Final Eurolliga bàsquet: no va poder ser.

 

El jugadors blaugrana, abatuts al final del partit.

El Barça de bàsquet va perdre ahir a Colònia la final de l'Eurolliga davant de l'Anadolu Efes d'Istambul (81-86). La qualitat individual de les estrelles de l'equip turc (Micic i Larkin, 46 punts entre els dos) i algunes decisions arbitrals força incomprensibles, van acabar inclinant la balança a favor dels turcs. El fet que el patrocinador principal de la competició sigui una de les empreses d'aviació turques més importants pot tenir alguna influència...

Tanmateix, ahir els jugadors clau del Barça no van estar a l'alçada de les circumstàncies, sobretot Mirotic, el fitxatge estel·lar d'aquesta temporada que esta fent una temporada de més a menys. Tampoc va estar gaire fi el nord-americà Calathes, tot i que aquest estava ressentit d'un esquinç al turmell que es va fer a la semifinal del divendres.

El cert és que el partit va estar igualat i emocionant fins al final, i que la classe i la sang freda dels cracs rivals va acabar decantant la balança a favor d'ells. Ara cal aixecar-se i pensar en el final de la lliga ACB, que té molts números d'emparellar a culers i madridistes a la final.

Estic convençut que amb l'actual entrenador, Saras Jasikevicius, i amb aquesta plantilla, tornarem a aspirar aviat a guanyar l'Eurolliga. Tan de bo pugui ser la temporada vinent.

"Quatre dies de gener".

 

Feia temps que no llegia un llibre amb devoció. Una d'aquelles lectures que t'atrapen i necessites agafar el llibre més sovint que de costum. He de reconèixer que porto una ratxa de llibres que ni fu ni fa, i tornar a experimentar les ganes de saber què més esdevindrà en una lectura és pura màgia. I amb aquest "Quatre dies de gener" de Jordi Sierra i Fabra m'ha tornat a passar. I és curiós, i trist potser, però no coneixia l'autor. No havia llegit cap dels seus nombrosos llibres, i aquest em va arribar a les mans a través d'un intercanvi de llibres per Sant Jordi, per part d'una tal Vanessa (gràcies!) de la colla de Sant Feliu de Llobregat.

El llibre no és gaire extens, i des de ben aviat ja t'ha atrapat amb una trama fosca i criminal a la Barcelona de finals de la guerra (in)civil espanyola. El protagonista principal és un inspector de policia qui se li presenta un cas de la forma més inesperada, i haurà de fer mans i mànigues per trobar les solucions.

He sabut que hi ha una col·lecció de llibres amb aquest protagonista. Segur que en llegiré algun més. O potser tots si tenen la mateixa capacitat d'atrapar-me que el primer.

Terrassa - Monestir de Montserrat - Terrassa.

 

Ahir em vaig atrevir a pujar a Montserrat i tonar a Terrassa amb la bicicleta de carretera. Ara mateix, no recordo si ho havia arribat a fer mai. Recordo alguna excursió per la muntanya de Montserrat amb la Penya Ègara fa uns 25 anys, però no recordo arribar a dalt del Monestir... I les darreres vegades que havia arribat al Monsetir, havia agafat el tren a Castellbell i el Vilar per tornar a Terrassa per estalviar-me uns quilòmetres. Ahir vaig fer anada i tornada, anant per Rellinars i tornant per Vacarisses i Viladecavalls. Un bon "tute" amb força desnivell. He de reconèixer que vaig acabar força cansat. Però ja està fet. 

La segona dosi de...?

 

Cua per rebre el 2n vaccí a les portes del Centre Cívic de Ca n'Anglada.

Avui ha començat la campanya per posar la segona dosi del vaccí contra la Covid dels treballadors esencials de la Generalitat. M'he trobat una llarga cua a l'entrada del centre de vaccinacions massives, al Centre Cívic de Ca n'Anglada, tot i que el ritme de vaccinacions ha estat força ràpid i no he hagut d'esperar més de vint-i-cinc minuts.

