.

Ahir al vespre pujava a un tren a Lao Cai, a uns 370 km. de Hanoi, i aquest matí, cap a les 9:00 ja estava buscant hotel al poble de Cat Ba, a l'illa del mateix nom. Al tren vaig coincidir al mateix vagó amb una parella d'holandesos, als quals entenia perfectament el seu anglès. Quin goig comprovar que el problema no és exclusivament meu, si no també compartit amb els angloparlants que no fan cap esforç per fer-se entendre amb la resta de mortals no angloparlants..

Novament a Hanoi, he anat directament a la sortida de l'estació a deixar-me abordar per algun moto-taxista. I han plogut les ofertes... El que més persistent ha estat ha acabat portant-me a l'estació de busos d'on sortia el bus cap al destí, no sense unes negociacions de riure. Quan li he dit on volia anar i que em digués el preu que em volia cobrar, m'ha tret un bitllet de 100.000 dongs. Li he rigut a la cara i li he ofert 20.000. M'ha tret aleshores un bitllet de 20.000 i un altre de 10.000, i m'ha acabat entendrint i he acceptat.

A l'estació de busos hi havia molt poc moviment,  ja que eren les 5 de la matinada. Un paio jove m'ha rebut només baixar de la moto i m'ha començat a preguntar que cap a on anava, sense ni deixar-me respirar. Li he dit que a Cat Ba, però encara no tenia el bitllet. M'ha dit que ja podia pujar a un bus que s'esperava allà obert, però sense el conductor ni cap passatger encara. Li he dit que primer volia pixar i després ja en parlaríem. Després de pixar he entrat a la sala d'espera i he vist la taquilla de la companyia amb que havia de fer el trasllat tancada, i una parella de francesos esperant asseguts. Els he preguntat si anaven cap al mateix lloc i m'ha respost que sí, i que els havien dit que el seu bus encara no havia arribat, amb la qual cosa he descartat completament que el bus que em deia el paio aquell fos el que jo havia d'agafar. És probable que el paio aquell anés una mica posat d'alcohol.

Camí de la platja de Cat Ba 2.

Després d'un bus de Hanoi a Haiphong, d'un altre per anar des de la parada de la companyia fins al lloc d'embarcament, un llot ràpid per arribar a l'illa, i un nou bus per anar des d'una punta de l'illa a l'altre, on hi ha el poble principal, és a dir Cap Ba, he arribat al destí.

Trobar hotel a Cat Ba no ha estat tasca difícil amb l'extraordinària oferta existent. Si més no pel nombre de visitants que es veien a dia d'avui. El passeig marítim n'estava ple i algun carrer adjacent també. Al primer dels dos que he visitat he acabat quedant-me en una habitació ben elegant per tan sols 12 dòlars: bany, wi-fi, tele per cable, aire condicionat, ventilador... vaja, només se li podria demanar que tingués vista directa al mar perquè fos perfecte, però si miro per la finestra de darrera del llit, puc veure el mar a uns cent metres.

A la platja de Cat Ba 2.

Avui no es que hagi aprofitat gaire el dia. Entre el cansament del viatge, i la xafogor que feia, m'he quedat a l'hotel mandrejant una bona estona. He sortit a dinar a un restaurant de prop, i per la tarda, després de mandrejar una mica més, he decidit activar-me i anar a la platja. Una caminada d'un quilòmetre aproximadament m'ha dut fins a la zona de platges més propera, on hi ha les platges de Cat Ba 1, Cat Ba 2, i Cat Ba 3. Originals, eh? Jo he triat la segona que era la que recomanaven a la guia, i la veritat és que no m'ha decebut gens. Tranquil·leta, suficientment neta, tot i que no transparent i cristal·lina, i amb una temperatura ideal. A més, amb un sol xiringu suficientment discret i allunyat de l'arena de la platja. I com que no sóc persona d'estar-me quatre hores estirat a la tovallola (que a més dec haver perdut perquè a la maleta no apareix), sempre va bé poder fer una cerveseta a la hombra i una partideta als escacs amb el mòbil (encara no li he guanyat cap partida al putu trasto).

Postal vespertina des del passeig marítim de Cat Ba.

