El futbol és "asín" (2). O com perdre una lliga.

Avui no em podia llevar. Després de veure el partit d'ahir del Barça contra el Madrid (veieu que he utilitzat la preposició "contra" en comptes de la més estètica i políticament correcte conjunció "i") de lliga, m'ha quedat un cos estrany com feia temps que no tenia. El sabor de la derrota que tenia pràcticament oblidat, ha tornat al meu interior, i el meu cap està treballant intensament per superar el tràfec. Afortunadament, venen molts pensaments i raonaments que m'estan ajudant força a recuperar-me. Alguns exemples:

El Barça no pot guanyar la lliga cada any, i algun any l'havia de perdre. La lliga aquest any estava molt difícil, i tot i que ahir el Barça hagués guanyat al Madrid, el títol continuaria depenent d'ells; Ahir el Madrid va guanyar al Camp Nou com un equip menor. Tancat al darrera i cercant les contres. Deixant que l'equip gran proposés i ataqués i esperant sorprendre amb alguna contra com faria un equip de la segona B en un enfrontament dels vuitens de final de la copa del rei; L'arbitre, amb els seus errors arbitrals va col·laborar amb la victòria del Madrid. No anul·lant el primer gol dels blancs en clar fora de joc (tot i que els de la tele no ho veiessin tan clar), i permetent el segon gol madridista després de no xiular una clara falta a l'extrem culer Tello al mig del camp; Continuem fallant ocasions claríssimes de gol que ens penalitzen letalment. Ahir Xavi en va tenir una en un mà a mà amb el porter. Ells en van tenir una i van fer dos gols...

I ara l'autocrítica. Guardiola haurà de treballar molt per aconseguir vèncer les tàctiques ultradefensives que darrerament li estan complicant en excés les coses. El Barça es troba amb autèntics murs defensius que semblen impossibles de trencar, i que acaben convertint el joc en una mena d'atac d'handbol, basculant d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, sense trobar cap forat per on entrar. I amb l'únic argument fiable de Messi per trencar aquesta telaranya defensiva. Però Messi no ho pot fer tot sol i cada cop està més ben defensat, així que en Pep haurà de cercar solucions si no vol que partits com el d'ahir o el del passat dimecres a Londres es repeteixin en el futur. Un dels principals handicaps amb que es troba darrerament l'equip és el fet d'haver de remuntar marcadors adversos. El rival acostuma a marcar primer i després el Barça juga amb presses i sota pressió. Si aconseguim estar una mica més desperts en defensa segur que no tindran gaires ocasions de sorprendre'ns.

En tot cas i malgrat la derrota d'ahir i la lliga perduda, ara més que mai, i per sempre, olele olala ser del Barça és el millor que hi ha! I dimarts a remuntar l'eliminatòria de la champions contra el Chelsea i a per la revenja amb el Madrid a la final.

I si privatitzen directament l'educació? Ganes no els en falten.

Després de les noves retallades anunciades pel ministre Wert en l'àmbit educatiu, que afecten des de les etapes inicials fins a l'ensenyament superior (universitat), queda clar que tant l'administració central com l'autonòmica han vist clar que retallar en el tema educatiu és la millor i menys difícil solució als problemes econòmics del país.Si es puteja una mica més a aquesta colla de privilegiats (mestres) i a aquesta colla de ganduls (alumnes), apujant taxes, incrementant ratis d'alumnes per aula, incrementant hores de docència, reduint substitucions innecessàries (per exemple una baixa de menys de deu dies!), eliminant estudis inútils que només interessen a quatre hippies, baixant sous, etc., etc., etc., segur que la majoria social ho accepta sense problemes, i fins i tot, potser, aplaudeix les mesures. Que ja està bé de privilegis i que s'han de posar les piles, que fa trenta anys no hi havia tants privilegis i bé que funcionava tot. Oi?

Fa trenta o quaranta anys potser hi havia aules de 30 o 40 alumnes, però aleshores encara estava ben vist que un mestre es fes respectar a base d'hòsties, amb la qual cosa era molt més senzill mantenir una disciplina i un ordre. Fa 30 o 40 anys l'heterogeneitat dins d'una aula no tenia res a veure amb la realitat social actual, en que et pots trobar amb aules amb 25 alumnes de 25 nacionalitats diferents, amb 7 o 8 llengües diferents, i cultures diferents. Fa 30 o 40 anys si hi havia alumnes "tontos" doncs no passava res, ja que no existien els informes PISA, i aquests alumnes podien passar a fer FP i així es formava a bons tècnics i operaris qualificats. No calia atendre la diversitat, ja que ningú es preocupava tant pel fracàs escolar. 

