Dia 21: Lao Cai - Muong Khuong - Lao Cai.

Avui he tingut un dia més entretingut del que hauria imaginat en un principi, quan vaig decidir fer la ruta que he fet. Una ruta que no apareix a les guies turístiques, i que m'ha captivat pels espectaculars paisatges i per les interessants/curioses experiències que he viscut.

Avui he agafat la moto per darrera vegada en aquesta zona, per anar cap a Muong Khuong, a uns 50 km. al nord de Lao Cai, bordejant el límit fronterer amb la Xina. Si els paisatges que havia vist en els darrers dos dies ja m'havien meravellat, el d'avui tampoc m'ha deixat indiferent. Una carretera de muntanya, creuant petits poblats, i envoltada de camps d'arròs, plantacions de blat de moro, salts d'aigua, petits llacs, rius... I la vida dels locals que passa entre els revolts de la carretera.




...fent amics pel món!

Com és habitual, en el meu trajecte fins al destí, Muong Khuong, he hagut de parar a fer fotos un munt de cops. En un d'aquests, he vist al peu de la carretera a un grup d'homes vestits amb camises blanques i tocats amb un tipus de cinta-barret també blanca al cap. He parat un moment per veure que s'hi coïa per allà, i m'he envalentit a apropar-me fins una casa on se sentia música i es veia a més gent vestida de la mateixa manera. M'he trobat amb una festa ritual amb més de cent persones que em miraven, però cap d'elles es podia entendre amb mi, més enllà dels gestos.

Hi havia homes, dones i nens, i tot i que alguns em miraven amb estranyesa, d'altres em somreien i em saludaven. M'he apropat fins a la sala on hi havia un grup de músics tocant una mena d'instrument semblant a la nostra gralla, i fins i tot els he ensenyat un vídeo que tenia gravat al mòbil de les gralleres dels Minyons en un concert al local de la colla. He pogut fer fotos sense problemes, i m'han demanat/animat que fes la reverència, de genolls, davant de l'altar que estaven construint i decorant. M'han ofert aigua i cadira, però com que tampoc volia eternitzar la visita, m'he acomiadat al cap de poc donant les gràcies a tothom per la paciència i l'amabilitat.

Gralla vietnamita.

He continuat el meu camí cap a Muong Khuong amb el cap que m'anava d'un costat a l'altre. Quan no era un grup de nens que sortien de l'escola amb les bicis o a peu per la carretera, eren uns pagesos transportant el bestiar, o un que removia el blat de moro que tenia assecant a l'entrada de casa o a peu de carretera, o uns altres que passaven la panotxa per una màquina per extreure els grans, o una nena cosint davant del portal de casa, o una dona amb fang fins als genolls dins de l'arrosar, o uns que simplement es dedicaven a veure passar la vida a peu de carretera... impressionant!

Al Vietnam treballa tothom.

En un poblat m'he apropat a un edifici pensant-me que seria l'escola, però resultava ser l'hospital (aquí la majoria dels edificis estatals tenen un aspecte molt similar), i he preguntat per l'escola. Seguint a una parella en moto a 15 Km/h m'ha acompanyat fins on era l'escola (en aquesta zona no m'estranyaria que alguns nens s'hagin de desplaçar uns quants quilòmetres per anar a l'escola) i m'he apropat per visitar-la. A aquella hora no hi havia nens, més enllà de tres o quatre nenes que estaven en una mena de barracots amb lliteres, però els mestres estaven reunits en una sala. Un d'ells ha sortit al veure'm per saber que volia i li he dit que volia fer alguna foto per l'escola, i m'ha respost que endavant. L'escola no tenia res d'especial, a banda d'unes vistes impressionants cap a una vall muntanyosa, i el pati ocupat per unes lones amb grans de blat de moro assecant-se.

L'hora del bany pels búfals d'aigua.

Arribat a Muong Khuong he parat per visitar el mercat i fer un refrigeri. Es veia un poble de muntanya en creixement, i aquí no destacava en nombre cap tribu d'aquestes amb robes tradicionals. Alguna dona vestida a la manera tradicional he vist, però cap grup nombrós.

La simpàtica àvia fotent-se una mena de gaspatxo local. Muong Khuong.

A Muon Khuong també he dinat, a un lloc on tampoc tenien carta en anglès (en aquest poble no crec que enlloc tinguessin res en anglès), i per fer-nos entendre m'han fet passar a la cuina i triar entre els pots i olles que tenien. He triat més per la vista que per la gana, i m'han dut un munt de menjar boníssim, per cert. Un dels plats duia una cansalada amb ous petitons amb una salsa molt bona. A un altre hi havia tot de trossets de costella de porc. I un tercer amb mongeta tendra, no molt "tendra". I, evidentment, un bol d'arròs d'on podien menjar quatre, i les salses habituals.

El lloc aquest on he dinat el regentava una família molt agradable i amable. Un col·lega o familiar de la família que ha arribat per dinar amb ells i ha marxat al cap de poc, com si tornés a la feina, s'ha assegut al meu costat, i tot parlant-me en vietnamita m'ha convidat a un parell de xarrups d'aiguardent. Això mentre jo ja havia començat a atacar el menjar. Sort que amb el segon ja ha tingut prou, perquè ja em veia allà fent un pique a veure qui n'aguantava més...

El meu copiós dinar a Muong Khuong.

Així doncs, he tornat feliç i content, més encara de l'habitual amb la ingesta alcohòlica, de tornada cap a Lao Cai. Encara he hagut de fer algunes parades fotogràfiques, i les que he deixat de fer tenint en compte que el que jo veig no és el mateix que veu l'objectiu de la càmera.

Casa tradicional de la zona amb panotxes assecant.