D'entrada he de dir que m'està agradant aquesta illa. segurament el fet que estigui molt poc ocupada en l'actualitat hi té molt a veure amb la meva anàlisi inicial. Veurem el cap de setmana. De fet, ara per ara hi ha un excés d'oferta per l'escassa demanda existent, i quan passeges pel centre turístic veus molts establiments amb els treballadors aturats i les cadires buides. I un munt de motos per llogar al carrer esperant que algú les reclami. Potser demà...

Avui he donat per acabat oficialment el dia "turístic" sopant un altre cop Pho, aquest cop amb calamars, i tornat a provar el massatge de peus, que l'he vist per 3 dòlars a un local. Hi he anat i el primer que m'ha sorprès a l'endinsar-me ha estat adonar-me que era un bar d'estil nova-zelandès. El segon, que fos un home qui em fes el massatge als peus. És el primer massatge d'uns quants que em fa un home. Curiós, no? He de dir que l'he trobat força professional i que m'ha premut les zones que calia. Crec. 

Dia 22: Lao Cai - Hanoi (tren nocturn).

Ahir no vaig poder penjar el vídeo que vaig gravar a la festa budista que em vaig trobar camí de Muong Khuong. El vídeo dura tant sols un minut i escaig, i la qualitat de la imatge no és que sigui òptima, però com a mínim em queda el record indeleble de l'experiència viscuda.

Just davant de l'hotel, l'estació de trens de Lao Cai.

Avui he tingut un dia híper tranquil a Lao Cai, esperant el tren que m'havia de dur de tornada cap a Hanoi, que sortia a les 19:00 (després d'escriure aquestes ratlles). Així, que avui he dedicat el dia a mandrejar, a fer alguna passejada pels voltants de l'hotel, i a llegir, mirar algun capítol de la segona temporada de Homeland, i cercar informació del proper destí, la badia de Halong.



El riu separa el Vietnam de la Xina. A l'esquerra la Xina, a la dreta el Vietnam.

Com que fins les 12:00 no tenia el "check out" de l'hotel, és a dir, que havia de deixar l'habitació, m'he quedat tot el matí tancat a excepció de l'hora d'esmorzar, cap allà les 8:00 que m'he apropat al mercat del costat de l'hotel buscant algun lloc on em fessin un cafè amb llet, i l'he trobat en una tendeta d'un carrer adjacent. He compartit el cafè amb llet amb un grupet de locals que feien el te i tertúlia i que m'han convidat a seure amb ells. Com de costum, ens hem creuat tres o quatre comentaris per fer-los saber d'on era, que hi feia a Lao Cai, i malparlar dels russos (un d'ells deia que era rus, tot i que devia ser-ho de naixement solament, i reconeixia que allà hi havia molta màfia). 

Mural al·legòric de la guerra contra els nord-americans.

Després de fer el "check out" he anat al restaurant xino habitual al costat de l'hotel a menjar-me un Pho Ga que està que t'hi cagues, i en acabat, novament cap a l'hotel a matar el temps amb l'ordinador.

Joieries del barri xinès, on es canvien diners al mercat negre.

I perquè no se'm fes tan llarga l'espera he decidit buscar algun local on em poguessin fer una massatge als peus, i l'he trobat ben a prop. El massatge no ha estat res de l'altre món, i crec que m'han tocat més les cames que els peus, però per matar l'estona no ha estat malament. A més, he presenciat l'esbroncada del pare a la filla de 7 anys per uns deures d'escola mal fets, i fins i tot m'han deixat veure els esmentats exercicis. Tampoc crec que n'hi hagués per tant...

Massatge de peus en un tuguri de Lao Cai, amb la família present.

Abans d'agafar el tren m'he volgut acomiadar del restaurant xinès amb un altre autèntic Pho vietnamita. Aquest cop de vedella en comptes de pollastre. Ben sopat, cap a l'estació per tornar a Hanoi on he de fer escala per anar fins a la badia de Halong.

La zona de la carn al mercat de Lao Cai.

Dia 21: Lao Cai - Muong Khuong - Lao Cai.