En aquesta ocasió als usuaris ens han permès (o ens han obligat) a haver de triar entre el vaccí d'AstraZeneca i el de Pfizer. La primera dosi va ser d'AstraZeneca per a tothom, però arrel d'alguns casos de trombos en algun vaccinat, les autoritats han demanat un document signat pels demandants de conformitat amb que se li administrés la d'AstraZeneca. Jo ho tenia clar ja fa temps, que si rebia la segona havia de ser la mateixa que la primera. I així ho he demanat.

De moment, han passat gairebé 4 hores i no hi ha cap símptoma preocupant. Si estic uns dies sense escriure res, preocupeu-vos. ;-)

El "temazo" del dimecres. Hereus del Beat Feat Markus FM - "53 barres".

 

Rap des de Terrassa i en català. Bon flow i bones bases rítmiques, i lletres que surten del carrer i de la vida d'aquest jovent. Qui deia que no es podia fer bon rap en català? Me'ls apunto per quan actuïn per aquí a prop.

Pedalant per Gran Canària.

 

Camps en algun punt entre Las Palmas i Teror.

He passat cinc dies a l'illa de Gran Canària. És la segona vegada que hi viatjo, després del viatge que hi vaig fer el març del 2018. Aquest cop, he llogat una bicicleta per poder fer algunes excursions pel nord de l'illa. I pel que fa a la resta, doncs a Las Palmas, d'aquí cap a allà, menjant, llegint, descansant, a la platja... 

Escultura de Tritó, déu dels oceans, a la platja de la Laja.

Valls en el camí de Santa Brigida a Las Palmas.

Firga.

Catedral de Las Palmas.

Plaza de Cairasco.

Al fons, platja del Confital (Las Palmas).

Platja de las Canteras.

Platja de Las Alcaravaneras.

Quiosc modernista a la Plaça Sant Telmo.

La Covid s'ha endut el Carles Aranda "Litus".

 

Amb el Litus a La Plata, Argentina (20-08-2016).

El passat divendres, em trobava sopant al bar La Sagristia de Las Palmas de Gran Canària, on he fet una estada de cinc dies, i vaig rebre un missatge del Tomàs Pont, d'aquells que mai estàs preparat per rebre, on m'informava que el dia abans havia mort el Litus, el Carles Aranda, a l'Argentina, a causa de la Covid. Sabíem que l'havia agafat i que estava intern a l'UCI, però mai vaig pensar en la possibilitat que aquest maleït virus s'emportés a un home tan fort i noble.

Quina puta merda, amb perdó. Mai estem preparats per la mort d'un amic o un familiar, però encara menys quan es tracta d'algú a qui encara no toca. Ni molt menys. Rondava la cinquantena i vivia amb i per la seva dona i la seva filla. Recordo que quan el vaig visitar, vaig fer-li entrega de la camisa dels Minyons per a seva filla acabada de néixer (la Indira) i no va dubtar a posar-li per fer-li la foto i que la veiessin els amics en comú. També li vaig portar una foto ampliada del primer 4d10fm de la història dels castells, que havíem assolit els Minyons el novembre del 2015.

I és que una de les grans passions del Litus eren els castells. Va ser cap de colla dues temporades (1997 i 2000), i també serà recordat per ser artífex, juntament amb el Tomàs Pont i el Manel Lombarte, de la pinya, el folre i les manilles del primer 2d9fm carregat l'any 1993. Una autèntica gesta, que semblava impossible després dels 8 o 9 intents previs, sense èxit, dels Castellers de Vilafranca.

Ens deixa un gran casteller, un bon minyó, i una bellíssima persona. Adéu amic! Bon viatge!

El "temazo" del dimecres. Franco Batiatto - "Nómadas".

 

Ahir ens va deixar el cantant italià Franco Battiato als 76 anys. Tot i que he de reconèixer que no tenia cap dels seus discos, ni escoltava les seves cançons, la meva història té una etapa en que va entrar Franco Battiato, gràcies a un veí que va comprar el seu àlbum, i a les seves aparicions en programes de la televisió espanyola. Encara tinc al cap alguns dels seus èxits de l'època, i aquest "Nómadas" era un dels meus preferits. 

Sovint quan canto "a la italiana" ho faig imitant el Franco Battiato, més que no pas l'Eros Ramazzoti que és un altre dels cantants italians il·lustres.

