"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 26 d’agost del 2019

Barça: engreixant la màquina.

Ansu Fati en el seu debut ahir al Camp Nou.



























Ahir vaig patir i gaudir amb el Barça en la seva estrena en lliga al Camp Nou davant del Betis, després de la derrota de la setmana passada al camp de l'Ahtletic. Vaig patir durant 40 minuts, sobretot amb el resultat (0-1) tot i que el joc era força esperançador. Amb el gol de l'empat de Griezman al 41 em vaig relaxar, i la segona part va ser un gran espectacle de gols i futbol (5-2).

El partit va deixar a més alguns detalls interessants per ser ressaltats: l'actuació del francès Griezman, flamant fitxatge d'aquest estiu, per fi va estar a l'alçada de les expectatives, amb un parell de gols, bones assistències i erigint-se en líder de l'equip en absència de la resta de referents de la davantera per problemes físics (sense Messi, ni Suàrez, ni Dembelé); també força destacable va ser l'actuació del jove de la pedrera, el granollerí Carles Pérez, que va donar amplitud al camp des de l'extrem i que va combinar molt bé amb els companys, i fins i tot va acabar marcant en una jugada de murri; i per últim, destacar l'aparició estel·lar d'un jove de Guinea Bissau de tan sols 16 anys, Ansu Fati, que s'ha convertit en el segon jugador més jove a debutar en la història de la lliga.

Em va agradar la intensitat amb que van jugar tots els jugadors del Barça ahir. La pressió alta i a camp contrari, i les constants ajudes en els marcatges. Tanmateix, fins que no va arribar el primer gol de Griezman, no les teníem totes. Sembla com si l'aficionat no se'n fiï gaire d'aquest Barça de Valverde tot i endur-se la lliga de carrer la temporada passada. Veurem com evoluciona la cosa...

diumenge, 25 d’agost del 2019

Bombers de Catalunya: protectora d'animals?


No sé en quin període de la història l'home va començar a relacionar-se amb els animals com si fossin part de la família. A la meva família mai vam tenir animals de companyia més enllà d'uns ocellets que no van durar massa, i un gos que amb els meus germans, de petits, vam rescatar del carrer amb tota la il·lusió que fos nostre, però que el meu pare devia alliberar o portar a la gossera. 

Sempre m'han agradat els reportatges del món animal, i quan viatjo tinc interès per descobrir les espècies autòctones de la zona. Ara, d'aquí a acceptar acríticament que el cos de bombers de la Generalitat es dediqui a fer rescats de mascotes en helicòpter hi va un bon tros. On és el límit del que com a societat estem disposats a fer pels animals? Val el mateix la vida d'un gos que la d'un humà? I que la d'un esquirol o una porc senglar?

Bé, segur que és un debat on mai ens posarem tots d'acord.

dijous, 22 d’agost del 2019

El gest d'humanitat d'un porter de futbol a l'Uruguai.


El passat cap de setmana es va donar una d'aquelles imatges que reconcilien a un amb l'esport del futbol i amb els seus protagonistes principals, els idolatrats jugadors. En un partit de la lliga uruguaiana, al final del partit, va saltar un jove espontani amb síndrome de down, i li va demanar al porter de l'equip visitant, el Peñarol de Montevideo, si li podia llençar un penal, a la qual cosa el porter va accedir. I al vídeo podeu veure el desenllaç...

dimecres, 21 d’agost del 2019

El "temazo" del dimecres. Banda Bassotti - "Bella Ciao".


Darrerament, en part gràcies a una sèrie televisiva d'èxit i també per les diverses lluites socials arreu (acollida d'immigrants, les armilles grogues...), s'ha tornat a popularitzar aquest himne dels resistents antifeixistes italians. L'any 1993 el grup romà encara actiu Banda Bassotti editava una versió al mini-àlbum, de 4 temes, de títol homònim. Una versió per ballar amb el puny alçat.

Una mattina mi son' svegliato
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Una mattina mi son' svegliato
E ho trovato l'invasor

O partigiano, portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
O partigiano, portami via
Ché mi sento di morir

E se io muoio da partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E se io muoio da partigiano
Tu mi devi seppellir

E seppellire lassù in montagna
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E seppellire lassù in montagna
Sotto l'ombra di un bel fior

Tutte le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Tuttle le genti che passeranno
Mi diranno: Che bel fior

E quest' è il fiore del partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà
E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

dimarts, 20 d’agost del 2019

Fargo: sèrie 5 estrelles.