Avui he tingut un dia més entretingut del que hauria imaginat en un principi, quan vaig decidir fer la ruta que he fet. Una ruta que no apareix a les guies turístiques, i que m'ha captivat pels espectaculars paisatges i per les interessants/curioses experiències que he viscut.

Avui he agafat la moto per darrera vegada en aquesta zona, per anar cap a Muong Khuong, a uns 50 km. al nord de Lao Cai, bordejant el límit fronterer amb la Xina. Si els paisatges que havia vist en els darrers dos dies ja m'havien meravellat, el d'avui tampoc m'ha deixat indiferent. Una carretera de muntanya, creuant petits poblats, i envoltada de camps d'arròs, plantacions de blat de moro, salts d'aigua, petits llacs, rius... I la vida dels locals que passa entre els revolts de la carretera.




...fent amics pel món!

Com és habitual, en el meu trajecte fins al destí, Muong Khuong, he hagut de parar a fer fotos un munt de cops. En un d'aquests, he vist al peu de la carretera a un grup d'homes vestits amb camises blanques i tocats amb un tipus de cinta-barret també blanca al cap. He parat un moment per veure que s'hi coïa per allà, i m'he envalentit a apropar-me fins una casa on se sentia música i es veia a més gent vestida de la mateixa manera. M'he trobat amb una festa ritual amb més de cent persones que em miraven, però cap d'elles es podia entendre amb mi, més enllà dels gestos.

Hi havia homes, dones i nens, i tot i que alguns em miraven amb estranyesa, d'altres em somreien i em saludaven. M'he apropat fins a la sala on hi havia un grup de músics tocant una mena d'instrument semblant a la nostra gralla, i fins i tot els he ensenyat un vídeo que tenia gravat al mòbil de les gralleres dels Minyons en un concert al local de la colla. He pogut fer fotos sense problemes, i m'han demanat/animat que fes la reverència, de genolls, davant de l'altar que estaven construint i decorant. M'han ofert aigua i cadira, però com que tampoc volia eternitzar la visita, m'he acomiadat al cap de poc donant les gràcies a tothom per la paciència i l'amabilitat.

Gralla vietnamita.

He continuat el meu camí cap a Muong Khuong amb el cap que m'anava d'un costat a l'altre. Quan no era un grup de nens que sortien de l'escola amb les bicis o a peu per la carretera, eren uns pagesos transportant el bestiar, o un que removia el blat de moro que tenia assecant a l'entrada de casa o a peu de carretera, o uns altres que passaven la panotxa per una màquina per extreure els grans, o una nena cosint davant del portal de casa, o una dona amb fang fins als genolls dins de l'arrosar, o uns que simplement es dedicaven a veure passar la vida a peu de carretera... impressionant!

Al Vietnam treballa tothom.

En un poblat m'he apropat a un edifici pensant-me que seria l'escola, però resultava ser l'hospital (aquí la majoria dels edificis estatals tenen un aspecte molt similar), i he preguntat per l'escola. Seguint a una parella en moto a 15 Km/h m'ha acompanyat fins on era l'escola (en aquesta zona no m'estranyaria que alguns nens s'hagin de desplaçar uns quants quilòmetres per anar a l'escola) i m'he apropat per visitar-la. A aquella hora no hi havia nens, més enllà de tres o quatre nenes que estaven en una mena de barracots amb lliteres, però els mestres estaven reunits en una sala. Un d'ells ha sortit al veure'm per saber que volia i li he dit que volia fer alguna foto per l'escola, i m'ha respost que endavant. L'escola no tenia res d'especial, a banda d'unes vistes impressionants cap a una vall muntanyosa, i el pati ocupat per unes lones amb grans de blat de moro assecant-se.

L'hora del bany pels búfals d'aigua.

Arribat a Muong Khuong he parat per visitar el mercat i fer un refrigeri. Es veia un poble de muntanya en creixement, i aquí no destacava en nombre cap tribu d'aquestes amb robes tradicionals. Alguna dona vestida a la manera tradicional he vist, però cap grup nombrós.

La simpàtica àvia fotent-se una mena de gaspatxo local. Muong Khuong.

