El català de l'any.

Aquests dies, "El Periódico de Cataluña" està portant a terme la votació popular per escollir "el català de l'any" 2010. En aquests moments, i fins al 20 de maig, queden deu candidats amb opcions a endur-se la distinció, i el dia 24 es donarà a conèixer el guanyador final de la tria. Entre els deu candidats finalistes, hi apareixen quatre esportistes (Xavi Hernández, Andres Iniesta, Mireia Belmonte i David Miret), dos escriptors (Emili Teixidor i Maite Carranza), tres artistes (Montserrat Caballé, Ana Lizarán i Els Amics de les Arts), i un metge (el doctor Joan Pera Barret).

De la llista dels Top 10 finalistes es pot arribar a la conclusió que Catalunya és un país amant de l'esport, l'art i les lletres. Bé, de la primera activitat n'estic convençut, i només cal veure com es posen els bars cada cop que juga el Barça en canals de pagament. Pel que fa la segona, no n'estic tant convençut, tot i que és cert que hi ha un bon grapat de gent que va als teatres, als museus (encara que sigui de manera obligada amb l'escola) o al cinema (tot i que no sé si se'l pot incloure dins del sector de l'art). I pel que fa a la tercera, és cert que a Catalunya es venen molts llibres (sobretot per la diada de Sant Jordi, quasi per obligació també), però una cosa és que es venguin, i l'altra que es llegeixin...

Per altra banda, també es podria arribar a la conclusió, que els catalans no ens interessem per res, més enllà de l'esport, l'art, o les lletres. Com és que no hi apareixen polítics, arquitectes, industrials, empresaris, mestres, sindicalistes, perruquers o cooperants en el llistat? Potser no hi ha prou massa votant per a aquests? Pot guanyar algú sense apareixer sovint a la tele o a la premsa escrita?

També cal destacar la presència entre els primers classificats d'un cap de colla casteller. En David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, no destaca per ser un personatge especialment mediàtic en comparació amb la resta dels candidats. Tot i així, sembla ser que hi ha un bon grapat de catalans (suposo que majoritàriament per terres del Penedès) que considera que el David mereix ser considerat "El català de l'any". Personalment, no entenc els premis individuals dins d'una activitat tan col·lectiva com són els castells. De fet, els castells ja van rebre enguany una important distinció amb el Patrimoni Immaterial de l'Unesco, i anteriorment unes quantes colles havien estat distingides amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat. És més, posats a distingir castellers, jo hagués proposat, per exemple, al Falcato de Minyons, per ser fundador d'una de les colles que més ha revolucionat el món dels castells, i que l'any 1998, en menys de dues dècades d'activitat castellera portava als Minyons a assolir els més grans castells mai vistos (3d10fm i 4d9net).

Entenc que els d'El Periódico hagin volgut fer un reconeixement a les colles castelleres amb el nomenament del David Miret per català de l'any, però no hi trobo gaire sentit  als reconeixements personals dins del món casteller. I per altra banda, sembla evident que una votació popular a través d'internet i d'SMS pot ser qualsevol cosa menys justa. Quants fans poden tenir els "Amics de les Arts" o Xavi? I el Doctor Joan Pera Barret? Quants castellers de Vilafranca deuen estar enviant missatges a hores d'ara? Diuen que a l'Ajuntament de Vilafranca ha pujat la factura de mòbil el darrer mes un 88%...

Porto.

Aquestes vacances de setmana santa he visitat la localitat portuguesa de Porto, a l'extrem nordoest del país, molt a prop de la ciutat espanyola de Vigo. Té un gran encant aquesta ciutat portuguesa, que viu oberta a l'oceà Atlàntic i dividida per les aigües del riu Duero, com podeu veure en la fotografia que il·lustra aquest article (a la dreta del bloc trobareu un recull de fotogragies més extens d'algunes coses que m'han semblat interessants d'aquesta ciutat).