El col·leccionista d'estampes.

 

Marià Fortuny i Marsal, 1863, El col·leccionista d'estampes I.

- Senyor, està fent vostè un treball magnífic. Fabulós!

- Vol dir? Jo encara penso que alguna cosa falla.

- Em penso que cap ull humà no gaire avesat al món de la pintura podria reconèixer que aquest retrat no és l'original.

- Tanmateix, em sembla que és força millorable.

- Bé, com a vostè li sembli. Però pensi que el senyor Von Straussen és al caure, i aquest home no sabria diferenciar un Goya d'un retrat fet pel meu fill.

- Però mai sabem a qui li pot acabar mostrant...

- M'estranyaria molt que aquesta obra la puguin contemplar gaires persones més enllà de la seva dona i les seves filles, que difícilment hagin sentit a parlar mai ni tan sols d'algun artista.

- Bé, en tot cas no em portarà gaire temps fer els quatre retocs que vull fer. En seguida l'aviso perquè se l'emporti.

- Perfecte senyor. Quan hagi acabat faci sonar la campaneta i vindre de seguida. Vol que li prepari un te?

- No, millor que no em distregui i pugui anar per feina. Encara sucaria el pinzell al te.

- Com vulgui. Marxo doncs. Estaré atent a la campaneta.

- Vagi, vagi, no pateixi. Ah, i avisi'm quan arribi el senyor Loras que vull ensenyar-li el nou projecte que tinc entre mans. Coneix vostè Edouard Manet? No? Doncs no pinta malament el francès. Després li mostro algun esbós. Podem fer duros amb aquest...

- D'acord. Fins aviat, doncs.

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes de maig.

50 anys junts.

 

Gràcies per fer-ho.

Gràcies per fer-me.

Gràcies per ser-hi.

Us estimo.

Allibereu el David, malparits!!

 

A La Mola amb el David a l'esquerra de la imatge.

Els mossos van detenir abans-d'ahir al vespre el matadeperenc, i minyó de Terrassa, David Vallhonrat, i després de passar pels jutjats de Terrassa l'han empresonat a la presó de Brians 1.

El David es va negar a participar de la farsa judicial que va jutjar (i absoldre) els 13 activistes dels CDR que es van encadenar davant del TSJC a Barcelona el febrer del 2018 després que es conegués la sentència condemnatòria dels polítics catalans que encara són a presó.

La repressió i les ansies de revenja de la justícia espanyola envers el moviment independentista no tenen aturador (bé, sí en tenen, es diu independència), i el cas del David és una nova mostra.

Ens volen atemorits, quiets i callats. I el cert és que se'n surten prou bé els malparits... Odi etern.

Tombant per la Catalunya vella (paisatges).

 

Prat amb flors de colza al Lluçanès, entre Sant Agustí de Lluçanès i Perafita.

He estat tres dies tombant amb la furgoneta i la bicicleta per la zona del Berguedà-Ripollès-Osona, i em sembla que han quedat unes fotos de puta mare. No sé què us sembla a vosaltres?? Cal dir que els núvols han col·laborat amb el fotògraf...

Posaré títol a les fotografies en breu. De moment, per si voleu encertar algun dels indrets on he fet les fotos, podeu jugar... ;-)  (us informo que estan penjades en ordre invers al recorregut que he fet).

Carretera d'Alpens a Borredà.

Vista panoràmica de Santa Maria de Besora.

Horts a Ripoll.

Vista panoràmica des de l'ermita de Santa Maria de Matamala (entre Borredà i Les Llosses).

Ermita de Sant Climent de la Torre de Foix (entre Guardiola de Berguedà i Sant Corneli).

El Pedraforca des de Vallcebre.

Centre d'interpretació de Dinosaures de Fumanya.

Vista panoràmica de la central tèrmica de Cercs i l'embassament de La Baells.

El "temazo" del dimecres. Bob Marley - "Stir it up".

 

Ahir es van complir 40 anys de la mort del rei del reggae, el jamaicà Bob Marley. Aquest tema el va publicar l'any 1973 dins de l'àlbum "Catch a fire" amb la banda The Wailers. Riffs hipnòtics de guitarra i melodia una mica gospeliana per a un dels temes més destacats i reconeguts del malaguanyat artista.

