(No diu res gaire nou, però sempre és interessant llegir les reflexions en matèria educativa del psicòleg i educador, Jaume Funes).
Tornen a enredar-nos amb les lleis d’educació.
Ens fiquen en un caos de falsedats i d’arguments aliens al fet
d’esdevenir professionals útils en les vides d’infants i adolescents. Ja
va ser esgotador suportar el ministre Wert i esgota comprovar que les
ganes de tornar al passat llunyà són permanents. Està molt grapejada
l’afirmació que portem masses lleis i n'hem de fer una de consens. Dubto
sigui possible. Potser en tindríem prou amb acordar no fer mal a cap
infant i adolescent i poca cosa més.
Com ja vaig fer diverses vegades des de 2006, proposo que els
professionals de l’educació tornem simplement a recordar (entre companys
i als ciutadans i ciutadanes que ens confien els seus fills) per a què
ha de servir l’escola, a servei de qui ha d’estar, com creiem que ha de
ser aquella escola que els infants i adolescents necessiten avui. Quan
ens emboliquin en debats estèrils i realitats construïdes, proposo
aplicar als interlocutors un protocol de deu punts (si és confessional,
de deu manaments). Al situar-se en un o altre punt de les diferents
variables quedarà descrita l’escola a la que uns i altres es refereixen
amb els seus arguments. Ve a ser com un mapa per situar-nos i descriure
amb rigor l’escola de la qual parlem.
Uns diuen que cal poder escollir escola i uns altres diem que cal
garantir escola. Però, quina? Contesteu i feu contestar a deu preguntes.
L’escola que jo vull és:
1/ Per a alguns o per a tothom? No serveix contestar
que és per a quasi tothom. Perquè, si la imaginem per a tothom, hem de
pensar quants desastres finals estem disposat a suportar. I això obliga a
actuar des dels inicis per evitar els recorreguts escolars desastre i
per dissenyar una escola en la qual no siguin crònics els desastres
socials. Això vol dir, per exemple, aclarir qui part de la vida de
tothom entra a l’escola o per a què dimonis serveix repetir. Si definim
que és només per alguns, cal aclarir com distribuïm bons i mals alumnes
al llarg de tota la escolarització. També, aclarir si una bona classe
social pot tenir alumnat dolent i si els diversos marginats poden
aspirar a ser bons alumnes. Escola justa o escola justificadora de la
desigualtat?
2/ Garant del mèrit o constructora d’oportunitats?
Convindria aclarir dos dogmes: qui s’esforça pot arribar on vulgui;
tothom té, si vol, les mateixes oportunitats. L’escola ha de dedicar-se a
fer possible que l’alumnat s’esforci, desenvolupant els seus “talents”.
O… l’escola es dedica a construir oportunitats educatives (que no
tothom té en el seu entorn) que fan possible el desenvolupament,
connecten l’alumne amb el saber, valora l’experiència d’aprendre. Una
escola destinada a fer possible i compensar o una escola destinada
simplement a aconseguir allò que l’origen social ha previst.
3/ Sota un model únic o amb capacitat de fer un aprenentatge personalitzat?
Sabem que dos dels grans reptes de l’escola actual son la desigualtat i
la diversitat. Necessitem una escola estructurada i ordenada a la qual
cada alumne ha d’aprendre a adaptar-se. O necessitem una escola pensada
per a la diversitat de diversitats que representa el seu alumant.
Significa aclarir-se sobre com la organització, les metodologies, les
didàctiques, els agrupaments o les tutories pensen en la realitat
(vital, cultural, econòmica, lingüística, social, etc.) diversa dels
infants i adolescents que entren cada dia per la porta de l’escola.
També pot significar seleccionar l’alumnat i evitar que es barregi.
Escollir escola significa escollir les bones companyies. L’escola
uniforme necessita població uniforme.
4/ Per transmetre coneixements o per ajudar a ser persones competents?
Podem seguir amb l’escola del currículum o amb l’escola de les
competències (de la personalització, la humanització). Podem debatre
sobre l’escola de les assignatures, els cursos acadèmics, els exàmens i
el títols. O podem parlar de les àrees de coneixement, l’aprenentatge
integrat, els projectes, l’experimentació, la creació, l’organització
per cicles, etc. Sembla que ja hem desterrat la pedagogia activa i un
centenar d’anys de renovació pedagògica. Però hem d’aclarir on i com
s’aprèn el manual d’instruccions d’una societat complexa, canviant,
mestissa, digital, en xarxa, hiperconnectada.
