Dia 16: Danang - Hanoi.

El fill després de saber que la guerra ja havia acabat.

(Notícia apareguda avui al diari Ara de la troballa a la jungla de dos vietnamites (pare i fill) desapareguts (amagats) durant la guerra amb els nord-americans).

Aquest matí he deixat l'hotel de Danang per anar a l'aeroport a agafar l'avió que m'ha dut a l'actual capital del Vietnam, Hanoi. A l'aeroport, tot i que he arribat amb temps suficient, he viscut moments de certa angoixa a l'hora d'aconseguir la targeta d'embarcament, ja que m'han fet canviar de filera quan ja em tocava i a la que he anat no avançava ni a trets. Al final tot s'ha resolt positivament, però aquells minuts de desgavell i de començar a posar-te nerviós... són aquells instants en que m'agradaria agafar a algú pel coll per aclarir les coses. M'enteneu, oi? Per acabar-ho d'adobar, passat el control de seguretat m'han cridat quan ja marxava tranquil·lament per tornar cap allà i obrir la maleta. Resulta que han detectat les tisoretes de tallar tiretes i esparadrap, i se les han quedat. Vaja, sis aeroports després va el del control de seguretat i es mira bé la imatge de la pantalla...

A veure si trobeu alguna paraula vietnamita esdrúixola, o amb més de dues síl·labes..

Arribat a Hanoi, he tingut pressa per arribar al hostel que ja m'havia mirat i reservat per internet. Aquest cop serà ´dormitori compartit, perquè a Hanoi els preus piquen bastant més, i una mica de canvi tampoc em vindrà malament. M'ha estat fàcil trobar el bus públic que anava cap al centre de Hanoi (a prop de 20 km.), i des de la darrera parada he caminat uns cinc-cents metres per arribar al hostel. És un Backpackers regentat per uns australians, tot i que la majoria de l'staff són vietnamites. Els de la recepció parlen tots l'anglès (que tampoc s'assembla gaire a l'anglès-català), però la resta de treballadors ben poca cosa. Entre la clientela, molts europeus, nord-americans, australians, però de catalans cap ni un. El castellà diria que tampoc l'he sentit aquí. Pel carrer algun grup de turistes espanyols, però els faig el mateix cas que a la resta d'estrangers.

Noodles de pasta d'arròs, amb porc i tofu fregits.

Fins la 1:00 no m'ha deixat fer el check-in, així que he deixat la maleta al lloc per deixar les maletes i he sortit a menjar alguna cosa. Aquí a Hanoi, una de les activitats destacades és la de fer ruta gastronòmica i tastar les diverses propostes als carrers. Hi ha carrers especialitzats en uns tipus determinats de plats, i tenen menús tancats per quatre duros. El dinar (la foto superior) m'ha costat 25.000 dongs (menys d'un euro), i el sopar (dues fotos per sota) 20.000. Potser per demà em demani un entrecot dels que tan amablement despatxa aquesta dona de sota!

Què, unos chuletones Pachi?

Entre dinar i sopar he tingut temps de fer una volta per l'Old Town de Hanoi. Carrers estrets amb molt de transit i soroll, comerços un darrera l'altre i repartits per zones. El carrer de les ferreteries, el de la roba, el de les sabates, el de les joies, etc. En una joieria xinesa he canviat els darrers euros que em quedaven al millor preu que me'ls han pagat en tot el viatge. I devien pagar molt bé perquè la cua per canviar no parava mai. De joies no en devien vendre gaires, però divises a tope. Recordo que a Veneçuela també vaig canviar a un preu insuperable en un local d'un xinès d'una ciutat port franc al nord-oest del país. Hi ha alguna cosa que els xinesos no et puguin aconseguir a millor preu que la resta?

També he tingut temps d'arribar fins a l'estació de tren per lligar el tren que m'ha de portar i tornar fins al nord-oest del país, on es veu que habiten un bon grapat de tribus. Al hostel he consultat si podien aconseguir el bitllet de tren, però amb el preu que m'han dit em podia pagar el viatge dues vegades. A més, la tasca de comprar els bitllets pel meu compte ha tingut un parell d'anècdotes interessants: la primera, s'ha produït quan m'he equivocat d'estació de trens (n'hi ha dues a tocar una de l'altra), i la senyora que m'ha atès m'ha indicat que allà no podia comprar el bitllet a Lao Cai, que havia d'anar no sé on, cap a fora a la dreta i a la dreta. Ho he entès quan un senyor vietnamita m'ha vist entrant en un lloc on no tocava i m'ha sabut informar en un pobre anglès que havia d'anar a l'estació del darrera. Gràcies al mapa de Hanoi que havia agafat a l'hotel l'home m'ha pogut senyalar on havia d'anar. Però el més bo ha estat quan m'ha demanat les meves ulleres per poder llegir bé el mapa...