Tornant a pecar.

 

Els que em coneixen, saben que una de les meves principals aficions és menjar i beure. I portava no sé ja quants mesos sense poder anar a sopar de tapes, una de les meves tradicions favorites a Terrassa, ciutat amb un bon grapat de bons llocs per menjar aquest tipus de plats per compartir. Finalment ahir, vaig quedar amb un parell de col·legues per anar a un dels llocs que més ens agraden a Terrassa i on ja ens coneixen de fa anys. Vam fer una d'albergínies amb mel, uns pinxos de porc-senglar, les braves, seitons en vinagre, i una de xocos per acabar d'arrodonir. Tot ben regat amb un parell de cervesetes. Ja començo a patir per la figura...

Camí de l'extinció: fi del "toc de queda".

 

Avui, si el Barça hagués guanyat l'Atlético de Madrid ahir, potser hauria parlat de futbol, però com que només van ser capaços d'empatar a 0, he decidit dir la meva sobre la passada matinada, en que s'ha acabat l'estat d'alarma i el toc de queda, i em vist imatges lamentables de milers de joves prenent les places i carrers com si d'una megafesta es tractés.

Jo, la veritat, puc arribar a entendre que molts joves tinguin unes ganes enormes de tornar a sortir, tornar-se a socialitzar, i tornar a gaudir de les nits, l'alcohol, i el que calgui. El que no puc arribar a comprendre és que facin com si el maleït virus ja no hi fos. Que no hi hagi toc de queda no significa que no hi hagi la covid, i si això no s'entèn, és que tenim un jovent més imbècil del que seria comprensible.

Tots aquests joves que s'han ajuntat a centenars, sense mascareta molts, i sense distanciament a penes, són conscients que dilluns es trobaran a la universitat o a l'institut amb altres que potser no es van moure de casa, i probablement també aniran a visitar les seves famílies, els pares, els avis... 

No sé, probablement em faig gran i no empatitzo amb els joves d'avui dia. Tanmateix, em nego a acceptar que els joves siguin tan idiotes. Bé, alguns. Segur que la gran majoria no van sortir, o si ho van fer, ho van fer amb seguretat. Espero. Pel bé de la humanitat.

Comença una Fira Modernista amb limitacions.

 

Avui comença una nova edició de la Fira Modernista de Terrassa. Després de la suspensió de l'edició del 2020, torna la Fira en un format reduït per les limitacions de trobada i d'ocupació d'espai. Els Minyons també participem de la Fira amb alguns actes al nostre local (amb limitació d'aforament). La Fira coincideix en el temps amb l'aixecament del "toc de queda" (la matinada de dissabte a diumenge), ja que a partir de demà s'acaba l'estat d'alarma decretat pel govern espanyol fa més d'un any. 

Podeu veure el Programa complet de la Fira Modernista aquí.

Com fa 25 anys.

 

Avui he fet una sortida en bici de carretera com feia molts anys que no feia. El Guillem m'ha convençut per fer una volteta més llarga de l'habitual pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, i hem fet una volta molt tranquil·leta i agradable de més de 73 km. Hem començat pujant el Coll de l'Obac per després baixar cap a Rellinars. D'Aquí a Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, El Pont de Vilomara, Rocafort, Mura, el Coll d'Estenalles i Terrassa de nou. Ha fet un dia espectacular i hem pogut sortir ja amb calça curta.

Sóc incapaç de recordar la darrera sortida que havia fet més enllà dels 70 km. Segurament quan encara anava amb la Penya ciclista Ègara amb 17 o 18 anys. Des que vaig tornar a recuperar l'afició l'any 2013, no havia passat dels 60 km, i normalment, de 30 a 40. No tinc intenció de començar a animar-me fent sortides llargues, però he de reconèixer que no he patit gaire tot i que em pensava que se'm faria més dur.

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Eleanor Rigby".

 

Un d'aquells temes de The Beatles que potser no recordaries entre els més destacats, però sempre que  la sents la reconeixes immediatament i t'entra bon rotllo. De l'any 1966, inclosa a l'àlbum "Revolver", la van aprofitar també per a la pel·lícula del 1968 de Yellow Submarine. Una obra d'art tot plegat.