5/ Per aprendre a pensar o per aprendre les respostes correctes?
En realitat, es tracta d’escollir entre l’escola dels dogmes i les
veritats o l’escola del pensament científic i l’acceptació del dubte. Es
tracta de gestionar una escola en la qual té cabuda l’aprenentatge de
la religió adequada (amb el conseqüent aprenentatge de la moral persona i
social correcta). O es tracta de tenir presents els universos culturals
i vitals de les religions de l’alumnat, però obrir altres finestres per
veure el món diferents de les dels seus orígens. Una escola que
reprodueix o una escola que allibera?
6/ Per esdevenir ciutadans i ciutadanes o per garantir fidels? Les
eleccions d’algunes persones condueixen a una escola que ensenya i a la
qual es vol negar qualsevol intromissió en l’educació. En realitat,
sabem que a l’escola sempre s’educa i que a casa també s’aprèn. Altres
persones entenen que l’escola forma part de l’univers de l’educació i
que educa de manera singular a partir dels aprenentatges. És a l’escola
on s’aprèn i practica allò que tots hem de tenir en comú. És possible
una escola que no estimuli a imaginar un món diferent?
7/ Per ser un mateix o per conviure? Existeixen
definicions d’escola com a territori de l’aprenentatge individual, tot i
estar organitzat de manera col·lectiva. Fins i tot amb aquesta
perspectiva i la lògica de l’anomenat ensenyament a distància, l’escola
pot esdevenir una institució en part prescindible. És difícil, però,
entendre el sentit de l’escola sense considerar-ho un territori per la
convivència. No es pot oblidar que bona part dels bons aprenentatges són
els que es fan en cooperació i que no es pot ser persona sense
descobrir l’altre. Bona part de la necessitat de tenir escola sembla que
té a veure amb allò que definim com a vida en comú.
8/ La de sempre, la bona, o una altra? Una part de
les justificacions per fer noves lleis escolars té a veure amb una
constatació compartida: l’escola va desfasada amb la realitat. Davant
les crisis, les reaccions solen ser contradictòries. Uns, patint pel
vertigen, cerquen tornar al passat (recuperar la bona vella escola), tot
i saber que ni abans funcionava. Uns altres intenten construir l’escola
que s’adapti a la nova realitat (que és múltiple i acceleradament
canviant) comprovant la dificultat de l’escola per entomar la
flexibilitat. En la contradicció pel canvi apareix una nova versió d’un
dilema clàssic: formar alumnes en funció de les necessitats del mercat o
fer possible que esdevinguin persones per viure i conviure?
9/ Amb necessitat de professionals de l’educació o d’experts diversos?
No és el mateix una escola amb professionals experts en un determinat
saber o tecnologia que experts en saber ensenyar i educar mitjançant un
saber. Es pot acceptar que tothom pot ensenyar i educar o recordar que
aquesta feina correspon a una professió amb rigor. Complementàriament,
haurem de resoldre si només ensenyem o acompanyem vides que van
aprenent. Una pot ser l’escola del control i les bones notes, l’altre la
de l’acompanyament educatiu.
10/ Una institució privada o pública? El dubte a
resoldre és si qualsevol escola és escola. Si pot estar en mans del
mercat i d’institucions amb interessos de grup. Per ajudar a cercar
respostes reproduiré uns paràgrafs d’un llibre recent [1]:
“Podem tornar enrere i repassar tot allò de l’escola que ensenya a
pensar, l’escola de la diversitat, l’escola que personalitza
l’aprenentatge, l’escola com a espai de serenor dels infants… Però tot
el que hem estat proposant no és possible en qualsevol tipus d’escola.
Només és viable quan l’escola té una característica radical: està
pensada com a servei públic, com a servei per fer possible el dret
universal a l’educació… Només una bona didàctica i una bona organització
no fan bona una escola. Sempre hem de fer l’anàlisi de les pretensions
finals i de la població que acull o que voluntàriament deixa fora.
Sempre ens trobarem amb els dos principals esculls: si els diners
públics van a parar a serveis públics i si garantir el dret a l’educació
permet seleccionar la clientela que acudeix a una escola”.
Repassada la llista, és possible que ens deixin en pau i puguem
continuar parlant de l’escola que hem de continuar construint junts
(sense els poders que tenen altres pretensions…).