He arribat d'horeta a Lao Cai i m'he quedat una bona estona a l'hotel descansant i evitant les pitjors hores de sol i calor. Més tard he tornat a agafar la moto per fer un volt per la ciutat i arribar-me fins al punt fronterer amb la Xina. Lao Cai i Hekou estan units per un pont d'uns cinquanta metres de llargada, i el riu fa de frontera natural.

 Després d'haver anat cap aquí i cap allà sense destí concret, he parat a canviar els darrers dòlars que em quedaven a una joieria xinesa, a la zona xinesa de la ciutat, i amb la butxaca plena he parat a fer una birreta al costat del riu. Una altra vegada, el dèficit idiomàtic m'ha passat factura, i quan he demanat una birra. però de tirador no d'ampolla, m'han acabat portant una mena de gerra metàl·lica d'un litre i mig ben bo, i un got de vidre. I m'han deixat la carta amb els menjars que oferien, tot i que per molt que he intenta encertar alguna cosa, he estat incapaç. De totes maneres, han acabat servint-me un plat que no els havia demanat, amb una cosa que semblava plàtan arrebossat i fregit. Evidentment, la birra no he tingut collons d'acabar-me-la, però sí el plat.

Birra de Hanoi, en bidonet de litre i mig.

Dia 20: Mercat de Coc Ly, i fins a Bac Ha.

dones de diferents tribus fent-la petar al mercat de Coc Ly.

Aquest matí m'han despertat una hora abans del previst els clàxons dels vehicles que passen pel carrer de davant de l'hotel. Aquí al Vietnam això de fer sonar el clàxon és gairebé esport nacional, i diria que com més potent se'l posen, més feliços són. Lo dels camions i autobusos és d'escàndol. Que no t'agafi a prop d'un d'aquests vehicles quan volen fer saber que passen, o que volen passar.

Sense esmorzar ni res he agafat la moto per arribar el més d'hora possible al mercat setmanal de Coc Ly. En principi, a la majoria dels turistes que arriben per aquestes terres els tour operadors se'ls emporten al mercat de Bac Ha, que se celebra solament els diumenges, i en teoria és més gran que el que he visitat jo avui. En tot cas però, la concentració de turistes per metre quadrat segur que no és la mateixa a un lloc que a l'altre, i això ho he agraït. Per començar, ningú m'ha estat aclaparant per vendrem alguna cosa, més enllà d'un parell de dones que duien unes bosses tradicionals penjant del braç i m'han requerit amb el gest, però no han insistit gaire.

Fent el tast del tabac abans de comprar-ne a pes.

Per altra banda, ningú s'ha molestat en cap moment perquè els fes fotos (dissimuladament), i mira que n'he llençat. En aquests moments me n'adono dels avantatges de tenir una bona càmera amb un bon objectiu i un bon zoom, que et permetin fer fotos des d'una distància suficient com per no ser vist, i que no et surti un xurro de foto (moguda, mal enquadrada, llum inadequada...). Tanmateix, això vol dir portar a sobre una càmera "totxo", i això per a mi també és un inconvenient. Vaja, ja m'ho plantejaré en un altre viatge això, perquè ara no en trauré res de menjar-me l'olla.



Les joves adolescents també mantenen la tradició estètica.

He passat una bona estona pul·lulant pel mercat, fent fotos, observant els productes, flairant els àpats que es servien als nombrosos menjadors populars, i finalment regatejant una mica per un tapís amb un paisatge típicament vietnamita. A una parada la dona ha començat forta demanant-me 750.000 dongs, i jo he contraatacat oferint-li 150.000. Ha anat baixant i baixant fins als 200.000, però jo m'he plantat als 180.000 i m'he fet el dur marxant, per veure si em venia al darrera. Però no ha estat així. Tanmateix, just al darrera hi havia una altra paradeta que tenia el mateix tipus de tapissos, i aquí la noia ha començat més "prudent", demanant, tant sols, 450.000. Total, que pels 200.000 que m'havia baixat l'anterior he acabat caient. 

Portant a banyar al búfal d'aigua.

Després de la visita al mercat he volgut fer una ruta alternativa per tornar a Lao Cai i no fer-ho pel mateix camí exacte. Havia vist per la ruta fins a Coc Ly un cartell que indicava la direcció a Bac Ha, i sabia que des de Bac Ha també podia tornar a Lao Cai. Així doncs m'he aventurat a seguir una ruta alternativa. I l'aventura ha acabat bé com podia acabar en desastre...

Només començar, per sortir del mercat de Coc Ly, havia de travessar un fangar per on passant a peu a visitar el mercat ja m'havia deixat els peus marrons. Tanmateix, aquest pas no ha estat gaire difícil en comparació amb la resta de paranys que m'he anat trobant pel camí. Fangars, rierols, empedrats, búfals d'aigua, etc. Hi ha hagut un moment, quan portava uns dos o tres quilòmetres recorreguts que m'ha plantejat seriosament la possibilitat de tornar enrere, perquè la moto s'escalfava i treia fum, i tampoc sabia del cert si el que em vindria pel davant podia ser inclús pitjor que el que ja havia fet. Però, de fet, veia que pel camí no deixaven de circular motos, i algunes amb dos i tres ocupants!!! Així que m'he dit: no siguis marica i tira endavant que segur que si ells ho fan tu també ho pots fer. I dit i fet. Després d'una estona parat perquè es refredés la moto, i d'un intent infructuós de comunicar-me amb un vietnamita perquè em digués si estava molt lluny del meu destí (amb exemples gràfics: de A a B, i nosaltres C en un punt X del camí entre A i B... res).

Camí de muntanya entre Coc Ly i Bac Pa.