Aquestes vacances, entre viatge i viatge, estic aprofitant per mirar-me alguna sèrie que tenia pendent a l'ordinador. La de Fargo, feia temps que la tenia pendent, i ho havia demorat tant pel fet que ja havia vist la pel·lícula dels germans Coen, de l'any 1996, i l'havia trobat tan bona que no em podia imaginar que la sèrie pogués estar a la mateixa alçada. Però ha resultat que sí, i m'hi he enganxat de mala manera. De moment ja he vist les dues primeres temporades, de deu episodis cadascuna, i vaig per la tercera. Impossible veure un sol episodi quan m'hi poso. Mínim dos. Cada temporada se centra en algun cas d'assassinats múltiples verídic, per molt increïble i surrealista que sembli, esdevingut a Minnesota (EEUU), als voltants de la localitat de Fargo. Si sou serièfils, no dubteu i mireu-vos-la.

dilluns, 19 d’agost del 2019

El Vercors, la França resistent.

Entrada al cementiri-memorial de la Resistència a Vassieux-en-Vercors





















Aquesta passada setmana he passat uns dies a França, concretament a Die, al Vercors, on hi viu una tieta filla d'exiliats catalans de la guerra (in)civil espanyola, amb el seu marit francès. Algun dia explicaré el "via crucis" que va patir la família de la meva tieta com a conseqüència del cop d'estat franquista, però avui em centraré en la ruta que he fet per la zona del Vercors i el seu context històric.
 
El Vercors és un macís muntanyenc dels prealps francesos que fa de frontera física entre els departaments de Drôme i d'Isère. També li dóna nom al Parc Natural que encercla els dos departaments i on destaquen el riu La Drôme, els penya-segats de la muntanya del Grand Veymont (2.341 m.), a banda de coves, pistes d'esquí, senders increïbles, pobles bucòlics, i una ruta històrica de la resistència de la 2a Guerra Mundial.

Malgrat trobar-se en la zona no ocupada pels nazis a la 2a GM, al Vercors també van patir els efectes de la guerra i milers d'homes i dones, resistents o civils, van ser assassinats pels alemanys ja sigui a base de bombes, o amb atacs indiscriminats contra tot un poble o amb afusellaments selectius. S'explica que durant la retirada dels alemanys cap al final de la guerra, aquests encara van aprofitar per fer alguna matança més pel camí, i al Vercors hi havia un important moviment de resistents i ho van pagar força car.

Avui dia, el Vercors és una zona muntanyosa la mar de tranquil·la, plena de càmpings i poblets petits, i amb moltes possibilitats per als esports d'aventura, de riu o de muntanya. I amb l'avantatge que les temperatures no són gaire extremes i per les nits baixa considerablement. Molt recomanable.

Cementiri memorial de la resistència a Vassieux-en-Vercòrs.




























Ruta d'ascens al Coll de Rousset (1.254 m.)

Mur dels afussellats a Chapèla de Vercòrs.

Emblema del FFI (Front Francès de l'Interior).

Entrada a la cova de La Luire, a Sant Ahnan de Vercòrs, que va ser hospital de la resistència.

Vista des del coll del Rousset.

Vista escalant en bici el port del Rousset.

Vista del riu Drome als afores de Die.

Edifici tradicional a prop de Menglon.

diumenge, 18 d’agost del 2019

Ramon Casals: "El perill d'etiquetar els infants".


(Molt interessant l'article de l'exprofessor Ramon Casals per al Criatures de l'Ara sobre les etiquetes que posem als infants.)

Cada vegada més sovint, quan em trobo coneguts, amics, exalumnes, que em parlen dels fills i filles, al darrere hi posen una etiqueta: “No sé si el canviaré d’escola, perquè té altes capacitats!” O bé “Té un grau lleuger d’autisme” o “És TDAH, i esclar...”; i així amb tot un seguit de característiques ben variades.