Suposo que la preocupació que mostren els nostres governants quan apareixen els resultats dels informes del nivell educatiu dels nostres estudiants, és en realitat un gest de cara a la galeria, perquè sembli que realment els preocupa. De fet, això no els preocupa gaire. Els preocupa més la despesa que suposa l'educació pública, i el que s'estalviarien si passes a ser tota privada. D'aquesta manera, només estudiarien els que realment tinguin interès. O pasta.

Estic segur que aquest cadena de retallades contra l'educació no s'acabarà aquí. Per què? Doncs perquè les conseqüències de retallar en l'àmbit educatiu no es perceben a curt termini i no alteren gaire la qualitat de vida de les persones (bé, a banda dels mestres i dels alumnes). Si augmenten les llistes d'espera hospitalàries, o els impostos, o el preu dels medicaments, o els peatges, o els transports, tothom es queixarà (o no!). Però què importa si són 25 o 30 o 35 alumnes a l'aula si els ha d'aguantar el mestre, i fa 30 anys ja era així? Què importa si el meu fill està deu dies sense fer educació física perquè el mestre està de baixa i no el substitueixen? Segur que faran alguna altra cosa interessant. Què importa si les escoles privades fan una hora més al dia que les públiques perquè s'ho poden pagar? Què importa si les escoles privades no assumeixen la realitat social que vivim (augment d'immigració) i són petits oasis d'irrealitat? Què importa si un mestre està més cremat que el pal d'un xurrer, i no li queden hores per corregir deures, exàmens, o preparar classes? Per això el paguen, no? I molt bé, per cert (diuen).

Futbol és futbol.

Ahir el partit d'anada de la semifinal de la Champions a Londres entre el Chelsea i el Barça, va tornar a demostrar que això del futbol no entén de justícia, i tot i que el Barça va merèixer guanyar el partit abastament, després de desaprofitar fins a nou clares ocasions de gol, va acabar derrotat per un únic gol en l'única ocasió clara de l'equip londinenc després d'un contraatac, per una pèrdua de pilota del millor jugador del món, que va deixar clar, de pas, que també és humà, encara que de vegades no ens ho sembli.

Com a fanàtic culer em vaig desesperar una i altra vegada amb l'ineficiència golejadora de l'equip (mal endèmic dels culers al llarg dels temps), veient com un jugador darrera l'altre desaprofitaven ocasions que fins i tot jo hagués aprofitat si se m'hagués donat l'oportunitat (...). Però clares, clares, eh! Aquesta és potser la principal diferència del Barça i d'altres grans equips. El Barça necessita crear moltes ocasions de gol per a marcar, mentres que altres equips amb ben poques ja t'han foradat la xarxa. I lamentablement, per guanyar títols com la Champions cal una mica més de punteria. No em vull ni imaginar un partit similar al d'ahir el proper dimarts al Camp Nou, amb el Barça negat cara al gol. No sé si el meu cor ho suportaria...

El cert, és que si la lògica s'imposés, el Barça hauria d'haver guanyat ahir per tres o quatre gols de diferència, i per tant, confio que dimarts si tot va com està previst, és a dir, amb un Chelsea ultradefensiu i un Barça atacant i atacant la atapeïda defensa anglesa, els gols acabin entrant i puguem donar la volta a l'eliminatòria. I confio en que sigui més aviat que tard, i ens evitin el patiment d'ahir. Si als primers vint o trenta minuts el Barça és capaç de fer un parell de golets i obliga al Chelsea a obrir-se una mica per buscar un gol, encara li poden caure dos o tres més amb facilitat. És important però obrir la llauna aviat. I més important encara, evitar encaixar un gol abans d'haver marcat nosaltres. Això ens posaria molta pressió i les coses molt més difícils, tot i que no impossibles.

Afortunadament, el Barça té un as a la màniga encara per mostrar, i és diu Leo Messi. Que ahir no marqués cap gol, significa que se'ls va guardar tots pel partit de tornada. I és que aquest geni de la pilota no falla, i segur que la liarà grossa el proper dimarts. Ja veureu, ja! El meu pronòstic: Barça 4 - Chelsea 0.