Per sort, ja gairebé havia passat el pitjor, i tot i que encara li he hagut de fotre canya a la moto en alguns trams, el tram final s'ha convertit en un camí de grava aplanada molt menys estressant. Avui he valorat més les victòries de la Laia Sanz als mundials d'enduro.  

Abans d'arribar a Bac Ha, encara he patit uns instants més d'angoixa quan he anat a espetegar a una mena de pedrera amb tot de maquinària pesada, on no es veia continuació possible. Per sort, una moto que em venia al darrera m'ha passat i ha girat per un lloc no visible per on continuava el camí que en aquell lloc semblava que es perdia. 

Jo, si fos ell, no m'acabava l'ampolla...

A Bac Ha he parat a dinar un pinxo de carn i un arròs amb salsa de soja (viandox, vaja), i després m'he arribat fins al centre, on hi havia la pagoda. He entrat i al pati interior m'he trobat a uns senyors grans entaulats, i un d'ells m'ha demanat que m'apropés per tastar un licor. En tenia dos de diferents en unes ampolletes de plàstic, i me'ls ha fet tastar els dos. He entès que era licor que es feia allà mateix, i venia a ser un aiguardent local. Hem compartit beure i quatre paraules, que gràcies a l'ajuda d'un bolígraf i un paper, ens hem acabat entenent més o menys. Vaja, li he explicat d'on venia i la ruta que havia fet fins aleshores.

Després de fotrem el parell de xarrups de licor, he anat cap a la pagoda a veure que carai hi feien, perquè se sentia cantar i música. He vist que hi havia tot de dones assegudes atentes al que feia i deia una altra dona just davant l'altar. Aquesta anava vestida amb un vestit vermell i una corona del mateix color, i l'acompanyaven quatre dones que vindrien a fer la tasca dels escolanets de l'església catòlica. Les dones, quan m'han vist que m'apropava m'han convidat a seure amb elles i gaudir de la cerimònia. Tot i que no entenia ben bé que carai passava, he vist que apropaven a un parell de nens petits al darrera de la sacerdotessa i aquesta feia un ritual amb uns palets d'encens encarant-los ara cap als nens, ara cap a l'altar. Una mena de bateig budista?



La de vermell del mig, feia les funcions de sacerdotessa.

La tornada cap a Lao Cai s'ha fet una mica llarga i feixuga després de tants quilòmetres i amb un sol de justícia. Per sort vaig ben tapat de dalt a baix. Bé, excepte un centímetre de canell on no m'arriba la jaqueta que em vaig comprar a HCM, que se m'està posant moreno paleta. Al final del dia hauré fet prop de 130 km., però no d'autopista precisament.

Dia 19: Lao Cai - Sapa - Lao Cai.

A la cascada de Thin Yeu, a uns 12 km. de Sapa.

Una de dues, o em canvio de càmera de fer fotos, o em trec les ulleres quan visiti llocs interessants i vegi coses interessant. No pot ser que m'emocioni veient un espectacle natural i humà de primer ordre, comenci a disparar fotos per gastar cinc carrets dels antics, i després em miri les fotos a la pantalla del mini-portàtil i que tot el que hi veig no s'assembli gens al que han vist els meus ulls. Provaré primer amb la primera opció...

Ahir us explicava que per la nit agafava un tren cap a Lao Cai, al nord-oest del país, la zona muntanyosa, i amb més tribus de tot el Vietnam. Doncs bé, perquè us feu una nova idea de les maneres d'actuar d'alguns vietnamites espavilats (en els sentit literal de la paraula), us explicaré l'anècdota del moto-taxista que em va dur fins l'estació de trens: sortia jo del hostel tot xino-xano en direcció a l'estació, sent conscient que en segons escassos algun moto-taxista cridaria la meva atenció per saber "where you go?", o "where you come from?", o "you need something?", i efectivament vaig dir-li que anava cap a agafar un tren. Em va oferir portar-m'hi i li vaig demanar preu. 50.000 dongs em diu. Li responc que per 20.000 d'acord i es fa l'ofès. Tranquil paio, no passa res. No cal que em portis que tinc cames (i ja trobaré algú altre que ho voldrà fer...). Segueixo caminant i als cinc segons apareix el col·lega del que no m'havia volgut portar i em diu que pugi a la seva moto.

Arribem a l'estació i li trec un bitllet de 50.000 perquè no tenia menys solt. Obra la seva cartera i em treu un bitllet de 20.000 de canvi i me'l quedo mirant com fent-li entendre que faltava quelcom. Em diu que no té canvi, com dient que no em vindrà de 10.000 dongs. Li dic que no pateixi que ja vaig jo a buscar canvi a algun lloc proper. El tiu es posa insistent amb lo de quedar-se amb 30.000, i jo més insistent encara en anar a per canvi, que no és tan difícil. Al cap d'un minut de discussió, màgicament, apareix un altre bitllet de 10.000 dongs de la seva cartera, que potser no devia haver vist abans... hahahahaha. (va home va! Als catalans amb aquestes...)

Ah! La del tren, tampoc està malament. Quan estava a la meva llitera superior, en un vago de dues lliteres de tres llits a cada banda, el paio del davant al mig, se'm dirigeix de forma ostensible mentre jo mirava un capítol de Homeland amb el portàtil. Em trec els auriculars i l'escolto, però resulta que em parla en vietnamita. Li entenc un "wheryufron" i responc que de Barcelona (Catalunya encara els despista més). Entra un altre col·lega vietnamita al vagó i parlen entre ells, després novament amb mi, en vietnamita. Els faig la típica cara de "no pillo no papa, paios", i tot i així encara insisteixen. Provo amb el vell recurs del futbol, i sembla que ho pillen (ja sabeu, Barcelona - Messi - football). Continuen insistint una estona amb el vietnamita, però finalment se n'adonen que per molt que repeteixin les coses i insisteixin, tampoc entendré res de res. M'acomiado amb un gest facial i em torno a col·locar els auriculars per tornar al que feia.