Saber com són els nostres fills i filles -i com som nosaltres mateixos!- és molt important i ens pot ser de gran ajuda. Ens permet entendre les reaccions de les persones, trobar la millor manera de comunicar-nos-hi, acceptar la seva manera de ser, de reaccionar o d’actuar. I els professionals ens podran conduir en aquest camí de retrobament personal, de recerca d’eines, d’enfocament d’actituds que faran que la comunicació i la convivència siguin més plenes. Un procés de coneixement, en darrer terme, que ens permetrà ser més lliures, més feliços, més empàtics i... més eficaços en el tracte amb els fills.

Avui vull aportar una reflexió: quan aquest procés de coneixement se simplifica i es redueix a posar una etiqueta al nen o la nena, tal vegada estem començant la casa per la teulada.

FUGIM DE LES ETIQUETES

Des del meu punt de vista tot nen o nena, i tota persona, al capdavall, és molt més que una etiqueta. És moltes més coses que un “nen autista” o que “una criatura d’altes capacitats” o que un “infant amb TDAH”. Totes les persones som diferents. No hi ha cap mena de dubte. Tenim milers de característiques i cada una la tenim en grau divers. Una persona és tímida? És introvertida? És sensible? És hiperactiva? Té aptituds per a la música? Té agilitat? Té coordinació motriu? És bona atleta? Té empatia? És moguda? És reflexiva? Impulsiva? Detallista? Té facilitat per als problemes numèrics? Té bona orientació espacial? Té facilitat de paraula? Bona memòria?

Cada persona té cadascuna de les característiques anteriors -i milers de característiques més!- en diferent grau. I si existís un mètode fiable per mesurar-les totes, ben segur que no en trobaríem dues que aportessin els mateixos índexs en totes elles.

Quan una mare diu “Al meu fill li han detectat altes capacitats”, què està dient? Que té facilitat per resoldre problemes matemàtics, espacials o lingüístics? Però què ens està dient realment aquesta etiqueta? Fa referència a la capacitat d’empatia? De resiliència? D’agilitat o coordinació psicomotriu? D’adaptació?

O bé, parlant de l’autisme -que afecta sobretot la interacció social i la comunicació-, podríem establir una escala de 0 a 100, i cada persona tindríem un índex diferent. Però és que un nen amb un índex significatiu d’autisme, té també moltes altres característiques, molt més enllà del seu autisme! I el mateix podríem dir del TDAH o de la dislèxia.

Com hem dit, conèixer el nostre fill o filla, saber com l’hem de veure, com l’hem de tractar, què li hem de potenciar, quines situacions hem d’evitar, de ben segur que serà altament positiu per a tothom. Ens permetrà comprendre’l i acostar-nos a la seva manera de veure i viure el món. De retruc estarem oberts a buscar eines que l’ajudin en el seu desenvolupament personal en molts diversos camps: les relacions amb les persones, amb l’entorn, la seguretat i l’autoestima, l’adaptació escolar.... Però hem de procurar que l’etiqueta no ens privi de veure el nen en el seu conjunt.

MIREM-LOS COM SÓN

En 40 anys de professor he tractat, conegut i conviscut amb diversos milers d’alumnes. I certament alguns serien dels que ara anomenen “d’altes capacitats”. En recordo un, en concret, que va obtenir la segona millor nota a les proves d’accés a la universitat de tot Catalunya. Ni ell ni la seva mare, mai van utilitzar la paraula superdotat o el terme altes capacitats. Era un noi empàtic, cordial amb tothom, pacient amb els que tenien més dificultats per entendre o assimilar els conceptes, i disposat a ajudar. Mai es va creure superior a ningú.

També n’he tingut d’aquestes característiques però ben conscients de la seva etiqueta de “superdotats”. En algun cas miraven els altres amb condescendència, es creien superiors, o els costava integrar-se.... Des del meu punt de vista el fet de donar massa importància a aquesta etiqueta els reportava més inconvenients que avantatges.

Fem tot el possible per saber com són els nostres fills, per trobar la millor manera de tractar-los i per ajudar-los a desenvolupar tot el seu potencial. Però evitem veure’ls amb el biaix d’aquesta etiqueta, que pot condicionar la nostra manera de relacionar-nos amb ells, pot limitar l’espontaneïtat, pot fer-nos sobreactuar i pot posar-nos massa a la defensiva. Deixem que la nostra relació flueixi lliure, positiva, distesa... Treballem per poder veure els fills amb tota la seva riquesa, amb tots els seus matisos, valorant-los en tota la seva globalitat: tal com són!