A Muon Khuong també he dinat, a un lloc on tampoc tenien carta en anglès (en aquest poble no crec que enlloc tinguessin res en anglès), i per fer-nos entendre m'han fet passar a la cuina i triar entre els pots i olles que tenien. He triat més per la vista que per la gana, i m'han dut un munt de menjar boníssim, per cert. Un dels plats duia una cansalada amb ous petitons amb una salsa molt bona. A un altre hi havia tot de trossets de costella de porc. I un tercer amb mongeta tendra, no molt "tendra". I, evidentment, un bol d'arròs d'on podien menjar quatre, i les salses habituals.

El lloc aquest on he dinat el regentava una família molt agradable i amable. Un col·lega o familiar de la família que ha arribat per dinar amb ells i ha marxat al cap de poc, com si tornés a la feina, s'ha assegut al meu costat, i tot parlant-me en vietnamita m'ha convidat a un parell de xarrups d'aiguardent. Això mentre jo ja havia començat a atacar el menjar. Sort que amb el segon ja ha tingut prou, perquè ja em veia allà fent un pique a veure qui n'aguantava més...

El meu copiós dinar a Muong Khuong.

Així doncs, he tornat feliç i content, més encara de l'habitual amb la ingesta alcohòlica, de tornada cap a Lao Cai. Encara he hagut de fer algunes parades fotogràfiques, i les que he deixat de fer tenint en compte que el que jo veig no és el mateix que veu l'objectiu de la càmera.

Casa tradicional de la zona amb panotxes assecant.

He arribat d'horeta a Lao Cai i m'he quedat una bona estona a l'hotel descansant i evitant les pitjors hores de sol i calor. Més tard he tornat a agafar la moto per fer un volt per la ciutat i arribar-me fins al punt fronterer amb la Xina. Lao Cai i Hekou estan units per un pont d'uns cinquanta metres de llargada, i el riu fa de frontera natural.

 Després d'haver anat cap aquí i cap allà sense destí concret, he parat a canviar els darrers dòlars que em quedaven a una joieria xinesa, a la zona xinesa de la ciutat, i amb la butxaca plena he parat a fer una birreta al costat del riu. Una altra vegada, el dèficit idiomàtic m'ha passat factura, i quan he demanat una birra. però de tirador no d'ampolla, m'han acabat portant una mena de gerra metàl·lica d'un litre i mig ben bo, i un got de vidre. I m'han deixat la carta amb els menjars que oferien, tot i que per molt que he intenta encertar alguna cosa, he estat incapaç. De totes maneres, han acabat servint-me un plat que no els havia demanat, amb una cosa que semblava plàtan arrebossat i fregit. Evidentment, la birra no he tingut collons d'acabar-me-la, però sí el plat.

Birra de Hanoi, en bidonet de litre i mig.

Dia 20: Mercat de Coc Ly, i fins a Bac Ha.

dones de diferents tribus fent-la petar al mercat de Coc Ly.

Aquest matí m'han despertat una hora abans del previst els clàxons dels vehicles que passen pel carrer de davant de l'hotel. Aquí al Vietnam això de fer sonar el clàxon és gairebé esport nacional, i diria que com més potent se'l posen, més feliços són. Lo dels camions i autobusos és d'escàndol. Que no t'agafi a prop d'un d'aquests vehicles quan volen fer saber que passen, o que volen passar.

Sense esmorzar ni res he agafat la moto per arribar el més d'hora possible al mercat setmanal de Coc Ly. En principi, a la majoria dels turistes que arriben per aquestes terres els tour operadors se'ls emporten al mercat de Bac Ha, que se celebra solament els diumenges, i en teoria és més gran que el que he visitat jo avui. En tot cas però, la concentració de turistes per metre quadrat segur que no és la mateixa a un lloc que a l'altre, i això ho he agraït. Per començar, ningú m'ha estat aclaparant per vendrem alguna cosa, més enllà d'un parell de dones que duien unes bosses tradicionals penjant del braç i m'han requerit amb el gest, però no han insistit gaire.

Fent el tast del tabac abans de comprar-ne a pes.