Dones d'una tribu de les muntanyes del nord, a Sapa.

Trobar hotel a Lao Cai no ha estat difícil. Es concentren majoritàriament a la zona de l'estació del tren, i després de visitar-ne tres, m'he acabat decidint pel segon. Una "catxo" habitació amb tres llits, que té tot el que necessito. Un cop lligat l'allotjament per tres nits, he sortit a provar sort per llogar una moto. He preguntat al mateix hotel on estic però no en llogaven. M'han enviat al del costat, però ja ho havia preguntat quan buscava habitació, i el "capullu" a qui li vaig preguntar em va dir alguna cosa així com 50 dòlars (devien ser 15 ara que ho penso...). Bé, en tot cas, al final he aconseguit una moto per 500.000 dongs els tres dies que estaré per aquí. Una mica més car que als altres llocs, però no tant, i més tenint en compte que realment aquesta no és una ciutat turística. Solament de pas, per la gent que ve de Hanoi a les muntanyes del nord.

Pilar de dos amb nen enxaneta i búfal d'aigua de baix.

Sense descansar gaire, m'he preparat per començar a visitar la zona, i ho he fet triant la banda de Sapa, que està al sud-est de Lao Cai, a uns 38 km. Per arribar s'ha de fer un port de muntanya i pel camí vas divisant tot de camps d'arròs, un riu, zones boscoses, i verd per tot arreu. Potser he hagut de parar quinze cops per fer fotos abans d'arribar a Sapa... No he parat en arribar a Sapa, si no que he continuat fins a una zona de cascades i un port de muntanya amb vistes espectaculars.

Pel que fa al poble de Sapa (36.000 habitants), he vist que es tracta d'un lloc bàsicament turístic, però bastant més relaxat que en ciutats de grans concentracions. És un lloc ideal per fer trekkings, i quedar-te encisat amb les diverses ètnies que l'habiten. Pels carrers d'aquest poble ja et pots fer una idea amb els homes i les dones (sobretot) que venen a vendre artesania, o aliments. La veritat es que no es fan gaire pesats, o com a mínim això és el que m'ha semblat en l'estoneta que he estat per allà.

Molt a prop de Sapa hi ha una petita vila, Cat Cat, habitada per gent d'una d'aquestes tribus, i he anat a visitar-la. M'ha fet una mica de pena veure que ho tenien muntat totalment com una atracció turística (fins i tot m'han cobrat per entrar), i hi havia un recorregut establert que et feia passar per uns carrerons plens de comerciants del poble venent, bàsicament, artesania. I, com no, les típiques criatures amb polseretes i algun altre cosa, massa insistents. Fent aquella mena de súplica reiterada amb veu de llàstima. Ai, aquestes coses em fan pensar en lo perniciós del turisme a gran escala.   

Qualsevol comença una guerra contra els vietnamites...

Bé, com a mínim, m'ha agradat veure que no tots els menors es dedicaven a la venta ambulant, si no que molts jugaven i es passejaven lliurament sense el control de ningú, ni disfressats per l'ocasió. Com podeu comprovar, fins i tot me n'he trobat a un carregant una eina del camp, que quan li he fet una ganyota respecte a l'eina, m'ha respost amb un "amago" d'atac. No he insistit en l'apropament gestual.

Realment, la foto fa molt poca justícia a la panoràmica.

La baixada de tornada cap a Lao Cai ha estat fins i tot millor que la pujada, ja que brillava més el sol, i baixava per la banda que donava a l'interior de la vall. M'he adonat que quan vaig sobre la moto i estic eufòric, acostumo a cantar cançons d'eufòria: dels Queen (l'ópera típica del "oh Mamma Mia", el Bohemian Rapsody), dels Fabulosos Cadillacs (Straberry fields forever), el Serrat, los Chunguitos o Los Chichos... i del Llach (Que feliç era mare). Cap de complerta, evidentment, ja que la meva memòria solament dóna per retenir alguns trossets de moltes cançons.

Ah! avui he tingut el segon contacte en tot el viatge amb uns catalans. Al final de la visita al poblat indígena, he sentit a una parella que xerraven en català. M'han dit que venien de Vic. La dona m'ha explicat una teoria seva, segons la qual, els espanyols acostumen a fer viatges organitzats en grup, i en canvi catalans i bascos som més d'anar per lliure, i en petit grup. Doncs, mira que et dic, potser té raó...

També he de dir, que gràcies a que cada cop es veuen més samarretes del Barça amb els colors de la senyera per aquí també, em sento una mica més a prop dels meus...

Veieu el que passa per no deixar avançar a un català en moto?

Dia 18: Mercats de Hanoi, i tren nocturn cap a Lao Cai.

Paisatge habitual als carrers de Hanoi.

Avui era un dia propici per mandrejar i no estressar-me gaire amb visites. Pel matí, després d'esmorzar un parell de donuts una mica ressecs i un cafè amb llet dels que es fan aquí, és a dir, carregats, i de prendre unes quantes fotos des de la mateixa terrassa del local, m'he anat a descobrir el mercat principal de Hanoi, Dong Xuan, i a perdrem pels carrers adjacents sense cap objectiu concret.

Finalment si que m'he animat a buscar el carrer de les tendes de sabatilles i me n'he comprat unes pel que pugui passar a partir de demà a la zona muntanyosa del nord-oest. Em demanaven 650.000 dongs i els n'he ofert 300.000, i tot i que han intentat aconseguir alguna cosa més, han vist clar de seguida que no tenia cap intenció d'entrar al joc del regateig, i han acceptat l'únic preu que els he proposat. Estic convençut que si l'han acceptat vol dir que no han perdut calés.