La veritat és que quan arribes a l'aeroport de Porto, i fins i tot, quan agafes el metro que t'ha de dur al centre de la ciutat, tens la sensació d'estar en una capital europea de primer nivell, i amb res a envejar a qualsevol altre ciutat espanyola per posar un exemple. Però un cop surts de l'estació de metro i comences a caminar pels carrers de la ciutat en direcció a l'hostal, comences a comprovar que no tot està al mateix nivell de modernitat que l'aeroport o el metro: et topes amb un tranvia d'estil antic, i acabes comprovant que és antic de debó; coixeges pels empinats carrers majoritàriament empedrats amb llambordes; veus munts de roba per secar penjant a les descuidades façanes de les cases; comproves que a molts bars i botigues encara no entenen de noves tecnologies i es fan els cartells a mà, com s'havien fet sempre; recordes les clàssiques "bodegues" o "tendetes" on et venien des d'un donut a un enciam, que han anat desapareixent per aquí, mentres proliferaven els Mercadonas, els Caprabos, els Lidls o els Dias;  sents l'olor de bacallà per arreu on vas, ja que a moltes botigues el tenen penjat en exposició a l'exterior...

Tot i que Porto no es destaqui per la seva modernitat i cosmopolitisme, val a dir que hi ha un munt de racons molt interessants i autèntics: un munt de petites esglésies amb el seu encant; uns quants cafès d'estil clàssic molt agradables; restaurants de cuina cassolana regentats per autèntics portuguesos de tota la vida que et fan plats típicament portuguesos; bars musicals ben curiosos on fer la copa i el cigarret (sí, sí, a Porto encara es pot fumar en espais tancats) i escoltar un bon concert o un Dj; un estadi de futbol amb capacitat per prop de 55.000 persones, que vibren amb els èxits de l'equip de la ciutat d'una manera molt intensa; i les populars bodegues de vi de Porto, a la vora del riu, que val la pena visitar i fer uns tastets...

El meu llibre de Sant Jordi.

Enguany, encara que lluny de casa amb motiu de les vacances de setmana santa, també he volgut mantenir la tradició d'autoregalar-me un llibre per Sant Jordi, i de pas també he mantingut la tradició de comprar-me un llibre d'algun autor de la zona visitada. En aquest cas, i ja que estic a Porto, a la llibreria que vaig anar em van recomanar aquesta novel.la del premi Nobel mort el juny de l'any passat, el portuguès José Saramago. Curiosament, quan a la depenenta de la llibreria li vaig presentar tres novel.les portugueses de diferents autors, no se n'havia llegit cap, però em va assegurar que aquesta era novel.la de capcelera a totes les escoles del país, i d'obligada lectura (potser la noia no havia acabat els estudis i per aquest motiu encara no l'havia llegida).

Ja he començat la lectura del llibre, tot i que han estat més aviat pocs els moments per la lectura anant amunt i avall cada dia. Sé que es tracta d'una novel.la històrica ambientada en el Portugal del segle XVIII i que al Saramago aquest li sobraven els punts i li faltaven comes per narrar els fets. És recomanable fer la lectura amb una bombona d'oxigen a prop. Sovint quan arribo a un punt, m'ha donat tanta informació que em costa recordar tot el que m'ha explicat. En tot cas, val a dir, que el que diu, ho diu amb molta gràcia.

Plou a Porto. Stop.

Merda de dia a Porto. Stop. Merda de partit de la copa del rei ahir. Stop. Encara no entenc com s'ho van fer els blancs per guanyar si només defensaven. Stop. Espero que a la Champions els tornem el cop. Stop. Finalment actuarem a la Plaça Vella a la Fira Modernista. Stop. Ja estic buscant la faixa verda i els calçotets del meu avi. Stop. Hauré de demanar el mocador de la Fira, ja que l'any passat em vaig saltar l'actuació. Stop. Que collons fa el David Miret de candidat a català de l'any? Stop. Per quan el Falcato? Stop. Recordo que l'any 98 vam descarregar els dos monstres (3d10fm i 4d9net) i no recordo cap distinció especial. Stop. No serà que els verds es saben moure molt bé als despatxos? Stop. Estic content. De moment encara no he vist cap processó de Setmana Santa. Stop. Visca el Barça i Visca Catalunya, avui més que mai! Stop.

El "temazo" del dimecres - Fado

Us deixo aquest fado portuguès de l'Amália Rodrigues. Espero en breu poder penjar algunes imatges de la ciutat de Porto, on estic passant uns dies de les vacances de setmana santa amb l'amic Ito de Valls. Ja us faré un resum quan torni del que he vist per aquí.

Acomplint objectius.

El passat dissabte es va jugar el primer dels quatre enfrontaments que han de disputar Barça i Madrid en poc més de vint dies. El resultat d'aquest enfrontament (1-1) va semblar satisfer als dos equips vista la reacció tant dels uns com dels altres després del partit. Els nostres perquè es manté la distància de punts a la lliga a manca de solament sis jornades i tenim el títol a tocar, i els altres perquè van sortir vius de l'enfrontament tot i haver jugat quaranta minuts amb un jugador menys, i havent hagut de remuntar un marcador desfavorable.