La segona història no m'és especialment nova perquè ja he viscut escenes similars en d'altres llocs, però no per repetida deixa de sorprendrem. Arribo a l'estació i al taulell d'informació una noia mig adormida em senyala amb els dits una direcció i el número 2. vaig en la direcció i em trobo una sala amb moltes taquilles per comprar bitllets, i moltes cadires per esperar el torn. Me n'adono que s'ha de demanar torn a unes noies que estan assegudes mig adormides just a l'entrada d'aquesta sala i els demano el paper. M'assec i miro els números que apareixen a cada una dels mostradors, i el general que indica quan canvia de número cap al mostrador que s'ha d'anar. Bé, fins aquí tot modèlic, no? Doncs quan porto una estona esperant i mirant cap al lluminós, me n'adono que allò no només no avança, si no que encara tinc uns 100 números pel davant... però si a la sala aquella no hi ha ni vint persones!!! Així que prenent l'exemple d'un parell de franceses que ja s'havien cansat d'esperar el torn assegudes, m'aixeco i em poso a la cua del segon mostrador darrere d'elles. Quan per fi li toca a les franceses teníem un grupet d'uns quatre o cinc vietnamites més intentant avançar, i un parell que s'havien col·lat entre les franceses i jo. Una de les noies s'estava posant dels nervis per la proximitat dels nouvinguts, i li he recomanat que s'ho prengués amb calma perquè aquí les coses funcionen així.

La foto tenia doble objectiu com podeu comprovar... Plat de Pho i nen curiós al darrera.

Ben sopat, he continuat amb els tombs per l'old town, veient mercats, petites pagodes mig amagades, i guiris amunt i avall, motos i bicis amunt i avall, gent menjant en qualsevol racó, gent asseguda xerrant sense res millor a fer, etc. Ah, i ja he tastat la Bia Hanoi, una birra artesanal no gasificada i molt suau que passa bé. Fluixeta de sabor i poc refredada, però per 5.000 dongs el got què més vols.

Tot llest per la pregària vespertina en aquesta petita pagoda.

Dia 15: Danang - Hue - Danang (en 10 hores, 8 de transports).

Segon tram del viatge. Costa central.

Avui amb la visita a Hue, finalitzo la segona part del meu periple vietnamita. A partir de demà arrenca la tercera que em portarà a terres del nord. Però de moment em centraré en l'esdevingut en aquesta dura jornada de trasllats i visita a la ciutadella de Hue.

Avui tenia el tren d'anada cap a Hue a les 7:00 del matí. He arribat amb temps perquè m'ha portat un motorista, i a sobre he vist que anava amb retard de vint minuts, així que m'he anat a buscar un lloc per esmorzar alguna cosa. En un bar proper amb taules i cadires a fora (com la majoria), tenien el que estava cercant, un cafè amb llet i uns ous amb pa. El cafè amb llet ha arribat relativament ràpid, però els ous... encara deuen esperar que la gallina els pongui.



Ciutadella de Hue.

Finalment el tren (solament) s'ha retardat una mitja hora respecte a l'horari previst. A la guia indicaven que la durada del recorregut podia variar entre les 2h30, i les 4h. Doncs, voleu apostar? Carai com ho calaven aquests que fan les guies! 4 hores hem trigat. Hi havia moments en que la velocitat era menor que la gent que passejava amb bici pel carrer, i en d'altres fins i tot ens quedàvem parats en punts de doble via esperant que passés algun altre tren en el sentit contrari. Tanmateix, he de reconèixer que les panoràmiques que he vist (el recorregut seguia en gran part la línia de la costa), i les escenes de la vida dels vietnamites a peu de via, han estat molt compensatòries.



Passadissos espectaculars a la Ciutadella de Hue.

Arribat a Hue no m'ha costat gaire aconseguir un mapa de la ciutat en una agència de viatges, i fer via cap a la Ciutadella que dona esplendor a aquesta tranquil·la ciutat, antiga capital de la Vietnam imperial. El lloc m'ha recordat lleugerament la ciutat prohibida de Pequin, però sense tant llustre. En part, és una responsabilitat directe de l'exèrcit nord-americà que durant la guerra van arrasar una bona part del complexe a base de bombes. De fet, he pogut comprovar amb maquetes que reconstruïen el que havia estat aquest lloc, i no quedava en peu ni la meitat de la meitat. Una llàstima això de destruir patrimoni material de la humanitat per defensar una causa...