Mercat de Dong Xuan (he preguntat pel Tenorio, però ningú el coneixia...) 

Rondant pel casc antic m'he trobat a aquest parell que feien una partida d'aquest joc de taulell barreja d'escacs i dames. He intentat trobar una lògica als moviments de les fitxes en el taulell, però m'ha estat impossible. De sobte movien lateralment, com en horitzontal, com diagonal; de sobte passaven per sobre d'una fitxa del contrari, com es quedaven just al en front... A més, malauradament no l'he pogut veure acabada, ja que un dels rivals s'ha hagut d'aixecar per ajudar a fer una descarrega de material d'una camioneta, i el que l'ha substituït, un jove aparcador de motos, també ho ha acabat deixant abans d'hora.

Joc popular al Vietnam, que no he acabat d'entendre.

Abans de tornar al hostel a relaxar-me i esperar l'hora de marxar, tot llegint, cercant informació per internet dels propers destins, i navegant d'una web a una altra, he parat a dinar a un dels característics tuguris locals un plat del tradicional Pho amb pollastre. Com no, acompanyat de la birra local, la Bia Hanoi. I encara abans d'entrar al hostel m'he trobat un local proper que feien "happy hour" de massatges i per 150.000 dongs he entrat a fer-me'n un de peus, que feia temps que no provava. El local es veia força professional, i de fet, la noia s'ho ha "currat" d'allò més bé, prement el just i necessari en tot moment.

Sala d'estar del hostel, on hi he passat unes quantes hores abans d'agafar el tren.

I bé, així s'ha acabat la jornada abans d'anar cap a l'estació de trens per marxar cap a Lao Cai, ciutat fronterera amb la Xina a la banda nord-oest. Ja veurem com anirà el trajecte, perquè només vaig poder aconseguir llitera "dura", i són prop de 10 hores si no vaig errat.

Primer massatge de peus al Vietnam. No serà l'últim crec.

Dia 17: Hanoi - moto city tour.

Pho Xao, o noodles fregits amb vedella i verdures.

(Aviso que poden haver-hi mes faltes de l'habitual ja que estic escrivint l'entrada des d'un ciber-cafè, i aquest teclat no te ni accents ni d'altres símbols necessaris...)

Aquest mati no m'ha despertat el despertador precisament. No se l'hora exacta que devia ser, però he sentit grinyolar la llitera del costat, i uns esbufecs sospitosos. He mig obert una parpella i, efectivament, estaven "dale que te pego" al llit superior del davant meu. Aquests guiris que venen al Vietnam com si anessin a Salou i que esperen la festa de la nit com si no ho poguessin fer a casa... (maquillatge, vestidet, talons...) I es clar, com aquí la priva costa la meitat de la meitat que als seus països... doncs després passa el que passa, i una parella s'oblida que esta en un dormitori amb sis persones mes i es posa a fer l'espectacle.

Aficionats a les lluites de galls (no confondre amb les lluites de gais).

Doncs així que ben despert m'he anat a esmorzar (un pastisset de xocolata que m'havia comprat ahir en un mercat al carrer, i un cafè amb llet tant negre, que per molta llet condensada que hi ficava, no aclaria), i a llogar una moto per anar a fer el tour imprescindible per Hanoi. He començat pel museu de la guerra, i d'aqui al mausoleu de Ho Chi Min. No se quin tipus de festivitat hi havia avui a Hanoi, però per entrar al mausoleu hi havia una filera de gent increïble. Per sort, un soldat enrotllat m'ha deixat colar per un lloc que no era l'entrada, i després de passar dues vegades un control de seguretat poc segur, perquè anava carregat de coses metal.liques i la maquina no parava de sonar, he pogut afegir-me a la inacabable filera de gent que volia entrar a veure el cadàver momificat de l'idolatrat lider revolucionari.

Aquí, m'he estat molt de treure la càmera per fer fotos, ja que ningú en portava, i hi havia un munt de soldats engalanats cobrint el recorregut i fent els honors al pare de la pàtria. M'he recordat també de la visita al mausoleu de Mao Tse Tung a Pequin, que es feia de la mateixa manera. Seguir la llarga filera sense parar, no parlant gaire fort, no traient càmeres, i disposant d'escassos segons a dins per veure la mòmia.

En acabada la ruta mortuòria, he continuat per la zona visitant el museu de Ho Chi Min, i la seva antiga residencia que en l'actualitat serveix per fer les trobades oficials amb representants d'altres països. Per aprendre alguna cosa mes, m'he endollat a una família mexicana que portaven un guia en castellà i que de tant en tant explicava coses interessants. Per sort, com hi havia molta gent, no deuen haver reparat en que hi havia un paio enganxats a ells una bona estona.

Una mica de pluja i carrers empantanegats.

Mes tard he anat a veure el temple de la literatura. Un espai semblant a una pagoda (temple) budista, amb amplis jardins i diversos pavellons, que devien acumular en el passat quantitat de llibres de tota mena, a banda de nombroses obres artístiques de caràcter religiós majoritariament. Passejant pels patis interiors m'he trobat a aquestes damisel·les fent una sessió fotogràfica, i m'he afegit al grup de fotògrafs...

Belleses vietnamites al temple de la literatura.