Aquest escenari ens ve de perles als culers de cara a la final de la copa del rei que es disputa aquest dimecres. Un Madrid embravit i confiat en les seves possibilitats és el millor que ens podia passar. D'haver guanyat al Bernabéu amb facilitat, la situació seria la contrària: la d'un Barça crescut i un Madrid tocat... i aquest és el pitjor escenari que podria desitjar el culer, ja que un Madrid ferit i teòricament inferior pot arribar a ser molt perillós.

Ens interessa trobar-nos amb un Madrid crescut, convençut de les seves possibilitats i capacitats. D'aquesta manera els jugadors blaugranes sortiran al camp del tot endollats i sense excessives confiances. Sabent que al davant tenen un rival molt perillós, i que tot i no jugar a res en concret, et pot fer mal de moltes maneres. El Madrid té grans individualitats que poden decidir un partit en una jugada. Sense anar més lluny, només cal analitzar el clàssic de l'altre dia al Bernabéu, i pensar que si el Madrid marca en alguna de les ocasions que va generar, es podria haver endut el partit, tot i que el Barça el va dominar la major part del temps i també va generar bones ocasions de gol.

El guió del partit del proper dimecres sembla clar, i no variarà gaire del que vam poder veure aquest dissabte passat. El Barça dominant el joc, el Madrid defensant-se i a la contra, llençant pilotes llargues perquè les reculli l'Adebayor i faci el que pugui, aprofitant les jugades a pilota parada i el joc aeri, i el Mourinho presionant al col·lectiu arbitral a veure si li fan cas i li piten a favor. Esperem que aquest dimecres l'àrbitre no s'equivoqui tant com el passat dissabte, i si ha de tornar a expulsar a un jugador blanc, ho faci sense dubtar, encara que el Mourinho es queixi sense raó.

Bé, dimecres més i millor, esperem. Cal confiar en aquest Barça i confiar que l'àrbitre no es deixi influir gaire per les queixes del pesat del Mourinho, que ja cansa molt. A veure si ho perden tot i se'l carreguen d'una vegada, perquè les seves formes comencen a ser insuportables.

100.000 a València.

Ahir vaig baixar a València juntament amb un bon grapat de terrassencs per donar suport als valencians en la seva croada contra els seus dirigents fatxes i anticatalanistes. Prop de 100.000 persones (segons els organitzadors) van recórrer els carrers de la ciutat de València clamant a favor de les emissions de TV3 al País Valencià, de la llengua i de la cultura catalanes. Al final de la marxa es va viure un dels moments més emotius de la jornada amb la tornada a l'escenari (un camió per ser més concret) de Lluis Llach, després de més de cinc anys d'inactivitat, per cantar unes cançons acompanyat pel piano.

Tot i que el recital, certament, va saber a poc, ja que només vam poder escoltar tres temes, va resultar un colofó excepcional a la jornada reivindicativa i de commemoració festiva de la diada del País Valencià (tot i que el dia de celebració oficiosa sigui el 25 d'abril).

Planyo als pobres valencians per haver de viure sota el govern dels peperos. Si tot sovint els catalans de Catalunya ens queixem perquè no se'ns respecten els nostres drets i llibertats a casa nostra, com ho han de viure els que se senten catalans al País Valencià...? quan la gent crida allò de "sense València, no hi ha independència", no puc deixar de pensar en la realitat d'aquell territori i com de difícil ho tenen. Potser que comencem a tocar de peus a terra i tractem d'avançar pel camí dels possibles en el llarg viatge cap a Itaca...

Els que sembla clar, és que tot i les dificultats, hi ha gent al País Valencià que no llença la tovallola i que continua reivindicant la cultura i la llengua catalana, i continua lluitant i clamant contra la corrupció i la privació de llibertats. Des d'entitats com l'ACPV (Acció Cultural del País Valencià), l'Escola Valenciana, la Federació de Societats Musicals, grups com Obrint Pas, Al Tall, o La Gossa Sorda, cantautors com Feliu Ventura o Pep Gimeno "El Botifarra", moxiganguers, dolçainers, etc., etc, es continua mantenint viva la flama de la catalanitat al País Valencià. La lluita continua!!