Per altra banda, ningú s'ha molestat en cap moment perquè els fes fotos (dissimuladament), i mira que n'he llençat. En aquests moments me n'adono dels avantatges de tenir una bona càmera amb un bon objectiu i un bon zoom, que et permetin fer fotos des d'una distància suficient com per no ser vist, i que no et surti un xurro de foto (moguda, mal enquadrada, llum inadequada...). Tanmateix, això vol dir portar a sobre una càmera "totxo", i això per a mi també és un inconvenient. Vaja, ja m'ho plantejaré en un altre viatge això, perquè ara no en trauré res de menjar-me l'olla.



Les joves adolescents també mantenen la tradició estètica.

He passat una bona estona pul·lulant pel mercat, fent fotos, observant els productes, flairant els àpats que es servien als nombrosos menjadors populars, i finalment regatejant una mica per un tapís amb un paisatge típicament vietnamita. A una parada la dona ha començat forta demanant-me 750.000 dongs, i jo he contraatacat oferint-li 150.000. Ha anat baixant i baixant fins als 200.000, però jo m'he plantat als 180.000 i m'he fet el dur marxant, per veure si em venia al darrera. Però no ha estat així. Tanmateix, just al darrera hi havia una altra paradeta que tenia el mateix tipus de tapissos, i aquí la noia ha començat més "prudent", demanant, tant sols, 450.000. Total, que pels 200.000 que m'havia baixat l'anterior he acabat caient. 

Portant a banyar al búfal d'aigua.

Després de la visita al mercat he volgut fer una ruta alternativa per tornar a Lao Cai i no fer-ho pel mateix camí exacte. Havia vist per la ruta fins a Coc Ly un cartell que indicava la direcció a Bac Ha, i sabia que des de Bac Ha també podia tornar a Lao Cai. Així doncs m'he aventurat a seguir una ruta alternativa. I l'aventura ha acabat bé com podia acabar en desastre...

Només començar, per sortir del mercat de Coc Ly, havia de travessar un fangar per on passant a peu a visitar el mercat ja m'havia deixat els peus marrons. Tanmateix, aquest pas no ha estat gaire difícil en comparació amb la resta de paranys que m'he anat trobant pel camí. Fangars, rierols, empedrats, búfals d'aigua, etc. Hi ha hagut un moment, quan portava uns dos o tres quilòmetres recorreguts que m'ha plantejat seriosament la possibilitat de tornar enrere, perquè la moto s'escalfava i treia fum, i tampoc sabia del cert si el que em vindria pel davant podia ser inclús pitjor que el que ja havia fet. Però, de fet, veia que pel camí no deixaven de circular motos, i algunes amb dos i tres ocupants!!! Així que m'he dit: no siguis marica i tira endavant que segur que si ells ho fan tu també ho pots fer. I dit i fet. Després d'una estona parat perquè es refredés la moto, i d'un intent infructuós de comunicar-me amb un vietnamita perquè em digués si estava molt lluny del meu destí (amb exemples gràfics: de A a B, i nosaltres C en un punt X del camí entre A i B... res).

Camí de muntanya entre Coc Ly i Bac Pa.

Per sort, ja gairebé havia passat el pitjor, i tot i que encara li he hagut de fotre canya a la moto en alguns trams, el tram final s'ha convertit en un camí de grava aplanada molt menys estressant. Avui he valorat més les victòries de la Laia Sanz als mundials d'enduro.  

Abans d'arribar a Bac Ha, encara he patit uns instants més d'angoixa quan he anat a espetegar a una mena de pedrera amb tot de maquinària pesada, on no es veia continuació possible. Per sort, una moto que em venia al darrera m'ha passat i ha girat per un lloc no visible per on continuava el camí que en aquell lloc semblava que es perdia. 

Jo, si fos ell, no m'acabava l'ampolla...

A Bac Ha he parat a dinar un pinxo de carn i un arròs amb salsa de soja (viandox, vaja), i després m'he arribat fins al centre, on hi havia la pagoda. He entrat i al pati interior m'he trobat a uns senyors grans entaulats, i un d'ells m'ha demanat que m'apropés per tastar un licor. En tenia dos de diferents en unes ampolletes de plàstic, i me'ls ha fet tastar els dos. He entès que era licor que es feia allà mateix, i venia a ser un aiguardent local. Hem compartit beure i quatre paraules, que gràcies a l'ajuda d'un bolígraf i un paper, ens hem acabat entenent més o menys. Vaja, li he explicat d'on venia i la ruta que havia fet fins aleshores.