 

Els jardins de l'emperador (Ciutadella de Hue).

A banda dels edificis que he pogut veure (residències de la reialesa, pavellons de lectura, pavellons administratius, pavellons vestidors, teatre...), cal destacar alguns jardins al·lucinants, amb estanys plens de flors de lotus, bonsais de tota mena, flors, gespa... qui fos l'emperador per portar a l'emperadriu a passejar!!



Ni al camerino dels germans Marx.

Acabada la visita llampec a la ciutadella i pels carrers del voltant del riu, he decidit que ja havia vist el que volia veure i que millor fer via cap a Danang per no arribar a les tantes. A més, no tenia res reservat, i a l'estació de busos del centre m'han dit que des d'allà no sortien busos a Danang, que havia d'anar a l'estació del nord. El tren l'havia descartat des d'ahir mateix, ja que solament hi havia un de tornada a les 19 de la tarda (+ 4h, calculeu a l'hora que arribava...). Un motorista, després de les oportunes negociacions, m'ha dut a l'estació de busos del nord i allà he comprat un bitllet intentant fer entendre a la de l'oficina que el volia per sortir al cap d'una hora, doncs volia dinar allà. Doncs, res, surto acompanyat pel motorista que continuava amb mi al pàrquing d'autobusos i un paio m'anima a pujar ràpid al bus que estava a punt per marxar cap a Danang. Bé, si surt immediatament... podré esperar a menjar. Em compro un suc de taronja per hidratar-me una mica i pujo al bus. Un micro-bus d'aquests de 30 places, però amb espai minúscul entre fileres de seients.

Tot i que semblava que la cosa aniria més lleugereta que el tren del matí, gran error! Sortim cinc minuts més tard del que jo preveia de l'estació, però un cop hem travessat la porta de la sortida... para novament i fa pujar a dos passatger més que arriben corrent. D'acord, s'ha de ser comprensiu amb la gent... Recorrem vint metres més i sembla que encarem ja el camí cap a Danang. Iep! No tan ràpid que hem de carregar a uns quants més... i uns quants més una mica després... i pel camí va pujant gent. Com diria el meu amic Albert Pérez (del que m'he recordat avui ,a més de per les seves expressions, pels dies d'estada al Caxmir l'any 2007, ara que tornen a haver-hi incidents a la zona) "quinze o vint més i ja ho tindríem això"!! En un bus amb capacitat per 30 deuen haver entrat el doble. No m'estranya que finalment s'imposessin als nord-americans a la guerra, amb la capacitat que tenen per suportar les incomoditats, i la paciència amb que ho viuen tot.

Ah! Potser us pensàveu que m'oblidava del tema dels massatges... Doncs no. Resulta que feia dies que no us en parlava, perquè de fet, des de l'estada a My Tho al delta del Mekong, no me n'havia tornat a fet cap. Aquell dia, buscant un lloc per fer-me'n un, vaig anar a parar a un spa-massage. El fet de no ser un lloc gaire turístic reduïa l'oferta notablement... En tot cas, la cosa va començar amb bany turc i sauna, abans de passar per la dutxa i amb la tovalloleta passar cap a la cabina de massatges. Se'm va presentar una noia jove, atractiva, amb un vestidet més adient per una festa de cap d'any que per una massatgista (no sé si m'enteneu). Doncs el massatge va ser més matusser de l'habitual, i en mitja hora ja volia enllestir oferint un "massatge baby". Pels qui no conegueu aquesta expressió, us diré que ve a ser el mateix que el famós "final feliz" però a la vietnamita. Des d'aquell dia vaig quedar una mica escarmentat amb el tema, i fins ahir no vaig voler tornar a temptar la sort. Aquí a Danang els llocs també són de l'estil spa-massage i ja em temia el pitjor... I pensat i esdevingut. Un altre cop bany turc, sauna, dutxa i cabina de massatge. Un altre cop una noia de bon veure vestida com per anar a la terrassa d'estiu del Pachá. I un altre massatge tirant a decebedor i curt amb oferta final. Colló, però si ja el gaudeixo ja el massatge! No em cal res més! Malauradament, pel que veig, aquí al Vietnam això del "massatge baby" deu estar bastant estès més enllà d'alguns llocs molt turístics. Diuen que a la Xina hi ha molta controvèrsia al voltant de si ho han de considerar prostitució, i perseguir-ho, o si continuar considerant-ho com un complement més del servei de massatge. A mi em cansa una mica haver d'estar sempre a l'expectativa de si el massatge serà relaxant i professional o, si per contra, serà una simple excusa per arribar al "massatge baby".