Tornem a la Final a 4.

 

Després d'un duríssim encreuament de quarts de final contra el Zenit de Sant Petesburg, resolt en el darrer partit de l'eliminatòria (5è), el Barça ha tornat a classificar-se per a una fase final de la Champions (Final Four), a disputar a Colònia a finals del present mes. Es trobar a les semis l'Armani Milà, i en cas d'arribar a la final s'enfrontaria al guanyador de l'altre semifinal, que disputaran l'Efes d'Estambul i el CSKA de Moscou. 

Feia 7 anys que el Barça no arribava a la final a quatre, i en fa 11 que no la guanya. Enguany ha dominat la fase regular, quedant primer, però en el creuament de quarts ha hagut de patir fins al darrer partit. No serà gens fàcil perquè la resta de candidats tenen també grans jugadors molt decisius. Serà clau la mentalitat dels jugadors en els dos partits per poder aixecar el títol. Segur que l'esperit de lluita no faltarà, coneixent el caràcter i l'ascendent de l'entrenador en la plantilla.

Aquest equip ens torna a fer xalar i estic convençut que aviat arribaran més títols (ja vam guanyar la copa fa un parell de mesos). Som-hi!

Eleccions a Madrid? M'agafa lluny.

 

Aviat, no sé exactament quin dia se celebren, hi ha eleccions a la Comunitat de Madrid. M'importa bastant poc qui guanya o qui perd. Sé que hi ha uns molt fatxes i uns altres no tant. Sé que el líder suprem de Podemos ha deixat la vicepresidència del govern per ser candidat i treure vots al candidat del PSOE (un sòmines amb menys carisma que l'Iceta) i a la candidata de Más País (no recordo el nom), el partit sorgit d'una escissió de Podemos liderat per l'altre "estrella" podemita, Íñigo Errejon.

Diuen que tornarà a guanyar la Isabel Ayuso, del PP, que és una populista ultranacionalista que s'ha guanyat la simpatia dels madrilenys a base de mantenir els bars oberts durant la pandèmia de la covid, malgrat tenir els índexs de mortalitat i de contagis més elevats de tot l'estat. És molt probable que necessiti el suport del partit neofeixista VOX, i estic convençut que arribaran a acords igual que fan a altres comunitats autònomes.

No entenc perquè la televisió pública catalana es bolca tant en les eleccions madrilenyes. Tenim un greu problema de provincianisme entre els màxims responsables de la corporació. Entre això i l'alarmant castellanització de TV3, cada cop em miro menys la "nostra".

Ensurt.

 

Suposo que mai estem prou preparats per les desgràcies de la vida. En temps de Covid, qualsevol problema de salut que requereixi de serveis hospitalaris és, si cap, més inhuma i desagradable que un any enrere. I ahir la mare va caure desmaiada al bany i va requerir els serveis d'una ambulància i l'ingrés a les urgències de Mútua de Terrassa. Afortunadament, avui ja l'han deixat tornar a casa a seguir el tractament de repòs.

Resulta que el dijous li van administrar la segona dosi del vaccí de Pfizer, a ella i al pare. Amb la primera dosi no van tenir cap problema, però aquesta segona va deixar una mica tocada la mare que es va aixecar força marejada i amb febrícula. I volent-se mirar la temperatura es va desmaiar i, afortunadament el meu pare va sentir el soroll del cop des de la cuina i la va poder reanimar fins que va arribar la ambulància.

I a partir d'aquí, no la tornes a veure fins que torna a casa. Molt dur. Afortunadament tenim una cosina treballant a la Mútua i va poder estar una mica per ella. Una gran sort i un gran alleujament per a la meva mare (que va estar unes quantes hores en una llitera enmig d'un fred passadís sense saber què passava), i per a la resta de la família. I per altra banda, les facilitats comunicatives dels mòbils també ajuden a estar una mica menys incomunicat. La impotència i el neguit per als familiars que tenen algú hospitalitzat o a urgències ha de ser molt gran. Per a la meva família, afortunadament, ha estat qüestió d'hores. Un bon ensurt.