Escurçó negre.

Rowan Atkinson, Tony Robinson i Tim McInnery, protagonistes de BlackAdder II, 1986.

- Bàldric, vols deixar de posar cara de peix bullit? Aquesta foto la veuran milions de persones, ho entens?

- Senyor, es que aquesta és la meva cara. No sé posar-ne una altra.

- Déu del cel. Doncs intenta somriure almenys. Pots intentar-ho això?

- Però senyor, és que no estic content jo. Avui encara no he fet ni un mos i som ja prop del migdia.

- Si no has menjat ha estat perquè no has volgut maleït desagraït. Bé que t'he deixat les restes del meu esmorzar.

- Però senyor, només m'ha deixat les engrunes del seu entrepà i la pell del fuet, i de fet, se m'ha avançat el gos.

- Valga'm déu, fins i tot el gos és més llest que tu!

- Sí senyor, té vostè un gos molt intel·ligent. Em donarà alguna cosa per menjar després del retrat?

- Quin retrat capsigrany? Què no veus que estic fent un "selfie" amb el mòbil?

-  Porta vostè una espasa molt estranya senyor.

- Espasa? No veus que és el pal del selfies? Gamarús! Encara no t'has adonat que estem al segle 21?

- Senyor, jo no entenc de números...

- Au, feta. Ves a escampar la boira una estona, i si pot ser no tornis fins al nadal.

- Senyor, però si acabem de celebrar les festes.

- Doncs per això mateix Bàldric.



... i aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

Com el Merlí.

El Merlí amb els seus alumnes de l'institut.

Ahir, a l'escola vam celebrar un acte on hi havia els pares convidats, i em vaig assabentar que algunes mares del meu grup de 3r ja m'han batejat com a Merlí. En honor a la veritat, no m'he mirat ni un capítol d'aquesta reconeguda sèrie, que fins i tot s'ha popularitzat a països com l'Argentina on em comentaven que la miraven en català. Tanmateix, vaig entendre que m'anomenaven així perquè s'adonen que sóc un mestre que fa les coses de diferent manera, i que els alumnes també perceben que no sóc un mestre com els que han tingut fins ara. Bé, de fet, sóc el primer mestre tutor home que tenen els meus alumnes des que van començar a P3...

La meva missió principal com a mestre és aconseguir que els alumnes s'hi trobin bé a l'aula i a l'escola, i que vinguin contents. A partir d'aquí, que aprenguin més o menys, més o menys ràpid, ja no és una qüestió que depengui exclusivament de mi. Bé, de fet, en ocasions em plantejo si aprenen malgrat jo. En tot cas, tinc clar que és més fàcil aprendre coses quan un es troba emocionalment estable i equilibrat, si té una bona autoestima, si està ben integrat al grup, si no percep que l'estàs avaluant contínuament i per tot, etc.

M'agrada pensar que els pares estan contents amb la meva feina, malgrat se surti un xic dels cànons habituals. Bé, ja veurem com acaba la història al mes de juny...

Límit 48 hores.

Jordi Cuixart a la sortida de Lledoners (Foto: Pau Venteo).

Ahir, el govern col·laboracionista català va permetre la sortida per 48 hores de la presó de Lledoners del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que porta dos anys i tres mesos entre reixes, i li han aplicat el segon grau per tal que comenci a "gaudir" dels beneficis penitenciaris que la llei (espanyola) permet.

Lamentablement, em recorda el títol d'aquella pel·lícula dels anys 80, amb Nick Nolte i Eddie Murphy, on un pres rebia un permís de 48 hores per ajudar un policia a cercar uns criminals.

Suposo que tant per al Jordi com per a la seva família, aquestes 48 hores seran molt apreciades després de tants mesos tancat, però com a poble, no podem celebrar aquesta ignomínia.

En Noah, un paio que porta 20 anys seguits fent-se selfies cada dia.

Interessant experiment el d'aquest fotògraf nova yorkès de 39 anys, que va començar a fer-se autoretrats l'any 2000, i que se n'ha continuat fent cada dia durant aquests vint anys. Diuen que solament s'ha deixat de fer la foto 27 dies en tots aquests anys, i que unes quantes fotos se li van perdre quan se li va fer malbé el disc dur d'un ordinador. Genial.

El "temazo" del dimecres. Sangtraït - "Imqui-Missió".

El passat 3 d'aquest mes moria a Figueres, d'un infart de miocardi, el bateria del mític grup heavy metal català Sangtraït (que van deixar els escenaris l'any 2002), Martín Rodríguez, nascut a Huelva l'any 1955. Els que vam ser fans del grup de l'Empordà, vam rebre la notícia amb tristesa i melangia. Malauradament ja mai tornarem a veure els Sangtraït amb la formació històrica. No recordo quin any els vaig veure per darrera vegada. El què sí que recordo és l'actuació del Martín i el cantant, el Quim Mandado, al Centre Cultural de Terrassa amb la banda Los Guardians del Pont, acompanyats d'una petita orquestra de corda, on van recuperar un bon grapat dels mítics Sangtraït. Grans.

Adéu Valverde, hola Setién.

Presentació del nou tècnic del FC Barcelona aquesta tarda.

Després de l'eliminació a mans de l'Atlético de Madrid a les semifinals de la Supercopa d'Espanya el passat dijous, els dirigents del Barça van començar a moure's per substituir al tècnic de les dues darreres temporades, Ernesto Valverde. Reconec que, personalment, i diria que per a la majoria dels aficionats culés, aquest canvi sobtat ha estat del tot inesperat. Si s'hagués fet al final de la darrera campanya, o al final d'aquesta, o fins i tot després d'alguna patacada major el que restava d'aquesta temporada, hagués estat molt més comprensible. En canvi, que es faci ara, de pressa i corrent, pel fet d'haver quedat eliminats a la Supercopa, doncs no sé, sembla un xic precipitat.

En tot cas, no podem negar que hi havia un bon gruix d'aficionats que criticaven constantment a Valverde i el joc que oferia l'equip. Molts encara viuen del Barça gloriós de Guardiola, o dels darrers anys, quan hi havia futbolistes com Xavi, Iniesta, Puyol, Álves, etc., i voldrien veure el Barça jugant com aleshores, i sobretot, guanyant com aleshores. Feina complicada. Li desitjo tota la sort del món al Quique Setien. D'entrada, reconec que m'agrada el seu estil atrevit de futbol, que ha demostrat a clubs com el Las Palmas o el Betis. Tan de bon aconsegueixi conjuntar l'estol de figures que té, i les motivi per continuar guanyant títols i,s sobretot, continuar esforçant-se al màxim. Tasca complicada amb tant de veterà que ho ha guanyat tot...

Que es fotin!

Comín i Puigdemont a la sessió del Parlament europeu d'aquesta tarda, a Estrasburg.

Sabeu, aquelles ocasions que només et surten improperis de la boca i ganes de fotre una bona botifarra a l'enemic? Doncs avui és un d'aquells dies. Finalment, Puigdemont i Comín han accedit al Parlament europeu com a diputats amb tots els ets i uts. Una puntada a l'estòmac dels ultraespanyolistes més cavernícoles i demofòbics. Foteu-vos!