Per cert, és la primera vegada que em trobo una habitació d'hotel amb vídeo-control... vaja, això em passa a Catalunya i trigo poc a trucar als mossos, però aquí que hi farem... com a mínim la tapo amb una samarreta. M'hi vaig ficar perquè vaig veure a la recepció una pantalla d'aquelles amb imatges de diverses zones de l'hotel. Espero que no es dediquin a controlar als clients... Hòstia, ara que hi penso, llàstima que a l'hotel de Nha Trang on em van entrar a l'habitació no haguessin tingut càmera de control. Hahaha.

Dia 14: Hoi An - Danang. (+ el "temazo" pendent d'ahir...).

Bé, com us vaig comentar ahir, avui he pogut penjar el vídeo de la peça tradicional hoianesa (m'agradaria veure a aquest paio de la flauta amb una fanfàrria romanesa).

Aquest matí després del cafè amb llet i uns pastissets que he descobert que estan boníssims (del pal Phosquitos però millors), he marxat xino-xano de l'hotel cap a l'estació de busos per agafar el que m'havia de portar a una nova destinació: Danang, quarta ciutat en nombre d'habitants del Vietnam, i important port comercial. El bus, que costava una quinta part del transport que m'oferien els de l'hotel, no tenia aire condicionat, així que fins que no ha començat la marxa he notat la humitat que no havia notat fins aleshores. S'ha fet eterna l'espera fins que l'autocar no ha arrencat, i això que he arribat quan ja havia pujat tothom i semblava que marxava. La marxa s'ha posposat una estona sense raó aparent, però es que després ha començat a rodar a una velocitat, calculo, entre 5 i 8 km/h!!! Així com cinc minuts... no entenia res. Aquest alentiment l'ha tornat a fer uns quilometres més endavant, i encara em pregunto quina devia ser la causa.

Bonsai amb dona vietnamita reposant a l'entrada del temple de Linh Ung (Danang)

Arribat a Danang ha començat la feina de cercar hotel. Aquest cop no m'acabaven de convèncer els hotels que apareixien a la guia i he preferit fer-ho a l'antiga, és a dir, anar caminant i quan trobes un entres i preguntes. I al primer on he entrat, tot i que no últim, ha estat on m'he acabat quedant. 300.000 dongs la nit, i una habitació petitona però neta i confortable. Amb tele, wi-fi, bany, i totes aquelles coses imprescindibles, jeje. A més, en aquest hotel també he pogut llogar una moto. Un altre cop moto de marxes, però aquesta molt millor que la de Quy Nhon. Així que, un cop deixats els estris a l'habitació, i feta l'anàlisi orientativa al plànol que m'han donat els de l'hotel, he fet via a conèixer una mica Danang.

El gran buda sobre flor de lotus (el del davant sóc jo).

Seguint la línia de la costa cap al nord, he anat a parar a una muntanya on hi ha un temple budista de l'hòstia. I no només per l'enorme figura d'un buda blanc que emociona només apropar-t'hi. El temple també és preciós, i està envoltat d'uns jardins on s'hi han hagut de dedicar hores i hores. I un munt d'escultures per tot arreu. I unes vistes cap a la badia de Danang espectaculars. Només per aquest lloc ja ha valgut la pena llogar la moto.

Encreuament: a veure qui para...

Abans de continuar amb les visites he parat a dinar. Sí, ho he de reconèixer... he caigut a les urpes del senyor de Kenctuky. No podia més... I mira que intento acostumar-m'hi i adaptar-m'hi, però això que fan de fotre-hi coriandre a tot arreu em mata. Ahir per sopar em vaig menjar uns Wontons farcits (una mena de base de pasta d'arròs fregida amb farciment per sobre), que tenia una pinta que se't feia la boca aigua, però quan se te n'anava un tros del maleït coriandre al paladar... aaaggghhhhhhhh. Mare meva, quin mal que arriba a fer aquesta herba als menjars. Si m'hi fotessin quètxup que també trobo fastigós no m'importaria tant.