Després de fotrem el parell de xarrups de licor, he anat cap a la pagoda a veure que carai hi feien, perquè se sentia cantar i música. He vist que hi havia tot de dones assegudes atentes al que feia i deia una altra dona just davant l'altar. Aquesta anava vestida amb un vestit vermell i una corona del mateix color, i l'acompanyaven quatre dones que vindrien a fer la tasca dels escolanets de l'església catòlica. Les dones, quan m'han vist que m'apropava m'han convidat a seure amb elles i gaudir de la cerimònia. Tot i que no entenia ben bé que carai passava, he vist que apropaven a un parell de nens petits al darrera de la sacerdotessa i aquesta feia un ritual amb uns palets d'encens encarant-los ara cap als nens, ara cap a l'altar. Una mena de bateig budista?



La de vermell del mig, feia les funcions de sacerdotessa.

La tornada cap a Lao Cai s'ha fet una mica llarga i feixuga després de tants quilòmetres i amb un sol de justícia. Per sort vaig ben tapat de dalt a baix. Bé, excepte un centímetre de canell on no m'arriba la jaqueta que em vaig comprar a HCM, que se m'està posant moreno paleta. Al final del dia hauré fet prop de 130 km., però no d'autopista precisament.

Dia 19: Lao Cai - Sapa - Lao Cai.

A la cascada de Thin Yeu, a uns 12 km. de Sapa.

Una de dues, o em canvio de càmera de fer fotos, o em trec les ulleres quan visiti llocs interessants i vegi coses interessant. No pot ser que m'emocioni veient un espectacle natural i humà de primer ordre, comenci a disparar fotos per gastar cinc carrets dels antics, i després em miri les fotos a la pantalla del mini-portàtil i que tot el que hi veig no s'assembli gens al que han vist els meus ulls. Provaré primer amb la primera opció...

Ahir us explicava que per la nit agafava un tren cap a Lao Cai, al nord-oest del país, la zona muntanyosa, i amb més tribus de tot el Vietnam. Doncs bé, perquè us feu una nova idea de les maneres d'actuar d'alguns vietnamites espavilats (en els sentit literal de la paraula), us explicaré l'anècdota del moto-taxista que em va dur fins l'estació de trens: sortia jo del hostel tot xino-xano en direcció a l'estació, sent conscient que en segons escassos algun moto-taxista cridaria la meva atenció per saber "where you go?", o "where you come from?", o "you need something?", i efectivament vaig dir-li que anava cap a agafar un tren. Em va oferir portar-m'hi i li vaig demanar preu. 50.000 dongs em diu. Li responc que per 20.000 d'acord i es fa l'ofès. Tranquil paio, no passa res. No cal que em portis que tinc cames (i ja trobaré algú altre que ho voldrà fer...). Segueixo caminant i als cinc segons apareix el col·lega del que no m'havia volgut portar i em diu que pugi a la seva moto.

Arribem a l'estació i li trec un bitllet de 50.000 perquè no tenia menys solt. Obra la seva cartera i em treu un bitllet de 20.000 de canvi i me'l quedo mirant com fent-li entendre que faltava quelcom. Em diu que no té canvi, com dient que no em vindrà de 10.000 dongs. Li dic que no pateixi que ja vaig jo a buscar canvi a algun lloc proper. El tiu es posa insistent amb lo de quedar-se amb 30.000, i jo més insistent encara en anar a per canvi, que no és tan difícil. Al cap d'un minut de discussió, màgicament, apareix un altre bitllet de 10.000 dongs de la seva cartera, que potser no devia haver vist abans... hahahahaha. (va home va! Als catalans amb aquestes...)