El "temazo" del dimecres. Los Inhumanos - "Nelly el elefante"

Curiosa versió d'un tema dels Toy Dolls d'aquest grup de "gamberros" que es van fer populars a finals dels 80 amb cançons de barra de bar, i amb lletres molt desenfadades i pujadetes de to. Els vaig poder veure en concert al Portal de Sant Roc ja no recordo l'any (quan encara hi havia festa al centre de la ciutat) i recordo que m'ho vaig passar de conya.

Aquests dies que tant es parla d'elefants i de trets, he cregut que estaria bé fer un sentit homentge a aquests animals tan enormes i tan putejats, amb la cançó dels Inhumanos. Apa, a ballar!!!

Primera agressió soferta fent de mestre.

Avui he viscut en pell pròpia l'ira d'un alumne de vuit anys, que m'ha atacat amb un llapis a la panxa, després d'insultar-me amb expressions del tipus "cuatro ojos" o "hijo de puta". Afortunadament, la dessuadora i la samarreta interior han evitat un mal major, però la punta del llapis ha quedat marcada en vermell a la meva pell. Tot s'ha anat torçant després que el nano pugés del pati una mica alterat per algun conflicte amb uns companys, i jo he acabat pagant els plats trencats a la classe, ja que el nen no ha parat d'emprenyar i provocar-me des que hem entrat a l'aula, on feia un reforç amb solament tres alumnes.

És ben cert que aquest nen té problemes d'autocontrol, d'autoestima i d'hiperactivitat (vaja, o simplement no li interessa un pito aprendre allò que li fem aprendre), i s'ha d'anar sempre amb molt de compte perquè no se li giri i et vulgui fer la punyeta. Està clar que de nens així n'hi ha hagut tota la vida, però la diferència és que abans els problemes se solucionaven d'una altra manera, i difícilment un alumne s'atrevia a atacar a un mestre. No vull dir que si a la primera tonteria que hagués fet el nen li clavo un clatellot, el nen hagués parat amb les tonteries, però està clar que avui en dia molts nens se saben intocables i abusen d'aquesta impunitat. Si a més a més, saben que a casa sempre els recolzen... doncs tenim un gran problema. Però ben gros.

Tanmateix, els meus sentiments envers l'alumne, un cop passat l'incident i vist que no era res greu (al moment se t'accelera el cor i es fa difícil raonar), no són pas d'odi i venjança (que passa més sovint del que fora professional) per l'agressió soferta, sinó de comprensió i pena per la situació general del nen: situació familiar, fracàs acadèmic, desequilibri emocional, baixa autoestima... Evidentment, l'acció lamentable del nen tindrà la seva conseqüència (està per decidir) i no passarà a l'oblit, ja que el nen ha de ser ben conscient de que ha fet una cosa terrible i que no està gens bé anar insultant i atacant als mestres. També crec que és important que el nen se n'adoni que no tothom utilitza la violència per resoldre els problemes (com segurament deu haver vist al seu entorn proper massa sovint). Si jo hagués respost amb violència a la seva violència, quin exemple li hagués donat? No estem parlant d'un energumen de trenta anys que si no ha après abans a resoldre els problemes d'una altra manera, ja no hi ha res a fer, sinó d'un infant de vuit anys que encara està a temps de canviar la seva forma de reaccionar als problemes i frustracions.

Ja sabem com s'arreglaven aquests problemes fa vint o trenta anys. Tots hem tingut algun mestre energumen de mà llarga. Molts de nosaltres encara portem (i m'incloc) incrustat al subconscient un punt d'agressivitat transmesa per la família o els mestres (qui sap si heretada també de generacions passades). Jo intentaré controlar-me com he fet avui en el futur si em trobo davant de situacions similars. Pel bé dels infants i per un futur amb menys violència. La violència crida violència. La calma crida a la calma. Podem aconseguir que els nens no facin tot el que els vingui de gust sense haver de recórrer a la violència? Jo crec que sí.

Mestres (10). Educar o ensenyar?

El darrer capítol de Mestres ha estat si fa no fa igual d'ensucrat que la resta dels capítols emesos, però això no significa que no hi hagi quelcom destacable o comentable.

Per exemple, m'agradaria destacar novament que la convidada "estrella" del capítol, l'Ariadna Gil, havia estat escolaritzada en una escola privada, com la majoria dels convidats que han anat passant pel programa (Mag Lari, Manel Esteller, Teresa Forcades, Dolo Beltran, Josep Baselga, Raquel Sans, Xavier Beltran). Solament dos (Jordi Évole i Empar Moliné) han estudiat a la pública. Casualitat? Tenint en compte que a partir del 1970 comencen a sorgir un bon grapat d'escoles públiques estatals, sembla com si costés molt trobar personatges rellevants formats a la pública. Seria molt interessant poder fer un estudi sociològic per esbrinar els orígens acadèmics de diferents personalitats públiques i privades. Seria interessant saber on van estudiar els principals líders polítics, banquers, empresaris, advocats, alcaldes, líders sindicals, taxistes, paletes o metges. Potser en trauríem algunes conclusions interessants al voltant del sistema educatiu de doble/triple xarxa...