Mentre dinava doncs al local dels amics del pollastre, m'he dedicat a contemplar l'encreuament d'avingudes del davant per comprovar com s'organitzen a l'hora de passar. Sense semàfors ni hòsties. A la brava. Per sort, ja hi estic molt acostumat i ja he après a fer com els vietnamites i a saltar-me semàfors, fer canvis de sentit allà on et vingui de gust, anar contra direcció si és necessari, aparcar allà on normalment pensaries que ningú aparcaria, entrar amb la moto a un parc, a un mercat, a la platja... És la jungla!!

Meditació davant buda al temple de Phap Lam (Danang).

Ben dinat encara he fet algunes visites més, a algun temple (un de Caodista dels més grans del Vietnam que com la resta del que he vist, m'he trobat tancat... tants pocs practicants queden?), i a un parell de platges. En la primera de les platges he tingut una experiència un pel desagradable, tot i que per sort no ha passat res... Estava tot sol en una platja de varis quilòmetres de llargària. Era una platja molt oberta, sense palmeres ni res que tapés la visió de l'arena i l'aigua des de la vorera que la resseguia de dalt a baix. En aquestes que ja fora del mar veig que hi ha un paio amb casc que ha baixat de la vorera a l'arena (un parell de metres per unes escales) per pixar sobre el mur. Em torno a encarar cap al mar, i allò que de cua d'ull veig que el paio encara està allà al darrera. Em giro una mica més i me n'adono que s'ha recolzat d'esquena al mur i està amb els pantalons a l'alçada dels genolls i em mira. Me'l quedo mirant dos segons, el temps just perquè em faci gestos evidents de voler gresca. Immediatament li torno a donar l'esquena passant d'ell i em torno a concentrar en el mar. Tanmateix, arribo a la conclusió que el més oportú és fotre el camp d'allà i evitar problemes. Recullo i me'n torno cap a la moto, tornant a encarar-me al "col·lega", encara amb els pantalons abaixats i insistint amb la mirada i els gestos perquè m'apropés. Li responc amb una barreja d'anglès i de gestos que no compti amb mi per les seves necessitats fisiològiques, i que tampoc em ve de gust quedar-me allà amb ell. Pujo a la moto intentant fer via ràpid, i sense acomiadar-me del paio que encara m'insisteix, foto el camp. Vaja, no em vull ni imaginar ser dona i viatjar sola...  

Demà us explico novetats sobre els massatges... (jeje, estic aprenent dels guionistes de Homeland, que sempre deixen una bomba final per fer-te venir més ganes de veure el següent episodi).

Dia 13: Hoi An (muntanyes de marbre i una mica de música i ball tradicionals).

Pagoda budista de Linh Ung a la muntanya de marbre.

Aquest matí he sortit prudentment d'hora per anar a visitar les muntanyes de marbre que hi a a mig camí de Hoi An i Danang. Amb la moto ha estat un moment. A més, no hi havia excessiu transit a aquella hora i el camí era prou ample i en bon estat com per fer via. He tingut l'enorme sort d'arribar dels primers visitants, així que m'he sentit afortunat de poder veure tot el que hi havia per veure (que déu ni do) sense aglomeracions ni torns per la posició bona per la foto.

Vista de la torre budista de Xa Loi i vistes de la costa entre Danang i Hoi An.

Al principi m'he estranyat i tot de que no hi hagués pràcticament ningú visitant el lloc, però quan marxava després d'una  hora i mitja llarga donant tombs, he comprovat que començaven a arribar els turistes. I ha valgut molt la pena la visita, perquè en un espai reduït es concentren un munt de coses interessants per veure (coves, temples, torres, miradors, jardins...). L'única taca negra de la jornada ha estat, altra cop, la climatologia. Tot i no fer un dia de sol potent pels núvols baixos, la humitat era considerable, i de tant caminar amunt i avall, pujant i baixant escales, i grimpant alguna roca, he suat la cansalada a base de bé. I encara sort que hi he anat a les 7:30!!

Cova d'Huyen Kong (la més gran) a la muntanya de marbre de Thuy Son (la més gran)

Avui, la càmera de fotos treia fum de tant que l'encenia i l'apagava. No em sabia avenir de tantes meravelles que contemplaven els meus ulls. Ara una cova amb una imatge d'un buda, ara una pagoda preciosa, ara una cova encara més gran i amb més imatges esculpides a la pedra... I sense guiris creuant-se per totes bandes i fent tap, ni necessitat d'esperar cinc minuts a que tothom hagi fet la foto xula per poder-la fer també... brutal!

