Mor Josep Maria Espinàs.

 

Ahir ens vam assabentar de la mort de l'escriptor català Josep Maria Espinàs als 95 anys. D'entre les seves diverses facetes, destacà com a cronista de viatges, articulista a premsa, novel·lista, o cofundador del grup d'Els Setze Jutges. Va rebre un bon grapat de reconeixements a la seva obra.

Tanmateix, per a molts culers, l'Espinàs sempre serà recordat, sobretot sobretot, per ser (co)autor, juntament amb Jaume Picas, de l'himne del club, l'any 1974, amb motiu del 75è aniversari del club. Una de les composicions en català més conegudes arreu del món, i que molts infants catalans aprenen molt abans, com qui diu, de saber parlar.

DEP

Tot el camp
és un clam
som la gent blau-grana.
Tant se val d’on venim
si del sud o del nord
ara estem d’acord, estem d’acord,
una bandera ens agermana.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!

Jugadors
Seguidors
tots units fem força.
Són molts anys plens d’afanys,
són molts gols que hem cridat
i s’ha demostrat, s’ha demostrat,
que mai ningú no ens podrà tòrcer.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!

Mori el mal govern.

 

No sé si es pot caure més baix del que ha caigut el govern d'ERC en la negociació dels pressupostos de la Generalitat amb el PSC (PSOE dels GAL, el 155, l'"A por ellos", i les manifestacions al costat de VOX). Contemplen la construcció del casino Hard Rock Cafe a la Costa Daurada, l'ampliació del ja explotadíssim aeroport de BCN, l'acabament del IV Cinturó que destrossa territori natural i agrícola, i un bon grapat de merdes més gens esquerranoses, si no tot el contrari. Uns pressupostos que, molt probablement i malaurada, signarien també els de Junts, que ara no governen. 

Si la gent que va votar ERC ho va fer pensant que eren un partit d'esquerres, deuen haver quedat ben decebuts. Jo ja fa temps que els vaig veure el llautó (els docents i els sanitaris ho constatem també des de fa anys), i espero que molts més se n'adonin abans de tornar a votar i els enviïn a la paperera de la història.

El "temasu" del dimecres. Oques Grasses - "Cara de cul".

 

Si fa unes setmanes era el grup de Gandia Zoo, cantant en valencià, qui omplia el Palau Sant Jordi amb més de 15.000 persones, el passat cap de setmana els osonencs Oques Grasses van ser capaços de superar aquest registre, amb més de 18.000 espectadors. Una fita per a la música en català que demostra que la nostra llengua també pot aplegar multituds i ser un bon negoci.

Personalment, prefereixo els concerts en petit comitè, i amb preus més populars, però cal celebrar la fita, pel que representa per a la nostra llengua. 

Primera calçotada de l'any.

 

Ahir vam celebrar la primera calçotada de l'any a l'hort de l'avi de Viladecavalls. En un dia força fred, que el sol va mitigar mentre va ser present, vam gaudir d'una d'aquelles jornades d'excessos gastronòmics, etílics, i verbals. Bona companyia, bona teca, beguda de sobres, i molta tertúlia. Què més es pot demanar? Bé, sí, un foc a terra i una rotllana de cadires al voltant per fer-ho encara més especial.

Ai la censura!

 

Ha tornat a passar.I aquest cop a "la nostra", TV3. Un altre humorista, en aquest cas Manel Vidal, col·laborador del late night Zona Franca, que pateix l'ira dels censors arrel d'un gag on relacionava el PSC amb un partit de dretes fent servir el símbol nazi de l'esvàstica. El grafisme il·lustrava el comentari humorístic del Manel, per mostrar de forma exagerada que els projectes polítics del PSC (casinos, carreteres que destrueixen el territori, ampliacions d'aeroports en una ciutat ja sobreexplotada de turisme...) estan ben allunyats dels postulats progressistes.

Avui ha sortit el director de TV3 a confirmar que el cessament havia estat decisió personal seva, tot i que tothom sap, o intueix, que ha pres la decisió per pressions polítiques del govern, que a la vegada han rebut pressions per a l'aprovació dels pressupostos per part de dirigents del partit afectat, el PSC.

Ai la censura, valga'm déu quina tortura!

El "temasu del dimecres". Kaos Urbano - "Como Cantona".

 

Avui es compleixen 25 anys de la històrica puntada de peu del jugador francès del Manchester United a un aficionat racista i feixista que va insultar-lo des de la grada durant un partit a Selhurst Park, l'estadi del Crystal Palace. Aquella puntada li va suposar a Cantona una sanció de 9 mesos d'inhabilitació. Tanmateix, anys després Cantona encara afirmava que aquella puntada a un feixista era el millor que havia fet en la seva carrera com a futbolista.

El grup d'Alcobendas Kaos Urbano li va dedicar aquesta cançó punk-oi.

Cosificació i hipersexualització de menors als Gaudí.

 

Malgrat que em considero força cinèfil, mai m'han interessat gaire les gales de cinema. Tant se me'n fot si l'acadèmia tal o qual considera quins són els millors professionals del ram, o les millors pel·lícules. Sé que en la majoria dels concursos no sempre s'enduen els premis els millors, ja que hi ha força interessos amagats en la indústria.

Més enllà d'això, com que aquest cap de setmana es va celebrar l'entrega dels premis Gaudí del cinema català (bé, català i castellà), és inevitable no assabentar-se de premis i premiats ja sigui pels mitjans o per les xarxes socials.

I la meva entrada va relacionada amb  la merda de valors que transmet la gala a l'audiència. El glamour, la cosificació de les dones, la hipersexualització de menors... Cal que una nena de 14 anys (la guanyadora del premi a la millor intèrpret revelació, Carla Quílez) llueixi un modelet amb un escot que li arriba gairebé al melic deixant al descobert una bona part de la zona dels pits? Cal que la classe política dirigent catalana assisteixi a la gala amb uns modelets que més aviat semblaven disfresses, de les que prefereixo no saber el preu?

El veig un món tan allunyat al meu que em fa basarda només veure'l, i per això l'evito.