Un altre fet destacable va ser escoltar el testimoni d'una professora d'institut d'edat propera a la jubilació que afirmava que els darrers anys de feina havien estat els més feliços de la seva vida professional, degut a que l'havien posat en una aula oberta amb un nombre reduït d'alumnes (una quinzena), als quals podia dedicar una atenció molt més individualitzada i propera. Ho devia dir en contrast amb els ratis de 30 o més alumnes per aula que es donen a la secundària als instituts públics on molts professors acaben perdent els estreps i alguna cosa més. Està clar que pretendre una atenció personalitzada i atendre a la diversitat amb vint-i-cinc o més alumnes és del tot inviable.

Novament es va tocar el tema del que cal o no ensenyar i del que cal o no educar. Em va interessar un comentari d'un entrevistat que deia que l'escola ha d'aconseguir donar uns coneixements que ens ajudin a tenir ganes de tenir més coneixements. Jo més aviat considero que l'escola aconsegueix amb el seu sistema, avorrir al personal i treure en gran mesura les ganes de conèixer i aprendre. Si aprendre significa seure a una cadira i escoltar al mestre, i memoritzar la lliçó, molt alumnes no li troben cap interès. I si permetéssim als alumnes aprendre allò que realment els motivi? I al seu ritme.

I com es pot educar a través de les matemàtiques, el coneixement del medi, o de la llengua si l'únic que se'ls demana és que escoltin, callin, facin les feines com se'ls demana, memoritzin, i responguin les preguntes de l'examen? Quines competències s'eduquen així? L'obediència? La submissió? L'esperit acrític? L'aprendre a memoritzar i oblidar (memòria a curt termini)? La dependència? Jo que considero que s'educa més a través de l'exemple que del sermó i el discurs, considero que sovint l'exemple educatiu que es transmet als alumnes a l'escola és força negatiu: mestres que criden i es desesperen, mestres que estimulen la competitivitat humiliant entre alumnes, mestres poc dialogants, mestres autoritaris, mestres de l'"això ara no toca"...

És probable que existeixin escoles que treballin per centres d'interès, per projectes, amb autoaprenentatge, treball en equip, autonomia i iniciativa personal, i totes aquestes coses que sonen tant bé, però de moment jo no he tingut la sort de trepitjar-ne cap. Continuo veient molts llibres de text, molta transmissió de coneixements del mestre als alumnes, excés de matèries, excés de continguts o, com a mínim, inutilitat de molts continguts, excés d'hores asseguts a la cadira...

Males notícies: el rei d'Ejpañia evoluciona favorablement.

La veritat és que me la porta bastant fluixa si als espanyols els agrada tenir un rei o no. Jo només crec en la República Catalana. Tanmateix, mentres continuem sotmesos a l'estat espanyol, indigna molt comprovar com aquesta colla de vividors viuen a cos de rei a costa dels contribuents.

Tot i que avui un destacat militant socialista s'ha atrevit a fer servir el terme "abdicar" en roda de premsa, referint-se a la darrera polèmica en que s'ha vist embolicada la casa reial (la famosa cacera d'elefants del rei a Botswana), la veritat és que no sembla gens probable que els dos principals partits polítics espanyols vulguin obrir aquest debat a curt termini. I mentrestant, l'estat espanyol gastant una quantitat aberrant de calés per costejar els capricis d'aquesta colla de paràsits i catets que si no fos pel cognom que tenen estarien fent cua permanent a les portes de l'INEM.

Com s'entén que el rei d'un país que està vivint una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden, s'atreveixi a prendre's unes vacancetes de cacera a Botswana? No dic que el rei no es mereixi fer vacances (de fet, porta de vacances prop de quaranta anys), però potser es podria plantejar passar uns dies a qualsevol de les seves residències dins l'estat espanyol. I si el que vol és caçar, que se'n vagi al Delta de l'Ebre a caçar caragols poma d'aquells que fan malbé els camps d'arròs.

No si entre lladres, yonkis, adolescents armats, i borderlines, estem ben arreglats...