Ah! La del tren, tampoc està malament. Quan estava a la meva llitera superior, en un vago de dues lliteres de tres llits a cada banda, el paio del davant al mig, se'm dirigeix de forma ostensible mentre jo mirava un capítol de Homeland amb el portàtil. Em trec els auriculars i l'escolto, però resulta que em parla en vietnamita. Li entenc un "wheryufron" i responc que de Barcelona (Catalunya encara els despista més). Entra un altre col·lega vietnamita al vagó i parlen entre ells, després novament amb mi, en vietnamita. Els faig la típica cara de "no pillo no papa, paios", i tot i així encara insisteixen. Provo amb el vell recurs del futbol, i sembla que ho pillen (ja sabeu, Barcelona - Messi - football). Continuen insistint una estona amb el vietnamita, però finalment se n'adonen que per molt que repeteixin les coses i insisteixin, tampoc entendré res de res. M'acomiado amb un gest facial i em torno a col·locar els auriculars per tornar al que feia.

Dones d'una tribu de les muntanyes del nord, a Sapa.

Trobar hotel a Lao Cai no ha estat difícil. Es concentren majoritàriament a la zona de l'estació del tren, i després de visitar-ne tres, m'he acabat decidint pel segon. Una "catxo" habitació amb tres llits, que té tot el que necessito. Un cop lligat l'allotjament per tres nits, he sortit a provar sort per llogar una moto. He preguntat al mateix hotel on estic però no en llogaven. M'han enviat al del costat, però ja ho havia preguntat quan buscava habitació, i el "capullu" a qui li vaig preguntar em va dir alguna cosa així com 50 dòlars (devien ser 15 ara que ho penso...). Bé, en tot cas, al final he aconseguit una moto per 500.000 dongs els tres dies que estaré per aquí. Una mica més car que als altres llocs, però no tant, i més tenint en compte que realment aquesta no és una ciutat turística. Solament de pas, per la gent que ve de Hanoi a les muntanyes del nord.

Pilar de dos amb nen enxaneta i búfal d'aigua de baix.

Sense descansar gaire, m'he preparat per començar a visitar la zona, i ho he fet triant la banda de Sapa, que està al sud-est de Lao Cai, a uns 38 km. Per arribar s'ha de fer un port de muntanya i pel camí vas divisant tot de camps d'arròs, un riu, zones boscoses, i verd per tot arreu. Potser he hagut de parar quinze cops per fer fotos abans d'arribar a Sapa... No he parat en arribar a Sapa, si no que he continuat fins a una zona de cascades i un port de muntanya amb vistes espectaculars.

Pel que fa al poble de Sapa (36.000 habitants), he vist que es tracta d'un lloc bàsicament turístic, però bastant més relaxat que en ciutats de grans concentracions. És un lloc ideal per fer trekkings, i quedar-te encisat amb les diverses ètnies que l'habiten. Pels carrers d'aquest poble ja et pots fer una idea amb els homes i les dones (sobretot) que venen a vendre artesania, o aliments. La veritat es que no es fan gaire pesats, o com a mínim això és el que m'ha semblat en l'estoneta que he estat per allà.

Molt a prop de Sapa hi ha una petita vila, Cat Cat, habitada per gent d'una d'aquestes tribus, i he anat a visitar-la. M'ha fet una mica de pena veure que ho tenien muntat totalment com una atracció turística (fins i tot m'han cobrat per entrar), i hi havia un recorregut establert que et feia passar per uns carrerons plens de comerciants del poble venent, bàsicament, artesania. I, com no, les típiques criatures amb polseretes i algun altre cosa, massa insistents. Fent aquella mena de súplica reiterada amb veu de llàstima. Ai, aquestes coses em fan pensar en lo perniciós del turisme a gran escala.   

Qualsevol comença una guerra contra els vietnamites...

Bé, com a mínim, m'ha agradat veure que no tots els menors es dedicaven a la venta ambulant, si no que molts jugaven i es passejaven lliurament sense el control de ningú, ni disfressats per l'ocasió. Com podeu comprovar, fins i tot me n'he trobat a un carregant una eina del camp, que quan li he fet una ganyota respecte a l'eina, m'ha respost amb un "amago" d'atac. No he insistit en l'apropament gestual.

Realment, la foto fa molt poca justícia a la panoràmica.