Encara quedaven coses per veure, però després del temple de la literatura he hagut de fer una pausa obligada de prop d'una hora i mitja per la pluja. Ja havia plogut intermitentment mentre estava dins del temple, però per sort m'havia pogut resguardar en algun dels pavellons. Però quan creia que ja havia plogut suficient i m'anava amb la moto cap a una altra banda, m'ha sorprès una nova descarregada que s'ha allargat mes que les anteriors. Encara he tingut temps de treure l'impermeable que duia al maleter de la moto, i resguardar-me a sota d'un frondos  arbre, que tampoc ha aixoplugat gaire, la veritat... Pensant que la cosa no s=allargaria he aguantat estoicament sota la pluja ben be mitja hora, fins que he vist que la cosa anava per llarg, i he decidit entrar en una botiga de queviures a aixoplugar-me de debo tot fent un beure. Podeu veure la imatge del carrer inundat captada des de l'interior de la botiga mes amunt.

Noies i/o nenes vietnamites que em deuen haver confós amb algú famós.

Quan la cosa s'ha calmat he continuat amb el meu tour anàrquic, i he anat fins a la pagoda de Quan Su, on m'he trobat a desenes de devots fent les seves ofrenes "por todo lo alto". Ja he comentat que avui devia ser un dia especial, perquè no era normal tanta gent dins del temple fent les seves meditacions asseguts a terra, i tantes ofrenes tant esplèndides. Safates senceres cobertes amb galetes, begudes, flors, etc., etc. I l'incens cremant per totes bandes sense parar.

L'ultim lloc que he visitat ha estat l'antiga presó, per on van passar un munt de presos polítics durant la guerra contra els francesos. Be, tampoc es que tingues res d'especial en comparació amb qualsevol altra presó del mon. L'unic que aquí els presos acostumaven a parlar en vietnamita i per menjar feien servir pals en comptes de forquilla i cullera. 

Pel vespre, tot i que em pensava que podria gaudir del partit amistós del Barca a Malaysia, resulta que fallava la conexio d'internet del hostel. Vaja home! Precisament avui havia de fallar... així que tot i que ho he intentat al ciber-cafè des d'on escric aquesta entrada, no hi ha hagut manera. Però, com dirien els castellans, "no hay mal que por bien no venga", i he sortit a fer una birra a prop del hostel, i he conegut a un vietnamita de Saigon (HCM) que estava de vacances amb la seva filla de 10 anys. Com que parlava un angles molt fluid i comprensible, i estava clar que no volia fer negoci a costa meva, hem pogut mantenir una interessant conversa, i m'ha explicat un munt de coses interessants: com quan va anar a la guerra contra el dictador cambodja Pol Pot; la historia del pare que va lluitar amb l'exercit oficialista col.laborador dels nord-americans i que va acabar complint cinc anys a la preso; els estudis universitaris on el primer any es va dedicar a estudiar l'obra i pensament dels grans gurus comunistes; la manca de llibertat d'expressio i de manifestacio al seu país; la mania que li tenen als xinesos... Ja tenia ganes d'entemdrem amb algun vietnamita sense cales pel mig.

Escolars fent una pausa despres de visitar el mausoleu de Ho Chi Min. 

Dia 16: Danang - Hanoi.

El fill després de saber que la guerra ja havia acabat.

(Notícia apareguda avui al diari Ara de la troballa a la jungla de dos vietnamites (pare i fill) desapareguts (amagats) durant la guerra amb els nord-americans).

Aquest matí he deixat l'hotel de Danang per anar a l'aeroport a agafar l'avió que m'ha dut a l'actual capital del Vietnam, Hanoi. A l'aeroport, tot i que he arribat amb temps suficient, he viscut moments de certa angoixa a l'hora d'aconseguir la targeta d'embarcament, ja que m'han fet canviar de filera quan ja em tocava i a la que he anat no avançava ni a trets. Al final tot s'ha resolt positivament, però aquells minuts de desgavell i de començar a posar-te nerviós... són aquells instants en que m'agradaria agafar a algú pel coll per aclarir les coses. M'enteneu, oi? Per acabar-ho d'adobar, passat el control de seguretat m'han cridat quan ja marxava tranquil·lament per tornar cap allà i obrir la maleta. Resulta que han detectat les tisoretes de tallar tiretes i esparadrap, i se les han quedat. Vaja, sis aeroports després va el del control de seguretat i es mira bé la imatge de la pantalla...

A veure si trobeu alguna paraula vietnamita esdrúixola, o amb més de dues síl·labes..

Arribat a Hanoi, he tingut pressa per arribar al hostel que ja m'havia mirat i reservat per internet. Aquest cop serà ´dormitori compartit, perquè a Hanoi els preus piquen bastant més, i una mica de canvi tampoc em vindrà malament. M'ha estat fàcil trobar el bus públic que anava cap al centre de Hanoi (a prop de 20 km.), i des de la darrera parada he caminat uns cinc-cents metres per arribar al hostel. És un Backpackers regentat per uns australians, tot i que la majoria de l'staff són vietnamites. Els de la recepció parlen tots l'anglès (que tampoc s'assembla gaire a l'anglès-català), però la resta de treballadors ben poca cosa. Entre la clientela, molts europeus, nord-americans, australians, però de catalans cap ni un. El castellà diria que tampoc l'he sentit aquí. Pel carrer algun grup de turistes espanyols, però els faig el mateix cas que a la resta d'estrangers.

Noodles de pasta d'arròs, amb porc i tofu fregits.

Fins la 1:00 no m'ha deixat fer el check-in, així que he deixat la maleta al lloc per deixar les maletes i he sortit a menjar alguna cosa. Aquí a Hanoi, una de les activitats destacades és la de fer ruta gastronòmica i tastar les diverses propostes als carrers. Hi ha carrers especialitzats en uns tipus determinats de plats, i tenen menús tancats per quatre duros. El dinar (la foto superior) m'ha costat 25.000 dongs (menys d'un euro), i el sopar (dues fotos per sota) 20.000. Potser per demà em demani un entrecot dels que tan amablement despatxa aquesta dona de sota!