Muntanya de marbre de Kim Son.

Pel que es veu, d'aquestes muntanyes en treien el marbre per treballar-lo i esculpir figures de tota mena (lleons, budes, dofins, etc.), però en l'actualitat, ja no deu donar per gaire més i han d'importar marbre d'altres llocs. Als voltants de les muntanyes, la industria del marbre predomina, i fent un vol amb la moto he vist un munt de tallers on el treballen.

Vista de la platja de Cua Dai des de l'aigua.

Després de l'excursioneta i abans de tornar cap a l'hotel i a retornar la moto, m'he passat per la platja on vaig estar ahir, però fent una ruta diferent ja que venia de més al nord. Així que com de costum, m'he deixat perdre una mica per camins interiors que m'han encantat. Caminets estrets i poc transitats per on no acostumen a passar els turistes, però que tenen el seu encant. Normalment, per no acabar a Moscou has de preguntar de tant en tant per la direcció on vols acabar petant, i amb poques paraules et fas entendre.

Pel vespre, he sortit a fer el volt de comiat per la zona antiga de Hoi An, i per casualitat m'he topat amb una caseta on venien tiquets per un espectacle de música i ball tradicionals de Hoi An. Com que tampoc tenia res millor a fer, i el preu era més que assumible, he decidit anar a veure. L'espectacle que no s'ha allargat més enllà d'una hora incloïa uns quants balls i algunes peces musicals (cantades i instrumentals). El que més he gaudit han estat les peces instrumentals, sens dubte, tot i que el ball no se m'ha fet pesat ja que eren peces curtes i variades. Demà us penjo una mostra.

Per acabar, com a curiositats, avui cap al vespre, camí de l'hotel, he pogut veure com alguns vietnamites cremaven uns papers semblants a cartilles del quinto al terra. Deu ser algun tipus de ritual budista. I també tenen el ritual habitual de fer unes pregàries davant d'un petit mostrari d'aliments i objectes varis que ells mateixos es preparen, en qualsevol lloc i circumstància. No els cal anar al temple a fer-ho. Es munten el seu petit santuari i allà fan les seves pregàries amb les mans ajuntades davant del front, i ajupint el cap en repetides ocasions.

Dia 12: My Son i platja de Hoi An.

Sempre hi ha un bon moment per prendre un descans.

Aquest matí tenia contractada una excursió per visitar el que queda de la civilització Cham a My Son, a uns 20 km. de Hoi An. Aquestes ruïnes, catalogades com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO, tenen en alguns casos prop de mil anys, i el fet que n'hagi quedat poca cosa en peu, no solament te a veure amb el pas del temps, si no que els nord-americans tenen una part important de responsabilitat per les bombes que van deixar caure a la zona. Diuen que va ser un reconegut expert d'art Cham, Philippe Stern, qui va escriure una carta al president Nixon per exposar-li el desastre patrimonial que s'estava duent a terme, i aquest va ordenar aturar els bombardejos...

Runes Cham a My Son,

Es calcula que encara queden al voltant de 140.000 Chams al Vietnam, sobretot a la zona de Danang, tot i que ja s'han acabat les èpoques dels conflictes i enfrontaments amb els vietnamites i els Kémeres cambodjans. Els Cham van assimilar en part la cultura hindú i la llengua sànscrita degut al contacte comercial que tenien amb gents d'aquesta cultura.

La visita no ha durat tant com el viatge fins al lloc, ja que tampoc quedaven gaires edificis dempeus. I la xixa que queia a aquella hora era de les que fan venir por. Impossible quedar-se quiet sota el sòl, impossible córrer gaire a l'ombra. Res, el temps just per fer quatre fotos, i anar sota cobert a prendre una birreta fresca sota d'un ventilador a tota llet.

Ja ho deien els comunistes: la terra per a qui la treballa... I al Vietnam es treballa fins a la mort.

Després de la visita a les runes ens han portat a una barca per fer una baixada pel riu fins a Hoi An. Pel camí ens han donat de dinar un plat d'arròs bullit amb alguna hortalissa per sobre, i hem parat en un poblat per veure com treballaven la fusta els artesans locals (i per veure si algun turista feia despesa). Per sort ha estat una parada breu. I m'ha permès captar la imatge de la vella arrossegant el carro just davant d'un cartell governamental, amb la falç comunista i tota la simbologia que se'n deriva.

Espectacular altar d'un temple budista a Hoi An.

