Si fabriques Goma-2, portes Raventós!!

Genial paròdia del Polònia de la lamentable entrada de la Guàrdia Civil a la casa d'un dels membres del CDR detingut i, finalment, empresonat. He estat a punt de penjar directament el vídeo original que ja fa bastant riure (si no fos perquè l'assumpte és prou penós i indignant), però he preferit posar la paròdia ja que aquesta sí que està feta per fer riure. Amb l'original venen ganes de plorar i de fer coses molt pitjors. No hi ha paraules per descriure la ràbia, la impotència, l'odi acumulat...

El "temazo" del dimecres. Negu Gorriak - "Radio Rahim".

Una temazo més de la sèrie dedicada al gran Íñigo Muguruza. Avui un clàssic dels Negu Gorriak, de fet el seu primer single, aparegut l'any 1990. Després també va ser inclòs en el primer àlbum de la banda de títol "Negu Gorriak". Aquest tema conté moltes influències del rap nord-americà dels Public Enemy i la lletra gira al voltant d'un dels personatges de la pel·lícula d'Spike Lee "Do the right thing". Bon metal-rap com a carta de presentació d'un dels grups cabdals de la música alternativa i combativa basca.

L'Estat incrementa el nivell de repressió abans que es faci pública la sentència.

Aquest matí els cossos de repressió de l'estat feixista espanyol han detingut per ordre judicial nou membres de CDRs com a presumptes integrants d'un "grup terrorista secessionista català". Algú ha vist els atemptats? Han aparegut explosius? (Bé, això si cal ja s'encarreguen ells mateixos de que apareguin...) Té pinta que se'ls deté igual que van detenir la Tamara Carrasco a qui van tenir gairebé un parell d'anys confinada al seu poble per acabar absolent-la al judici.

La repressió és una de les armes més efectives, tot i que no única, que té l'estat per fer mal al moviment independentista i a més els encanta practicar-la com a bons hereus del franquisme. A més a més tenen entretinguts els seus cossos repressius que necessiten gresca per no avorrir-se, i contra 4 catalanets cumbes és molt fàcil fer-se el dur i el milhomes. Ja me'ls imagino entrant ben uniformats i armats fins les orelles a la casa dels pobres innocents que devien flipar (per no dir un altre verb) amb l'escena.

No sé quanta repressió es capaç d'aguantar el poble català. De fet, és un fet al qual molts no estem acostumats perquè no l'hem viscut de prop, tot i que alguns independentistes catalans la van patir i de manera bastant brutal a finals dels 80's i principis dels 90's. L'estat no s'està de res quan es tracta de defensar la unitat de la pàtria, i ja ens podem anar calçant perquè li pot tocar el rebre a qualsevol independentista que vulgui anar més enllà de les manifestacions de l'11S, o dels cants per la llibertat. Recordeu la Tamara: per una careta i un xiulet...

El capitalisme mata el planeta.

Aquests dies estem sentint a parlar molt de les marxes del "Fridays for future", encapçalades per joves d'arreu del planeta, o de múltiples jornades de conscienciació al voltant de la necessitat de cuidar el medi ambient, o encara més greu, l'emergència climàtica que es propugna en algunes ciutats o estats arreu del món. No fa gaire, ens posàvem les mans al cap pels incendis provocats a la selva amaçònica brasilera, i de tant en tant ens corprèn veure imatges a través dels mitjans d'illes immenses de plàstics i brossa enmig dels oceans.

I sabeu què? Que la terra ja fa temps que ens l'estem carregant. En els darrers 50 anys segurament molt més que en els anteriors 50.000, o més, i hi ha un únic responsable de tot plegat, que s'anomena Capitalisme. Mentre aquest sistema socioeconòmic dicti les regles no hi haurà volta enrere. Per al sistema capitalista l'únic objectiu és incrementar els guanys a tota costa, i això implica explotar el planeta mentre doni fruits. Les conseqüències? Ja les patiran en el futur, de moment no passa res...

No concebo la defensa del medi ambient sense la lluita contra el capitalisme. Haurien d'anar estretament lligats. I igual que en el tema del reciclatge cada petit gest és important, en la defensa del planeta també cal que tothom (o gairebé tothom) prengui consciència i deixi de fer moltes coses (consumir, viatjar, moure's en vehicles...) i de viure al ritme que ho fa actualment. Abans que sigui massa tard.

Mundial de rugbi del Japó: comença l'espectacle!

Japonesos i russos han estrenat el mundial de rugbi 2019.