Què, unos chuletones Pachi?

Entre dinar i sopar he tingut temps de fer una volta per l'Old Town de Hanoi. Carrers estrets amb molt de transit i soroll, comerços un darrera l'altre i repartits per zones. El carrer de les ferreteries, el de la roba, el de les sabates, el de les joies, etc. En una joieria xinesa he canviat els darrers euros que em quedaven al millor preu que me'ls han pagat en tot el viatge. I devien pagar molt bé perquè la cua per canviar no parava mai. De joies no en devien vendre gaires, però divises a tope. Recordo que a Veneçuela també vaig canviar a un preu insuperable en un local d'un xinès d'una ciutat port franc al nord-oest del país. Hi ha alguna cosa que els xinesos no et puguin aconseguir a millor preu que la resta?

També he tingut temps d'arribar fins a l'estació de tren per lligar el tren que m'ha de portar i tornar fins al nord-oest del país, on es veu que habiten un bon grapat de tribus. Al hostel he consultat si podien aconseguir el bitllet de tren, però amb el preu que m'han dit em podia pagar el viatge dues vegades. A més, la tasca de comprar els bitllets pel meu compte ha tingut un parell d'anècdotes interessants: la primera, s'ha produït quan m'he equivocat d'estació de trens (n'hi ha dues a tocar una de l'altra), i la senyora que m'ha atès m'ha indicat que allà no podia comprar el bitllet a Lao Cai, que havia d'anar no sé on, cap a fora a la dreta i a la dreta. Ho he entès quan un senyor vietnamita m'ha vist entrant en un lloc on no tocava i m'ha sabut informar en un pobre anglès que havia d'anar a l'estació del darrera. Gràcies al mapa de Hanoi que havia agafat a l'hotel l'home m'ha pogut senyalar on havia d'anar. Però el més bo ha estat quan m'ha demanat les meves ulleres per poder llegir bé el mapa...

La segona història no m'és especialment nova perquè ja he viscut escenes similars en d'altres llocs, però no per repetida deixa de sorprendrem. Arribo a l'estació i al taulell d'informació una noia mig adormida em senyala amb els dits una direcció i el número 2. vaig en la direcció i em trobo una sala amb moltes taquilles per comprar bitllets, i moltes cadires per esperar el torn. Me n'adono que s'ha de demanar torn a unes noies que estan assegudes mig adormides just a l'entrada d'aquesta sala i els demano el paper. M'assec i miro els números que apareixen a cada una dels mostradors, i el general que indica quan canvia de número cap al mostrador que s'ha d'anar. Bé, fins aquí tot modèlic, no? Doncs quan porto una estona esperant i mirant cap al lluminós, me n'adono que allò no només no avança, si no que encara tinc uns 100 números pel davant... però si a la sala aquella no hi ha ni vint persones!!! Així que prenent l'exemple d'un parell de franceses que ja s'havien cansat d'esperar el torn assegudes, m'aixeco i em poso a la cua del segon mostrador darrere d'elles. Quan per fi li toca a les franceses teníem un grupet d'uns quatre o cinc vietnamites més intentant avançar, i un parell que s'havien col·lat entre les franceses i jo. Una de les noies s'estava posant dels nervis per la proximitat dels nouvinguts, i li he recomanat que s'ho prengués amb calma perquè aquí les coses funcionen així.

La foto tenia doble objectiu com podeu comprovar... Plat de Pho i nen curiós al darrera.

Ben sopat, he continuat amb els tombs per l'old town, veient mercats, petites pagodes mig amagades, i guiris amunt i avall, motos i bicis amunt i avall, gent menjant en qualsevol racó, gent asseguda xerrant sense res millor a fer, etc. Ah, i ja he tastat la Bia Hanoi, una birra artesanal no gasificada i molt suau que passa bé. Fluixeta de sabor i poc refredada, però per 5.000 dongs el got què més vols.

Tot llest per la pregària vespertina en aquesta petita pagoda.

Dia 15: Danang - Hue - Danang (en 10 hores, 8 de transports).

Segon tram del viatge. Costa central.

Avui amb la visita a Hue, finalitzo la segona part del meu periple vietnamita. A partir de demà arrenca la tercera que em portarà a terres del nord. Però de moment em centraré en l'esdevingut en aquesta dura jornada de trasllats i visita a la ciutadella de Hue.

Avui tenia el tren d'anada cap a Hue a les 7:00 del matí. He arribat amb temps perquè m'ha portat un motorista, i a sobre he vist que anava amb retard de vint minuts, així que m'he anat a buscar un lloc per esmorzar alguna cosa. En un bar proper amb taules i cadires a fora (com la majoria), tenien el que estava cercant, un cafè amb llet i uns ous amb pa. El cafè amb llet ha arribat relativament ràpid, però els ous... encara deuen esperar que la gallina els pongui.



Ciutadella de Hue.

Finalment el tren (solament) s'ha retardat una mitja hora respecte a l'horari previst. A la guia indicaven que la durada del recorregut podia variar entre les 2h30, i les 4h. Doncs, voleu apostar? Carai com ho calaven aquests que fan les guies! 4 hores hem trigat. Hi havia moments en que la velocitat era menor que la gent que passejava amb bici pel carrer, i en d'altres fins i tot ens quedàvem parats en punts de doble via esperant que passés algun altre tren en el sentit contrari. Tanmateix, he de reconèixer que les panoràmiques que he vist (el recorregut seguia en gran part la línia de la costa), i les escenes de la vida dels vietnamites a peu de via, han estat molt compensatòries.



Passadissos espectaculars a la Ciutadella de Hue.