Al migdia he tornat a l'hotel a estirar-me al llit de l'habitació tot llegint una estona i a la fresca. Impossible sortir a fer res. Fins ben bé les 17 no m'he activat. He sortit de l'hotel amb la intenció de llogar una moto i anar a la platja. I dit i fet. Ja ho tenia mig aparaulat amb un comerç del costat de l'hotel que molt hàbilment ja m'havien captat quan tornava caminant cap a l'hotel. El preu, el millor que m'han ofert, 4 dòlars. Suposo que com aquí a Hoi An la majoria de la gent ja fa amb la bicicleta, han de baixar el preu de les motos si volen llogar-ne alguna. 

Doncs amb la moto he fet via cap a la platja de Cua Dai, a uns 5 o 6 km. del centre de Hoi An. El camí ha estat ben distret, amb camps d'arròs, i un llac on s'hi veien alguns pescadors de canya. També m'he aturat en un temple budista que m'ha impactat des de la moto, i m'he trobat aquest interior tan guapo de la foto superior.

Platja de Cua Dai a Hoi An.

Pel que fa a la platja, m'ha impressionat bastant només arribar. Hi havia un munt de gent asseguda en cadiretes de plàstic mida nen, fent un beure i xerrant al voltant d'una tauleta, sota les palmeres que cobrien tot el llarg de l'arena de punta a punta. La platja és llarga que no te l'acabes. I l'aigua era neta, tirant a tèbia, i calmada. Ideal per estar-s'hi hores. Jo amb uns minuts dins de l'aigua n'he tingut prou, i després m'he acabat d'assecar tot fent una cerveseta en una d'aquestes cadiretes tan ben parides. I així he vist caure la nit abans de tornar cap al centre de Hoi An, per sopar i cap a l'hotel. 

Dia 11: Quy Nhon - Hoi An.

Hort urbà a Hoi An.

Aquest matí m'he aixecat d'hora perquè em venia a recollir un taxi a l'hotel per portar-me a l'estació de busos de Quy Nhon per anar cap a Hoi An, uns tres-cents quilòmetres més al nord. Bé, doncs, ni taxi (era una furgo que ha fet un recorregut buscant a més clients), ni bus (era una altra furgo, de 16 places, 9 per anar còmodes). Tanmateix, crec que ha estat la millor solució per no complicar-me en excés la vida i arribar l'abans possible al destí. Ara bé, si m'estic tres hores més dalt d'aquella furgó, és possible que m'haguessin hagut d'amputar les cames per gangrena. Sinó haver mort per un traumatisme cranioencefàlic sever mentre intentava dormir picant amb el cap amb el lateral del vehicle en qualsevol dels múltiples sotracs del camí.

Pont japonès al casc antic de Hoi An.

En tot cas, el més important és que en prop de cinc hores hem fet via fins a Hoi An, nova parada en la ruta. Com és habitual, he demanat a un motorista que em portés a un dels hotels que em recomanava la guia, i ja m'ha fet prou el pes com per no començar a voltar per trobar-ne un de millor o més econòmic. Tant cansat estava que no he tornat a sortir de l'hotel fins al cap de ben bé cinc hores. Tampoc venia molt de gust posar-se a passejar amb la solana que queia.

Pati d'una casa tradicional xinesa.

Amb un petit mapa del centre de la ciutat que m'han donat a l'hotel, he sortit a recórrer els carrerons d'aquesta bucòlica vila. Hoi An manté un bon grapat d'edificis històrics de diferents cultures que han passat per la ciutat (xinesos, japonesos, francesos...), i el riu que travessa la ciutat, i la platja que la volteja, acaben de donar-li aquest encant que atreu a nombrosos turistes. També n'hi ha que venen atrets per l'oferta de sastres i modistes, i el bon preu del seu servei. A mi personalment, en les dues hores escasses que ha durat el meu passeig, ja se m'han ofert tres per fer-me un vestit a mida. No saben amb qui se les gasten... Faran xandalls a mida?

Com passar-ho bé sense la Wii, la Play, ni internet? Amb la pell d'un coco!

El passeig m'ha portat fins al preciós pont dels japonesos, que malauradament creua un rierol bastant ple de merda i que fa un tuf bastant desagradable. He entrat a quatre o cinc cases tradicionals (gaires visites més les fan perdre l'encant), amb els seus jardins plens de plantes, bonsais, i escultures, i la part on idolatren i fan les ofrenes a les imatges de les seves divinitats.