La baixada de tornada cap a Lao Cai ha estat fins i tot millor que la pujada, ja que brillava més el sol, i baixava per la banda que donava a l'interior de la vall. M'he adonat que quan vaig sobre la moto i estic eufòric, acostumo a cantar cançons d'eufòria: dels Queen (l'ópera típica del "oh Mamma Mia", el Bohemian Rapsody), dels Fabulosos Cadillacs (Straberry fields forever), el Serrat, los Chunguitos o Los Chichos... i del Llach (Que feliç era mare). Cap de complerta, evidentment, ja que la meva memòria solament dóna per retenir alguns trossets de moltes cançons.

Ah! avui he tingut el segon contacte en tot el viatge amb uns catalans. Al final de la visita al poblat indígena, he sentit a una parella que xerraven en català. M'han dit que venien de Vic. La dona m'ha explicat una teoria seva, segons la qual, els espanyols acostumen a fer viatges organitzats en grup, i en canvi catalans i bascos som més d'anar per lliure, i en petit grup. Doncs, mira que et dic, potser té raó...

També he de dir, que gràcies a que cada cop es veuen més samarretes del Barça amb els colors de la senyera per aquí també, em sento una mica més a prop dels meus...

Veieu el que passa per no deixar avançar a un català en moto?

Dia 18: Mercats de Hanoi, i tren nocturn cap a Lao Cai.

Paisatge habitual als carrers de Hanoi.

Avui era un dia propici per mandrejar i no estressar-me gaire amb visites. Pel matí, després d'esmorzar un parell de donuts una mica ressecs i un cafè amb llet dels que es fan aquí, és a dir, carregats, i de prendre unes quantes fotos des de la mateixa terrassa del local, m'he anat a descobrir el mercat principal de Hanoi, Dong Xuan, i a perdrem pels carrers adjacents sense cap objectiu concret.

Finalment si que m'he animat a buscar el carrer de les tendes de sabatilles i me n'he comprat unes pel que pugui passar a partir de demà a la zona muntanyosa del nord-oest. Em demanaven 650.000 dongs i els n'he ofert 300.000, i tot i que han intentat aconseguir alguna cosa més, han vist clar de seguida que no tenia cap intenció d'entrar al joc del regateig, i han acceptat l'únic preu que els he proposat. Estic convençut que si l'han acceptat vol dir que no han perdut calés.

Mercat de Dong Xuan (he preguntat pel Tenorio, però ningú el coneixia...) 

Rondant pel casc antic m'he trobat a aquest parell que feien una partida d'aquest joc de taulell barreja d'escacs i dames. He intentat trobar una lògica als moviments de les fitxes en el taulell, però m'ha estat impossible. De sobte movien lateralment, com en horitzontal, com diagonal; de sobte passaven per sobre d'una fitxa del contrari, com es quedaven just al en front... A més, malauradament no l'he pogut veure acabada, ja que un dels rivals s'ha hagut d'aixecar per ajudar a fer una descarrega de material d'una camioneta, i el que l'ha substituït, un jove aparcador de motos, també ho ha acabat deixant abans d'hora.

Joc popular al Vietnam, que no he acabat d'entendre.

Abans de tornar al hostel a relaxar-me i esperar l'hora de marxar, tot llegint, cercant informació per internet dels propers destins, i navegant d'una web a una altra, he parat a dinar a un dels característics tuguris locals un plat del tradicional Pho amb pollastre. Com no, acompanyat de la birra local, la Bia Hanoi. I encara abans d'entrar al hostel m'he trobat un local proper que feien "happy hour" de massatges i per 150.000 dongs he entrat a fer-me'n un de peus, que feia temps que no provava. El local es veia força professional, i de fet, la noia s'ho ha "currat" d'allò més bé, prement el just i necessari en tot moment.

Sala d'estar del hostel, on hi he passat unes quantes hores abans d'agafar el tren.

I bé, així s'ha acabat la jornada abans d'anar cap a l'estació de trens per marxar cap a Lao Cai, ciutat fronterera amb la Xina a la banda nord-oest. Ja veurem com anirà el trajecte, perquè només vaig poder aconseguir llitera "dura", i són prop de 10 hores si no vaig errat.

Primer massatge de peus al Vietnam. No serà l'últim crec.