Avui ha arrencat al Japó el 9è mundial de rugbi, que s'allargarà fins el 2 de novembre. Hi participen 20 seleccions (8 europees, 5 oceàniques, 4 americanes, 2 africanes, i 1 asiàtica) repartits en quatre grups de cinc equips. El tret de sortida l'han donat les seleccions amfitriona i russa, amb victòria per als primers per 30 a 10.

Segons els experts, el principal favorit per endur-se el títol és la llegendària selecció de Nova Zelanda vencedora de les dues darreres edicions (2011 i 2015), tot i que també apareixen en totes les travesses les seleccions d'Anglaterra, Sud-Àfrica, Irlanda i Gales.

Jo com de costum, seguiré amb especial atenció als verds irlandesos, que em van robar el cor fa 20 anys quan vivia a Dublin i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls jugar com a locals a l'històric estadi de Lansdowne Road, contra un altre selecció de les fortes, Austràlia. Aquell mundial també vaig poder veure en directe un emocionant i vibrant França-Argentina dels quarts de final. al mateix estadi. Recordo que vam haver de córrer amb el company de pis, perquè vam veure com cantaven els himnes per la tele, perquè aquell dia havien canviat l'hora i ens vam empanar de debò. Per sort no érem massa lluny i corrent vam trigar uns quinze minuts.

Corpus de sang.

Antonio Estruch, 1907, Corpus de sang (Els segadors).

Barcelona s'havia convertit en una ciutat caòtica, violenta i plena d'indesitjables malfactors, brètols i xoriços que es dedicaven a crear el pànic entre els barcelonins de bé. Els carrers es buidaven en seguida que el sol es ponia, i els bars i tavernes tancaven les portes més d'hora de l'habitual per no atreure tota aquesta púrria viciosa i despietada.

Malgrat que les autoritats locals havien decidit combatre la creixent criminalitat, tot sovint es veien desbordats per la gran quantitat de malfactors a qui havien de fer front. En alguna ocasió s'havien produit topades entre els cosos de seguretat i grups de delinqüents organitzats que superaven en nombre als primers, i fins i tot en armament: navalles, ganivets, falçs, catanes i fins i tot algun arcabús eren les armes habituals d'aquests éssers sanguinaris i sense escrúpols.

Alguns pobres viatgers que arribaven a Barcelona desconeixent el fenòmen s'havien trobat rodejats per hordes d'aquests energumens que els prenien fins la camisa, i si es descuidaven, la vida i tot. Especialment greu va ser el cas d'un jove venecià de 24 anys que va arribar a Barcelona a bord d'un veler en ruta a les índies, i que va baixar a terra per comprar tabac per a la pipa, amb l'infortuni de topar-se amb  un d'aquests grups criminals, que li van pispar ttotes les possessions que duia a sobre, i li van clavar un punyal d'uns vint centímetres de fulla per la cuixa, requerint una intervenció quirúrgica de més de sis hores, i prop de 50 punts de sutura.

Davant d'aquests fets tan lamentables, el conseller de seguretat de Barcelona s'havia  vist forçat a donar la cara públicament per donar explicacions i garantir a la ciutadania que el govern local posaria fil a l'agulla per acabar amb la delinqüència i amb la impunitat d'aquella colla de brètols. 

I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de setembre.

El "temazo" del dimecres. Joxe Ripiau - "Errege-moffin".

Vull dedicar una sèrie de "temazos" musicals al gran Íñigo Muguruza, un dels meus referents musicals des d'adolescent, des de Kortatu, fins a Negu Gorriak, passant pels grans Joxe Ripiau que avui us presento, que va morir la passada setmana després d'una llarga malaltia. Aquest Errege-moffin, dels meus temes preferits dels Joxe Ripiau, i que em feien ballar embogit en els varis concerts que vaig tenir oportunitat de presenciar en directe, era inclòs a l'àlbum "Paradisu Zinema" de l'any 1998. 

El grup es va formar l'any 1996, i van gravar 4 àlbums, fins la seva disolució l'any 2001. El seu estil musical era una barreja de ritmes llatins amb ska, reggae o raggamuffin, i lletres en basc. Entre els 4 membres de la banda hi havia el germà gran de l'Íñigo, el Javier, que tocava l'acordió. Completaven el grup l'Asier Ituarte al trombó, i Sergio Ordóñez al bombo i el güiro.

El vídeo el van gravar en una actuació al Mercat de la Música Viva de Vic el 16 de setembre del 2000. No recordo si jo hi era. Molt probablement sí, perquè intentava no perdre'm cap concert en aquella època, i coincideix que aquell any els vam tenir a Terrassa tocant per als Minyons a la pista de l'SFERIC, al mes de maig.