Hoi An, com tota ciutat petita que viu del turisme, té aquesta doble vessant d'encanteri i de remordiment de consciència. Tot és bonic, de postal. Però per altra banda quan veig a nenes menors d'edat passant hores i hores assegudes a terra per vendre uns fanalets tradicionals, o els típics guies buscavides que s'interessen per saber d'on ets únicament per intentar vendre't un tour o alguna altra cosa, aleshores ja no m'agrada tant. Són els contrastos del turisme de masses... Realment els canvia la vida a millor el turisme? A les nenes segur que no!

Chicago de noche... vull dir Hoi An de nit.

Dia 10: És molt difícil fer-se entendre a Quy Nhon...

Vista des del balcó de l'habitació a l'hotel de Quy Nhon.

Hòstia, em pensava que això de dormir al costat del mar seria tope bucòlic, però el cert és que amb el soroll de les onades em va costar una mica adormir-me. Bé, potser també col·labora en la meva excitació nocturna les sessions de la sèrie "Homeland" que he dut al disc dur del mini-portàtil amb que viatjo (el meu company de viatge inseparable). Per entretenir les estones mortes, que n'hi ha moltes, també tinc alguna lectura (estic acabant "La vacant imprevista" de la novel·la per a adults de l'autora de "Harry Potter", K. Rowling, i l'mp3 amb una mica de Llach, Bregovic, rumba catalana, la Fanfare Ciocarlia... Certament, no estic/estem gaire acostumats els occidentals a no fer res, és a dir, a contemplar la vida passar, i a deixar el cervell en stand-by durant una estona. Jo ho estic fent tot sovint, tot i que quan veig que ja n'he tingut prou, recorro al mòbil i em faig una partida de Sudoku, d'escacs o del tetris. 



Poblet pescador preciós de "cuyo nombre no puedo acordar-me".

Aquest matí he sortit amb una moto de l'hotel per anar a veure món. La primera moto en la meva vida no automàtica. Quins problemes per entendre a les de l'hotel com funcionava... Per sort, tampoc és que tingui una gran complicació, més enllà d'acostumar-te al fet de no tenir cap maneta de fre a l'esquerra, i fer servir el peu dret per frenar també. I, com a mínim, amb aquesta moto, el canvi no és que fos el més fàcil del món. Cap endavant per pujar marxes cap problema, però cap endarrere per baixar-les ja costava bastant més. Si normalment ja has d'anar amb mil ulls quan condueixes pel Vietnam, imagineu-vos quan vas pendent també de la moto. Bé, una experiència més...

Dues torres Cham envoltades d'uns jardins preciosos molt ben cuidats a Quy Nhon.

A Quy Nhon tampoc és que hi hagi gaire cosa a visitar. El principal atractiu és la platja, i la gastronomia. Si ahir menjava cocodril per sopar, avui m'he demanat un plat de calamars per llepar-s'hi els dits. Al restaurant he tingut el segon problema de comunicació del dia, ja que no tenien carta en anglès i la cambrera tampoc el dominava. Aquest és un dels/les inconvenients/gràcies de Quy Nhon. El fer-te entendre. Els calamars han estat feina fàcil, ja que sortien a la foto. El problema ha vingut quan volia demanar un plat d'arròs blanc. Ensenyant altres plats on apareixia arròs, i fent-li veure el color blanc d'alguna cosa, he pensat que m'entendria... res, un segon plat d'arròs amb no sé què, i un tercer d'una mena d'espagueti que tenen aquí, aquests si blancs. Ah, i la birra "cold"... com ahir, la deixes en una geladera fins que refreda.

Tota una tradició: parada per refrescar la gola en una excursió.

Pel matí l'excursió m'ha dut sense ruta prefixada cap a un poble pescador increïble. De vegades, les rutes exploratòries et porten sorpreses agradables, i avui ha esta el cas. No m'han calgut molts quilòmetres de ruta per anar a petar a aquest poblet, molt petit, amb un encant excepcional. Les fotos, com de costum, no fan justícia al que han vist els meus ulls. Suposo que pels locals, els seus ulls també s'han obert més de l'habitual al veure'm passar amb la moto.

Per la tarda, després de descansar una estona a l'hotel per evitar les hores de més calor i més sol, he tornat a agafar la moto per seguir la carretera de la costa cap al sud i arribar a una altra platja per uns camins de muntanya ben macos i tranquils. En mig d'aquesta ruta m'he pres la foto, i una birra, mentre contemplava el magnífic panorama des del mirador d'un ressort molt elegant. Eh! com la "jet set" però a lo vietnamita.