Arribat a Hue no m'ha costat gaire aconseguir un mapa de la ciutat en una agència de viatges, i fer via cap a la Ciutadella que dona esplendor a aquesta tranquil·la ciutat, antiga capital de la Vietnam imperial. El lloc m'ha recordat lleugerament la ciutat prohibida de Pequin, però sense tant llustre. En part, és una responsabilitat directe de l'exèrcit nord-americà que durant la guerra van arrasar una bona part del complexe a base de bombes. De fet, he pogut comprovar amb maquetes que reconstruïen el que havia estat aquest lloc, i no quedava en peu ni la meitat de la meitat. Una llàstima això de destruir patrimoni material de la humanitat per defensar una causa...

 

Els jardins de l'emperador (Ciutadella de Hue).

A banda dels edificis que he pogut veure (residències de la reialesa, pavellons de lectura, pavellons administratius, pavellons vestidors, teatre...), cal destacar alguns jardins al·lucinants, amb estanys plens de flors de lotus, bonsais de tota mena, flors, gespa... qui fos l'emperador per portar a l'emperadriu a passejar!!



Ni al camerino dels germans Marx.

Acabada la visita llampec a la ciutadella i pels carrers del voltant del riu, he decidit que ja havia vist el que volia veure i que millor fer via cap a Danang per no arribar a les tantes. A més, no tenia res reservat, i a l'estació de busos del centre m'han dit que des d'allà no sortien busos a Danang, que havia d'anar a l'estació del nord. El tren l'havia descartat des d'ahir mateix, ja que solament hi havia un de tornada a les 19 de la tarda (+ 4h, calculeu a l'hora que arribava...). Un motorista, després de les oportunes negociacions, m'ha dut a l'estació de busos del nord i allà he comprat un bitllet intentant fer entendre a la de l'oficina que el volia per sortir al cap d'una hora, doncs volia dinar allà. Doncs, res, surto acompanyat pel motorista que continuava amb mi al pàrquing d'autobusos i un paio m'anima a pujar ràpid al bus que estava a punt per marxar cap a Danang. Bé, si surt immediatament... podré esperar a menjar. Em compro un suc de taronja per hidratar-me una mica i pujo al bus. Un micro-bus d'aquests de 30 places, però amb espai minúscul entre fileres de seients.

Tot i que semblava que la cosa aniria més lleugereta que el tren del matí, gran error! Sortim cinc minuts més tard del que jo preveia de l'estació, però un cop hem travessat la porta de la sortida... para novament i fa pujar a dos passatger més que arriben corrent. D'acord, s'ha de ser comprensiu amb la gent... Recorrem vint metres més i sembla que encarem ja el camí cap a Danang. Iep! No tan ràpid que hem de carregar a uns quants més... i uns quants més una mica després... i pel camí va pujant gent. Com diria el meu amic Albert Pérez (del que m'he recordat avui ,a més de per les seves expressions, pels dies d'estada al Caxmir l'any 2007, ara que tornen a haver-hi incidents a la zona) "quinze o vint més i ja ho tindríem això"!! En un bus amb capacitat per 30 deuen haver entrat el doble. No m'estranya que finalment s'imposessin als nord-americans a la guerra, amb la capacitat que tenen per suportar les incomoditats, i la paciència amb que ho viuen tot.

Ah! Potser us pensàveu que m'oblidava del tema dels massatges... Doncs no. Resulta que feia dies que no us en parlava, perquè de fet, des de l'estada a My Tho al delta del Mekong, no me n'havia tornat a fet cap. Aquell dia, buscant un lloc per fer-me'n un, vaig anar a parar a un spa-massage. El fet de no ser un lloc gaire turístic reduïa l'oferta notablement... En tot cas, la cosa va començar amb bany turc i sauna, abans de passar per la dutxa i amb la tovalloleta passar cap a la cabina de massatges. Se'm va presentar una noia jove, atractiva, amb un vestidet més adient per una festa de cap d'any que per una massatgista (no sé si m'enteneu). Doncs el massatge va ser més matusser de l'habitual, i en mitja hora ja volia enllestir oferint un "massatge baby". Pels qui no conegueu aquesta expressió, us diré que ve a ser el mateix que el famós "final feliz" però a la vietnamita. Des d'aquell dia vaig quedar una mica escarmentat amb el tema, i fins ahir no vaig voler tornar a temptar la sort. Aquí a Danang els llocs també són de l'estil spa-massage i ja em temia el pitjor... I pensat i esdevingut. Un altre cop bany turc, sauna, dutxa i cabina de massatge. Un altre cop una noia de bon veure vestida com per anar a la terrassa d'estiu del Pachá. I un altre massatge tirant a decebedor i curt amb oferta final. Colló, però si ja el gaudeixo ja el massatge! No em cal res més! Malauradament, pel que veig, aquí al Vietnam això del "massatge baby" deu estar bastant estès més enllà d'alguns llocs molt turístics. Diuen que a la Xina hi ha molta controvèrsia al voltant de si ho han de considerar prostitució, i perseguir-ho, o si continuar considerant-ho com un complement més del servei de massatge. A mi em cansa una mica haver d'estar sempre a l'expectativa de si el massatge serà relaxant i professional o, si per contra, serà una simple excusa per arribar al "massatge baby".

Per cert, és la primera vegada que em trobo una habitació d'hotel amb vídeo-control... vaja, això em passa a Catalunya i trigo poc a trucar als mossos, però aquí que hi farem... com a mínim la tapo amb una samarreta. M'hi vaig ficar perquè vaig veure a la recepció una pantalla d'aquelles amb imatges de diverses zones de l'hotel. Espero que no es dediquin a controlar als clients... Hòstia, ara que hi penso, llàstima que a l'hotel de Nha Trang on em van entrar a l'habitació no haguessin tingut càmera de control. Hahaha.